Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de gener del 2014

Un llibre de records

Pont Eiffel


Sens dubte si algú no coneix la ciutat de Girona i la vol  descobrir  no hi ha una ploma més hàbil i lleugera que la d’en Josep Pla.
Girona- Un llibre de records – és un itinerari per la Girona dels anys de principi de segle XX  per allà el 1900, quan Josep Pla vingué a estudiar a “la capital ”, a l’internat dels Germans Maristes, procedent de Palafrugell.
Les seves primeres impressions van ser les d’una ciutat grisa i boirosa plena de pedres. “ Queia una pluja fina i persistent que diluïa els horitzons en una gasa blava.” pàg.32.
El recorregut permet entrar per la zona de Pedret i , davant de la monumental Catedral i Sant Feliu, anar endintsant-se pels carrerons del barri Vell. Travessar plaçes- de les Olles, del Raïm, de les Cols, la Plaça del Vi i anar serpentejant les Peixeteries Velles, el carrer dels Ciutadans, la Força, el carrer de la Neu o el dels Abeuradors, tot passant per la Cort reial, els quatre cantons i les Ballesteries, plenes segons Pla de “botigues irrisòries i resclosides”. Continua amb la descripció del mercat de l’aviram a la falda del riu Onyar tots els dissabtes del mes i dels àpats que feien els mercaders en les fondes de lèpoca- a Cal Ros o a cala Marieta per exemple on encara es pot desgustar una cuina tradicional acurada.
Retrata els llocs i la gent , capta els matisos i escriu sense pèls a la llengua : “ En una taula del racó hi havia una senyora d’uns cinquanta anys amb un vestit negre ple de llacets, enfarfegat, grassoneta, les faccions lluents, indiferents i fatigades. L’acompanyava una senyoreta intensament pàl.lida, fina i esvelta, els ulls negres profunds, amb una mica de carmí als llavis. S’afegí a elles un senyor alt, gris, sec, d’un color trencat, els dits grocs de fumar, els ulls sense tendresa”.pàg.55
Qui no s’ha passejat per la muralla tot tafanejant els teulats i els jardins de la Girona antiga que tot caminant ens queden sota els nostres peus. “ Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general d’ocre esvaït, d’albercocs madurs, de grisoso platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s’hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases”. pàg 63.I qui no ha transitat pel carrer dels Alemanys tot admirant l’esgésia de sant Domènech i la seva plaça i l’edifici de les Àguiles.
Quan fa sol les pedres adquireixen un color groguenc que fins i tot enlluerna.” El carrer dels Alemanys és el que s’ha conservat més pur de Girona, el que conté, a sobre, menys restauracions, mutilacions, afegits i pegats. L’ha salvat la llunyania, el seu arrecerament multisecular. El carrer és estret, sinuós, empedrat i fa pujada. Hi flota un silenci prodigiós, una solitud encantada, i les pedres hi tenen un color torrat- sienes i or – en la calma de cristall de l’aire ombrejat”.pàg.112
També té paraules per descriure la nostra Devesa i la seva : “No crec que ningú hagi enfilat mai la gran avinguda de la Devesa i no hagi sentit que , en el món, hi pot haver , també, coses distintes de la moneda engrunada que forma la nostra vida general. "La Devesa m’inicià en uns hàbits de badoqueria que no he perdut mai. El gran temps dels jardins era la tardor, quan tot novembrejava, quan :
- Sota el pont camina l’aigua trista,
és l’aigua de la pluja de Tots Sants –"
pàg.110

La Devesa que durant tants anys ha estat deixada de la mà de Déu i on passejar-s’hi, a recer dels plataners , només se sent el silenci , trencat pel trepitg de les fulles seques.

Bon Any 2014!!


diumenge, 3 de març del 2013

Hi ha un tros de pastís a la nevera


Encara no l'he llegit però érem més de 100 persones a la presentació i l'Albert ens va arrencar més d'un somriure. I si té la clau de la felicitat? D'acord ja sabem que no exisiteix però i si compartint un tros de pastís  quan estem enmig d'una tormenta emocional ens soluciona que no vagi a més ?
Crec que aquest llibre és molt més que un llibre d'autoajuda (  també sé que aquests llibres estan molt desprestigiats)...però i si un llibre sigui de la temàtica que sigui ens ajuda a ser una mica més feliços? O ens dóna una clau per obrir una altra porta o senzillaments ens ho passem bé llegint-lo. Val la pena intentar-ho. Ja us ho diré.

dissabte, 19 de gener del 2013

Gessamí verd ( Yasmina Khadra )

Darrera una flor s'amaga una persona. Darrere un nom de dona s'amaga un home.
M'agrada que qui escriu ja sigui amb el seu nom o amb un pseudònim jugui amb el lector. Com a lectors anem construint una imatge de l'escriptor. Com és físicament, com viu o ha viscut, què sent, per què escriu el que escriu... sense saber-ne res fins que ho descobrim. I llavors ens sorprenem.
Sovint, com en la contemplació d'un quadre, no ens cal anar més enllà. El plaer de la imatge semblant al plaer de llegir forma part d'un vincle invisible que s'estableix entre l'artista i l'espectador. Ens arriba la bellesa cromàtica de la mateixa manera que ens commou la lectura quan esdevé apassionant sense escletxes  polítiques, religoses o socials.
Hi ha persones que han nascut per a fer-nos la vida més digerible. Seria un insult donar-los l'esquena.
He descobert Yasmina Khadra llegint " Lo que el dia debe a la noche" i fins que no l'he acabat no he buscat res de l'autora. L'autora és un home, un ex-comandant de l'exèrcit argelí que ha escrit sota un pseudònim per denunciar les injustícies del seu país sota els règims polítics i militars.
Al darrere d'un llibre s'amaga una altra història (real) tant  o més fascinant que la que cada nit ens trasbalsa i ens fa qüestionar aspectes de la nostra vida, de l'argument  del llibre i de l'autor. Vides parale.les que no s'assemblen en res però que es sostenen en els mateixos valors. 
Lo que el día debe a la noche parla de l'amor, l'amistat i la lleialtat en un país desconegut per molts de nosaltres. A Argèlia , sota el règim de l'islam i on es parla el francès com a segona llengua, hi transcorre una història disortada, fraccionada per una guerra ( de la Independència) i on el jove protagonista Younes nascut en un poble agrícola se'n va a viure amb el seu tiu patern ( un acomodat farmacèutic )a Orán, perd la seva família més propera i fa nous amics que perduraran fins a la vellesa. Un amor impossible l'acompanyarà fins a les darreres pàgines, llegirà l' última carta que li van escriure i entendrà que era un amor correspòs però llunyà.
Younes sobreviu com a  Jonàs sense renunciar als seus orígens.
Una història trista però intensa.

Younes va néixer en un poble perdut - " los días se parecían desesperadamente unos a otros,jamás traían nada, y no hacían al pasar sino desposeernos de nuestras escasas ilusiones, que colgaban ante nuestras narices como esas zanahorias que hacen caminar a los asnos. Aquello no era vida; existíamos y punto "
Més tard va anar a viure amb la seva família a  Jenane Jato, un lloc paupèrrim on hi vivia gent mal.lèvola però també de bona. Una espècie de veïnat de suburbi - "Aquí, el tiempo giraba en vacío. Sin ocurrírsele nada nuevo - En Jenano Jato no se soñaba. La gente había decidido que su destino estaba sentenciado y que nada más había alrededor. De tanto mirar la vida del lado que más duele, acabó fundiéndose en cuerpo y alma con su estrabismo" -
Younes tenia una germana petita amb un transtorn mental no qualificat a la que estimava molt -" Mi hermana se hallaba junto a la mesa baja. No me fijé de inmediato en ella, tal era su silencio y recogimiento. Sus ojazos vacíos me observaban como si se preguntara dónde me habían visto antes. Mi hermana seguía sin hablar. No era como los demás niños de su edad y parecía negarse a crecer "- 
Jonàs visitava a la seva família quan ja vivia amb el seu tiu farmacèutic - "No permanecí mucho tiempo junto a mi madre. O puede que una eternidad. El tiempo no contaba; se trataba de otra cosa, algo más denso y esencial. Como en el locutorio de las cárceles, lo que importa es lo que se retiene del instante compartido con el ser que se echa de menos"
"Y la eternidad se esfumó como la luz al presionar el conmutador, con tal rapidez que me pilló desprevenido"  
Parla de la seva mare i de com es sentia quan l'anava a visitar - "Me avergonzaba su febrilidad, su pelo hirsuto por el que, con toda evidencia, no había pasado un peine desde hacía lustros; me avergonzaba su almalafa raída que colgaba de sus hombros endebles como si fuera una cortina vieja , el hambre y los padecimientos que la desfiguraban, a ella que fue bella como el alba" 
I descobreix ja d'adult allò que ningú no li havia explicat - "Hay algo que debe usted saber , Jonas: las mujeres hacen estas cosas con la cabeza. Sólo están listas cuando todo está en orden en su mente. Son dueñas de sus emociones"

dimecres, 30 de maig del 2012

ANIVERSARI

Em vaig quedar darrere la vidriera  de la terrassa contemplant com les gotes de la pluja queien a poc a poc de la barana del balcó. Tot era un mar d'aigua. Del cel baixava una cortina transparent, els núvols es barrejaven amb el gris del cel. Només un sol color difuminava el capvespre.
El silenci també tenia una mateixa tonalitat. Una tonalitat a mig camí entre el son i la vigília. Espiava la tela verge que tenia al davant. Silenci. Cap estímul.La respiració pausada.  El cos amotllant-se al silló. Sense esperar res. Més silenci. Gairebé el gris ho enfosquia tot. Però en només un instant la intermitència del far va dibuixar els contorns de la nit...


Uns dies de pausa per omplir-me de nou.

Llegint més que escrivint

Sense deixar de respirar...

6 anys de blog amb les seves primaveres, estius , tardors i hiverns...amb vosaltres, amb els meus...
Compartint moments.

Gràcies a tothom per ensenyar-me tantes coses.

Ho voleu celebrar amb mi?????




Llegint l'Illa dels cinc fars de Ferran Ramón Cortés.


"La vida es viu amb el cor no amb el cap"

"Les coses que tan sols entenem, les oblidem. Les coses que, a més d'entendre ,les sentim, les recordem per sempre"

Vaig anar a la presentació  de Cabaret Desire de l'Erika Lust... Us en deixo un tast...
A vegades la nit et convida i no pots dir que no... 





dimarts, 10 d’abril del 2012

Històries i Contes

Potser sí són llibres per a estones. Aquí l'agafo i aquí el deixo. Avui una història, demà un conte o a l'inrevés. Recordo quan vaig escriure aquest trosset d'Història Veïnal o aquest conte.De nit, sovint amb mil coses per fer. Rellegint-ho, corregint-ho i enviant-ho.
L'endemà o l'altre publicat al blog. Ho podia haver fet millor o escrit això i obviar això altre. La història acabada té un sentit diferent a com es va començar. Aquest gir inimaginable perfectament trenat. Tantes mans i un únic guió.
Tantes persones al darrere d'un pantalla llegint i rellegint. Algun nexe debem tenir en comú : la passió per la lectura, la passió per escriure ,la passió per imaginar...
Ara es publiquen en paper. Podrem tocar i olorar , descobrir ritmes pausats i altres de frenètics.
Ens coneixerem i ens desconeixerem alhora. Segur que hi haurà algun moment inoblidable, de fites aconseguides i per què no d'una certa afinitat virtual.
Dissabte tocarà les Històries veïnals i espero el carter amb els 365 Contes...

Al darrere de cada projecte hi ha una persona que ha fet que els llibres fossin una realitat. El Veí i la Bajoqueta... moltes gràcies!

dimarts, 3 de gener del 2012

Amor roent

A Piombino, una ciutat  banyada per la llum del mediterrani, davant de l’illa d’Elba hi viuen la Francesca i l’Anna.


A la Toscana no tot són paisatges idíl.lics envoltats de verd i de corall. Hi ha una classe social que viu a les  places  de ciment, als barutxos i al carrer, amb aquell polsim que surt de la fàbrica d’acer i que es fica entremig de la roba, els cabells i les parpelles.


És l’estiu del 2001. L’Anna i la Francesca estan de vacances escolars. Viuen l’estiu dels seus somnis.


És el retrat d’aquestes dues adolescents nascudes en uns pisos petits amb finestres xafarderes.


Amigues inseparables que descobreixen el sexe, el risc i el  desafiament; que caminen vora el precipici i somien creuar els 10 km de mar que les separa de l’illa d’Elba , lloc on el pijo turisme s’hi passeja un estiu rere l’altre.


També se n’adonen que s’agraden però abans d’arribar a aquesta conclusió les dues i per separat han coquetejat i conquistat a la meitat dels joves de Piombino. Nois que , com els seus pares,també  treballen a la fàbrica Luchini ( l’infern dels forns que produeixen tones d’aquest metall pesat).


L’Anna i la Francesca es passen el dia  a la platja i passegen la seva exhultant bellesa adolescent a la Via Stalingrad ( barri obrer de la ciutat industrial de Piombino).


Es miren sovint l’illa d’Elba emmarcada pels blaus quan la boira i el fum s’esvaeixen.


Però… quines sortides te el jovent de Piombino? Poques si comptem que hi ha empresaris sense escrúpuls que miren d’entabanar les noies guapes i amb pocs recursos.I que els nois veuen en l'alcohol i les drogues l'única sortida.


Als 14 anys la Francesca respon a un anunci per a treballar en un club de nit i aquí comenta la seva devallada.


L’Anna no se’n sap avenir . “ – La seva amiga . Una bagassa. A l’Anna se li havia fet l’estómac molt i molt petit, tot tancat sobre si mateix”.


A més, al darrere d’aquest tintineig adolescent hi ha dues famílies esmicolades. El pare de l’Anna es dedica als negocis que ningú sap de què van i passa temporades fora de casa, envoltat de luxe i foteses, símbols dels regals que els porta a ella i a la seva mare quan torna a casa.


“L’Enrico – diu la mare de l’Anna – és l’únic home al món que no té un home a dins “.


El pare de la Francesca, després d’haver abusat d’ella durant sempre, s’ha quedat en una cadira de rodes i vegeta..


L’Alessio, el germà de l’Anna, també hi treballa a la fàbrica d’acer. Impulssiu. Amb el temps la seva ex novia esdevé la cap de recursos humans de la Luchini, fet que ell no podrà pair mai. S’evadeix amb les drogues i té tots els números per prendre mal.


D’Acer és una novel.la molt descriptiva, amb un bon enquadrament dels personatges, àgil, narrada en tercera persona la qual cosa fa que veiem els protagonistes a una distància justa,sense sentimentalismes com l’illa d’Elba que contempla com l’estiu se’n va mentre l’Anna i la Francesca s’estimen alienes a la vida esquinçada d’un submón on les seves mares són les protagonistes secundàries.


dimarts, 29 de novembre del 2011

TARDOR

Quan arriba a la casa del poble una flaire s'escampa pel passadís que mena a l'entrada del darrere. L'estampa és sempre la mateixa. la mare atrafagada amunt i avall donant els últims tocs al dinar amb el cos ranquejant mentre somriu al veure'ls. Costa poc endevinar amb un cop d'ull si està cansada o no. Hi ha dies que té més piles que tota la família junta. Vital com sempre però s'enfada quan voldria fer més del que pot.
El pare, encorbat, va i ve de l'hort. Hi ha dies amb la regadora a la mà, d'altres amb la mànega connectada a l'aixeta del safareig. Un dia lliga tomateres, d'altres aclareix l'herbam que es menja les hortalisses.
Sap que s'acosta l'hora de dinar i ja es prepara per seure a taula. Es renta les mans, es canvia el calçat i si convé la camisa i els pantalons. Té sempre la roba per anar a l'hort a part. Les xiruques per l'hivern i unes espardenyes velles per l'estiu.
A vegades llegeix assegut als escalons que porten a l'estenador cobert.Un racó on ella s'hi entaforava de joveneta a estudiar. Era el seu estudi a l'aire lliure davant mateix de l'hort que a la primavera semblava  un jardí . La verdor del fullam contrastava amb les tomates vermelles i amb les flors ataronjades del carbasser.Al racó el llimoner i adornant l'hort el lilà.
La sarment s'enfilava a les escales del terrat i es confonia amb l'heura. Les dues entrellaçades vestien el terrat descobert on s'eixugaven els llençols de cotó. Tan blancs que es confonien amb algun núvol esgarriat.
A la mare li agrada airejar-ho tot.Ventila la casa fins que no hi sol i llavors comença una cursa per anar tancant finestres i porticons, correr les cortines i endreçar-se a la vora del foc. I és que mai té fred...
El pare sí que n'era de fredolic. Pantalons de pana, mitjons de llana, camisa de franel.la i samarreta. Es cuidava tant que no es refiava ni de l'home del temps. No fos cas que l'arreplegués. Es vacunava cada any per la grip. La mare ni cas. Cada any se n'ha de passar un de refredat fort... neteja la sang, diu.
Portar-li la contrària no ha servit mai de res.
A la tardor l'hort queda erm. Quatre fulles de bledes, els últims carbassons, les cols, alguna carbassa. L'heura i la serment despullades. Les cebes enforcades i les tomates de penjar, penjades al garatge.
La casa dels pares mai havia fet olor de llibres, feia olor de verdures.
Recorda un parell de llibres que s'amagaven en un calaix de la cuina. Un es deia " la langosta", un receptari que es va aprendre de memòria de tant llegir-lo i un altre, "Tierras y mares", d'un seu tiet, manuscrit a mà. Ell sí que llegia, l'hi deia la mare però durant la guerra li van cremar els llibres. Quina pèrdua, pensa.
Un cop a la setmana l'hi compraven el TBO i podia llegir La Vanguardia a casa d'una seva amiga on el tenien cada dia.
Més tard d'adolescent l'hi van regalar llibres en comptes de colònies i anells. En cada llibre un petó i una frase d'amor. I els va començar a estimar ,els llibres.
I estima la cuina perquè la mare li va ensenyar a fer-ho.
Li agrada barrejar literatura i cuina perquè ha après a cuinar-ho.
Aquesta litografia de la Tardor de Giusepe Arcimboldo, pensa és la portada d'un llibre que té a la prestatgeria. I s'afanya a buscar-lo, però s'ha confòs. No és la mateixa imatge però sí del mateix autor. Una és més primaveral i l'altra més tardorenca.
El llibre que ha buscat és "La cocina del pensamiento" , de Josep Muñoz Redon
No és un llibre de cuina.És un llibre de Filosofia. Bé és una barreja de cuina i filosofia.

El pare ja no rega l'hort però quan els diumenges ella arriba a la casa del poble encara el veu saludant-los amb la regadora a la mà. Ella s'asseu al seu lloc a taula perquè no sembli tan buida...

És una altra proposta de Relats Conjunts

dissabte, 29 de gener del 2011

El mundo en una botella


El cap de setmana passat me'l vaig passar atrapada/enganxada a un llibre. Un llibre d'un company blogaire. El protagonista també està atrapat. En una ampolla. L'ampolla és la metàfora del seu món. Hi ha persones atrapades en"gàbies d'or". N'hi ha d'altres enganxades a algú, totalment depenents.

El mundo en una botella és la història d'un perruquer. Un noi que li agrada la feina que fa,que es relaciona amb els veïns que van a tallar-se els cabells. Té amics i parella.

Les escenes són tan qüotidianes que és fàcil veure'n les imatges i seguir les vides d'uns i altres.

Un llibre que es llegeix de la mà del protagonista- l'Unai - que et permet ser espectador del seu dia a dia. T'emociones, pateixes i reflexiones al voltant de temes que ens toquen a tots d'una manera o altra : la violència de gènere, la convivència, l'amistat, l'amor, la dependència, l'enveja , la feina...

I de la seva lectura en treiem unes màximes: " Es mor per amor i també es mata ( per amor?).
L'amistat és un bé que escasseja.
Juga a fons les cartes que la vida t'ha repartit"(Juan Gracia Armendáriz -escriptor)

El mundo en una botella
Frederic Mayol
Ed. Odisea

dissabte, 11 de desembre del 2010

Cuina i Filosofia

... I primavera.
Em preguntes per què compro arròs i flors? Doncs arròs per viure i flors per tenir un motiu per viure.
Dita popular atribuïda a Confuci.

Cuinar aliments i cultivar idees. Tanmateix ens nodrim d'uns i altres. De fet amb l'estómac buit és impossible filosofar (sense menjar no es pot pensar - Descartes). I quan dic "filosofar" no em refereixo només a la Filosofia com a disciplina sinó en el fet de raonar. Per tant pensem, fruïm i creem (d'una manera artística) a partir de la necessitat que tenim d'anar més enllà un cop hem satisfet les necessitats bàsiques, entre elles les de saciar la gana ( la qual no desapareix un cop hem menjat. S'adorm fins el proper despertar).

La cuina- l'art de condimentar i preparar els aliments- és una font inesgotable de sensacions. I la Filosofia - l'art de cultivar els pensaments i aprendre a sublimar-los.

A través dels procesos biològics i metabòlics , la sinapsi neuronal necessita glucosa perquè sigui efectiva. I la glucosa prové del fraccionament de cadenes més complexes (H de C) que es troben als aliments.
Parlar de cuina i filosofia no és cap disbarat i relacionar-ho tampoc.
La cuina és filosofia? o es pot filosofar tot cuinant?

"La cocina del pensamiento de Josep Muñoz Redón - Ed.RDA" és un llibre de filosofia i de receptes. Tant en el pensar com en el cuinar el resultat prové de l'aplicació d'un mètode. El filòsof cuina idees i el cuiner aliments.

Un llibre diferent. Curiós. En cada capítol ,la vida i pensament d'un clàssic, una recepta que li agradava al personatge de referència i un enigma perquè no se'ns rovelli l'intel.lecte. Penso que si es recomanés a les classes de Filosofia l'assignatura es faria més digerible.

Va obtenir el premi Sent Soví 2004.

Diu el pròleg del llibre que : " La gastronomia és l'art de condimentar els aliments per produir felicitat, que la filosofia és l'enginy de cuinar idees per obtenir respostes, que l'erotisme no és altra cosa que amanir bé l'amor, i que els procediments són determinants a l'hora d'estimar, pensar i menjar".

L'autor recull en dues-centes pàgines les habilitats de pensament d'un assortit grup de filòsofs, adobades amb els seus hàbits alimentaris i, en alguns casos, també amb les seves preferències eròtiques.

Voltaire esmorzava ostres amb xampany. El plat preferit de Kant era el rosbif. La Mettrie deia :Beu, menja, dorm ,ronca i somia i, si algun cop penses, que sigui entre copa i copa.

Heidegger- Quan ja no marxa res,un mateix s'ha de posar en camí... (res més actual)



dimarts, 5 d’octubre del 2010

SARA


La Sara és una dona de 50 anys. Visible. Treballa d'intèrpret. Independent. Soltera. No té fills. Té amistats i vida social. Va tenir una relació amb en Fréderic però la gelosia d'ell va fer que es trenqués la vida en comú. Una bofetada, no... dues i n'hi va haver prou. Mai més , es va dir.

La Sara parla idiomes. Fa traduccions literàries. Li agrada vestir bé. Fa esport i manté un cos proporcionat. Viu en un àtic heretat de la seva mare i totalment restaurat amb una gran terrassa plena d'hortènsies de colors.

Es guanya bé la vida. Li agrada la feina que fa i no li fa res passar-hi hores. Té un magnífic company de feina, el Marc, amb el qual comparteix confidències de les seves respectives vides personals. Un amic de veritat.

La Sara,un dia tot llegint el periòdic,passa de reüll per la secció de contactes i sí per què no? Un caprici me'l puc permetre. Un sol cop. Un gust pel cos... per què he de privar-me'n? I s'ho repeteix per creure-s'ho.

Decideix trucar al jove de l'anunci. Un gigoló de 25 anys... un estudiant universitari que presta el seu cos a canvi de diners, per pagar-se els estudis. Un professional del sexe. Algú desconegut per a fer gaudir la Sara. Un regal. Com qui decideix comprar-se una capseta de bombons, fer-la embolicar i endur-se-la a casa amb el desig latent. Desembolicar-la i assaborir amb calma les xocolatines rodones i quadrades farcides de praliné i en alguns casos d'alguna substància més potent, algun destil.lat barrejat amb una cirera endolcida, toba i cruixent que es desfà a la boca mentre els vapors etíl.lics amaren el cos i ennuvolen la ment. Un regal dolç com la llengua del Gabriel que,com ningú, se la menja a llepades i ella s'hi entrega com no ho havia fet mai.

I a poc a poc el necessita més fins que el centre de la seva vida és ell i ningú més. La Sara se n'enamora. Deixa les amistats i el treball. Viu i es desviu per en Gabriel . La Sara beu i s'emborratxa cada nit o cada dues nits. En Gabriel compleix amb ella i amb les altres clientes. Li diu que estudia i que va a la universitat i que no pot amb tot. Per això de tant en tant es fa una ratlla o dues i n'hi dóna a provar ,a la Sara, que també així tot es veu i es porta més suaument.

La Sara comença a ser invisible, s'empetiteix. La Sara aguanta, calla i no diu res. No truca als amics o els engega quan l'alerten. La Sara es diverteix de nit i dorm i (sobre)viu de dia. L'àtic esdevé un prostíbul on la Sara és l'atracció. la dona madura que manté el seu jove amant.

La seva economia minva. La seva salut se'n ressenteix. Esclava del plaer, del sexe i de la mentida.

Una novel.la on predomina el retrat psicològic dels personatges. L'autor els despulla de cos i ànima. La temàtica eròtica és el contrapunt entre la delícia i l'amargor. Una barreja de sentiments nobles i vertaders en front de la buidor, la manca de principis i la rebel.lió de persones que no estimen a ningú.

La misèria de la solitud i dels diners com a únic eix per (sobre)viure. La necessitat d'afecte de la Sara i la mancança en la infància d'ell. Es sobredimensiona el plaer fins a posar al límit la resistència dels personatges.

Un retrat angoixant d'una llibertat plena de límits.

Escrita en segona persona l'autor juga amb els primers plans i amb les reflexions dels protagonistes la qual cosa fa que ens els acosti amb tot el seu patiment. Sense voler-ho esdevenim jutges del comportament humà. De fons les cançons d'Edit Phiaf... i al.lusions freqüents a la novel.la L'home sense atributs ( R.Musil),llibre que la Sara tradueix i que en certa manera és el desencadenant de la seva decisió.

SARA La dona sense atributs Ed.bromera

Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida 2009

Carles Cortés

dilluns, 21 de juny del 2010

Petites joies (4)

Un drama.
Una ciutat assetjada, plena de runes i de carrers ensangonats. Un violinista que hi torna per donar un concert i recuperar un amor perdut."Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cor, et sortirà. I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres."pàg.14

Finalista del Premi Llibreter 2004

Unes cartes que els residents escriuen als familiars i amics que viuen lluny de l'horror. "La flama de l'espelma desvetlla les ombres. Les detonacions esquincen el silenci del capvespre."pàg.15

L'esperança d'uns quants que creuen en un demà millor. La generositat dels qui donen allò que únicament els queda.

La voluntat de qui vol acabar la seva vida estant en pau amb ell mateix.

El silenci dels errors comesos.El perdó dels qui no has estimat o no ho has sabut fer.

La ràbia i la impotència de no poder tornar enrere ni modificar el passat.

La música com un teló de fons abrigant la misèria humana de totes les guerres."Li sembla que ,si hi hagués prou silenci, podria sentir la música que l'aire treu de les cordes mudes dels instruments que pengen de les parets."pàg.32

El triomf de la mort sobre la vida.

El no res."Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms,gent,objectes... I seguim com si res.Només una mica més sols."pàg.115

El silenci trencat pels vidres esquinçats...

Els sentiments que ens aboquen a fer-nos sempre les mateixes preguntes i a cometre sovint els mateixos errors.

Petites joies (3 )
Petites joies ( 2 )
Petites joies (1)

dimarts, 15 de juny del 2010

Contes - Jesús Moncada


Continuar llegint-lo pot ser un bon homenatge.

Enganxa el seu domini de la prosa i et convida a seguir .

He triat a l'atzar una pàgina del llibre Contes i m'ha semblat que el que explica està molt allunyat dels nostres dies , per sort nostra.


Pel que es veu, un fenomen semblant va trasbalsar el Teodor, el marit de la Carola, en el moment més engrescador de la nit de noces. I ella va esglaiar-se. Tingui en compte que la noia acabava de passar de cop d'un internat de religioses per a senyoretes de bona família al llit conjugal. Les monges la consideraven la seva obra mestra. S'hi havien abocat de ple, sens dubte per rescabalar-se del fracàs amb la tia Penèlope, a qui s'havien vist obligades a expulsar per atea i republicana de la sagrada institució enmig d'un gran rebombori. Entre misses, rosaris,tsíduums, novenes, classes de piano i lectures edificants, ningú no havia considerat necessari alliçonar la Carola, sobre els mecanismes destinats a perpetuar l'espècie humana, una funció fisiològica ineludible, per bé que, segons les monges, força desagradable i perillosa, malgrat el sagrament del matrimoni, el contacte físic, ecs, fregava el pecat mortal de la luxúria.

Una senyoreta digna d'aquest nom s'hi havia de sotmetre amb resignació guiada només per l'objectiu sublim de la maternitat. Pàg.435

Contes . Ed.Labutxaca

dijous, 29 d’abril del 2010

Petites joies ( 3 )



Una història d'amor gens convencional. Una lectura que parla de la relació que s'estableix en una trobada accidental entre un professor de japonès ja jubilat i una ex-alumna.

El professor Takashi Kojima voreja els 70 i l'alumna Tsukiko Omachi , 38.

Es va teixint una relació en uns encontres casuals en una taverna, al voltant d'una ampolla de sake o d'unes cerveses.

Tsukiko parla en primera persona i fa servir el temps per a situar-se i situar-nos. La vida solitària dels protagonistes deixa entreveure l'enigma de l'amor, la fragilitat i la força de l'amistat, el sentit poètic de la bellesa de la natura lluny d'un entorn que els ha aïllat - la ciutat.

Ens costa potser entendre aquest intercanvi de converses quan la ment està atrapada per l'alcohol sense arribar a malmetre la intimitat de l'altra persona.

Una prosa delicada, simple, plena de matisos orientals. Una història que és capaç de transportar-nos al nivell on les paraules tenen vida per elles soles.
*****
Takashi va tornar a rodejar-me la cintura, tot i que quasi no em tocava. Es limitava a fregar la capa d'aire que hi havia al voltant del meu cos. Era un gest molt delicat. El contacte era tan subtil, que no podia rebutjar-lo ni fingir que no me n'adonava. Em vaig preguntar quan havia après a fer-ho.
*****

Petites joies (2)
Petites joies (1)


El cel és blau
, la terra blanca
Hiromi Kawakami - Quaderns crema

dijous, 15 d’abril del 2010

La noia de vermell

Dona llegint - Renoir
El dia era francament rònec.

No es pot tenir sempre al costat a la persona que en aquell moment desitges ni pots parlar amb qui voldries quan ho necessites. Ens arrosseguen les activitats diàries i les obligacions personals però hi ha dies que tot és possible...


Va arribar puntual. Es va asseure en un banc d'una plaça d'un poble que no coneixia. Va treure un llibre de la bossa de mà i es va posar les ulleres. A prop hi tenia les de sol perquè semblava que una claror es feia lloc rere els núvols.

Sentia aquell aire primaveral agosarat que intentava filtrar-se per les escletxes que la roba deixa entremig dels botons o encara més descarat, per l'escot, el coll i les mànigues. El sentia i no va canviar de lloc. A prop hi havia una cafeteria però des d'aquell banc la vista era més agraciada.El vent feia moure les fulles, l'entrada i sortida de la cafeteria era constant. Els guardes municipals pulcrament uniformats agafaven les motos per a fer les rondes habituals.

El senyor del banc del costat no li va treure la vista de sobre. De fet no s'interessava pel llibre sinó per les seves cames que s'entreveien sota la faldilla. Més curta que llarga. Unes cames enfundades dins unes botes, més llargues que curtes. També era un lloc on l'aire intentava, sense demanar permís, escolar-s'hi.

Es va protegir el coll amb un mocador i es va cordar fins l'últim botó de la parka. Vermella. Cenyida a la cintura amb un cinturó ample. I va continuar llegint...

Llegia que la protagonista i el seu amant passejaven per la platja. Un dia semblant al que feia. L'aigua tenia un to gris, com el cel... el vent era una carícia neta a la pell. Mentre caminaven i parlaven no notaven ni el fred ni la remor de les ones pentinant la sorra...

L'apartament era fred. La trobada , desitjada. Escalfor en les abraçades, diàlegs amb les mirades, amor sota els llençols, la delicada descoberta del cos de l'altre...

Un intercanvi fluïd de tot allò que va més enllà de l'atracció física. El nexe profund d'una espiritualitat que pocs aconsegueixen i que molts no saben ni que existeix. Una dimensió que va més enllà del plaer. Els lligams que fan l'home lliure per a decidir i actuar.


Ella esperava amb certa impaciència i li agradava el que llegia. Podia fins i tot imaginar-s'ho, tot i que li costava ficar-se dins la història. Entendre aquest esglaó més cap a l'harmonia, la fussió dels cossos a un altre nivell. La simbiosi entre l'atracció física i l'estimació gens possessiva.

Als parcs sempre hi ha una noia de vermell, que llegeix i que espera... I mai sabrem què llegeix ni a qui espera...

*****

" Totes les persones saben estimar, perquè han nascut amb aquest do. N'hi ha que ja el practiquen bé de manera espontània, però la majoria ha de tornar a aprendre i recordar com s'estima, i tots - sense cap excepció - necessiten cremar en la foguera de les emocions passades, reviure alegries i penes, caigudes i remuntades, fins a poder veure el fil conductor que hi ha darrere de cada trobada nova;sí, n'hi ha un, de fil.

I aleshores, els cossos aprenen a parlar el llenguatge de l'ànima, d'això, se'n diu sexe, i això és el que puc donar a l'home que m'ha tornat l'ànima, encara que ell desconegui totalment la importància que té en la meva vida. És el que m'ha demanat i ho tindrà;vull que sigui molt feliç..."

Onze minuts - Paulo Coelho -Ed. Proa

dimecres, 16 de desembre del 2009

Roda Poètica 2009


El passat juny 15 blocaires "sense cap més feina" que pentinar el gat ens vam apuntar a una Roda poètica . Una proposta de la Carme dels blogs Personatges Itinerants i Col.lecció de moments. " Es tractava d'agafar sempre una idea, una paraula , un vers o un sentiment del poema anterior per a fer-ne un altre que el seguís".

La Carme ha posat fila a l'agulla i n'ha sortit un llibre. Ahir em va arribar per correu a casa.

Em fa il.lusió rellegir allò que vaig escriure i allò que van escriure els companys i companyes. Va ser un mes intens... escriure poesia sense saber-ne, almenys jo, i llegir-lo sobre paper fa més respecte perquè m'adono que hi ha qui té l'ànima de poeta i això me n'orgulleix. Estar al seu costat amb quatre paraules, a voltes malgirbades però sentides.


Gràcies Carme i Felicitats als participants.


El llibre està disponible a :http://www.lulu.com



Veig núvols foscos

i voldria avisar-te.

Tu no m'escoltes. Assumpta


Les paraules

no ho són tot

poden ser tot

o no ser res.

Jo

dic

no dic...


No hi ets... Anna


Finit serà.

Mentre, el gaudi amatent,

mira l'horitzó. Fanal Blau


Mirada


No sé què he vist al profund dels teus ulls

que ara camine esmaperdut,

com si hagués fregat el cel

amb la punta dels meus somnis. Josep Manel


Somriure


I et mormolaran a cau d'orella :

-qualsevol somriure esclatarà en colors -

i els espais descansaran

en les pells

com en una dansa que,

el vent,

interpreta el cos. Barbollaire


I també hi han participat:

l'Anton, la Carme,la Cèlia, en Cesc,en Joan Estruch, en Joan Guasch,la Laura, Noves Flors,la Roser -Zel i jo mateixa.


La portada preciosa, de l'amic Barbollaire, la contraportada dolça, de Fanal Blau i el color no em direu que no és de rabiosa actualitat. De moda vaja ...

dijous, 10 de desembre del 2009

Els nois d'història

" Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa - un pensament, una sensació, una manera de veure les coses - que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva " Alan Bennet ( dramaturg)

Després d'estrenar-se al teatre Goya de Barcelona ha arribat, amb la Temporada Alta , al teatre municipal de Girona . Una obra del dramaturg Alan Bennett i adaptada per Joan Sellent.

Sota la direcció magistral de Josep Mª Pou el qual també n'és el protagonista, l'obra és una comèdia divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Un tema ja clàssic, l'enfrontament entre dues maneres d'ensenyar o dues maneres de veure la vida.

Humor intel.ligent, ironia fina, diàlegs brillants que ens demostren com pot arribar a entretenir el teatre.

Josep Mª Pou és l'Héctor, un vell professor humanista que pretén ensenyar a partir de les ganes de conèixer .A través de la música, la literatura, les arts i el pensament crític convida els seus alumnes a trobar gust per el coneixement i a la recerca de la saviesa. L'Irwin és el jove professor ambiciós que només valora els resultats acadèmics per poder arribar a guanyar més diners. El debat està servit.

El text que Pou defineix com "poètic, crític, àcid i d'alt nivell" és un homenatge als mestres que creuen que tot està connectat per a conèixer millor la pròpia història.

S'han mantingut les cançons en el seu idioma original (l'anglès) i alguns textos en francès.

8 joves d'una escola d'èlit es preparen per ingressar a dues de les més prestigioses universitats angleses:Oxford i Cambridge.

El que aprenen també és l'amor a la vida perquè s'enamoren de disciplines que no estan en el programa acadèmic.

Alan Bennet - Autor "d'Una lectora poc corrent

dimarts, 22 de setembre del 2009

Petites joies (2)



Les grans il.lusions són el somni d'una ombra, i per això duren tant. Les petites, en canvi, se us moren una darrera l'altra... pàg.54

Rellegir a Pla és com estar davant d'un gran finestral que dóna al mar mentre sents l'airet a la cara i enflaires les olors marines. Fins i tot tens la sensació de capbussar-te en les aigües transparents d'alguna cala de Cadaqués entre el roquim que les empara de la tramuntana.

Contraban és un viatge per mar amb el "Mestral" ( un vaixell construit a mà) des de Cadaqués fins a l'estany de Salses , al Rosselló i després d'un cop de mestral arribar sans i estalvis a Cadaqués.
És fàcil imaginar els paisatges, els personantges i les sensacions que recull en poques pàgines.
Adreçat a un públic juvenil, la lectura recrea situacions en les quals ,i gràcies a la magnífica descripció que fa Josep Pla, ens fa partíceps i alhora protagonistes d'una història que va ser real.
La primera cosa que vaig fer, en entrar a la casa, fou acostar el sofà al balcó i posar un taula davant del llindar, per treballar. Com que la casa està acarada al sud i té tot el dia el sol a la cara, a l'estiu, vaig posar un filet de malla al llindar per endolcir la lluminositat. Quan la calor anà de baixa, el lloc esdevingué ideal per estar. Ideal per a badar més que per a treballar. Entre una cosa i l'altra, però, vaig passar en aquell sofà, amb els papers i llibrots de la taula, moltes hores de prodigiosa solitud. A darrers de setembre, netes de la bafarada estival, les muntanyes de Pení agafaren el seu color de flor de farigola, entre violaci, blavís i malva. Sobre aquest fons, la blancor de les cases semblava perdre força i agafava una suavitat de color de palla, un daurat clar, una morenor pàl.lida. Les aigües de la badia, cap al tard, es tenyien de color de vi novell, rosat. En aquesta hora, a Cadaqués, hi havia un silenci, una pau, una calma extàtics. Del balcó estant veia passar la poca gent - figures petites - per la riba del Baluard. L'aire es tornava de color morat. El vent de garbí anava morint en aquest morat exhaust. pàg.10

_ Tenim pas fred? _ que jo vaig dir-li.
_ Jo no tinc mai fred! _ contestà amb un somriure en les dents blanques, els llavis humits i els ulls d'ametlla. Tenia una esplèndida mata de cabells d'un daurat fosc, d'una força jove, lluminosa,magnífica. Vaig pensar que era la persona que hauria servit per a fer la somniada Venus del Pirineu. Emplenà els càntirs amb el braç recolzat en la cara de la font, donant-me l'esquena.Prodigiosa esquena! Vaig pensar en un mot de Fustel de Coulanges sobre els flancs de la Venus : en el flanc de la figura,hi palpitava tota la cultura antiga. pàg. 44

El problema era sempre el mateix : no hi havia res a dir ni res a fer; només l'ànsia de recordar coses agradables...
........
En terra totes les begudes semblen fortes... però mai els homes no inventaran una beguda que correspongui a una mestralada.
........
Quan es navega a la nit en aquestes circumstàncies, el pensament somnia els focs de la terra, se sent l'ànsia del far que ha de venir _ que és el de l'esperança.
pàg. 92

Vaig arribar al poble pel rastell del Poal. No vaig trobar ànima vivent. Ja fosquejava. Vaig abraçar-me al silenci de la vida, amb una avidesa inexplicable. pàg.94

dimecres, 20 de maig del 2009

Torre Eiffel

Torre Eiffel - Robert Delaunay 1911

He estat uns dies a París. Hi he anat de la mà d'en Francesc Miralles.

" Tant de bo fossis aquí " m'hi ha portat.

A París sempre hi passen històries d'amor però en aquest cas la història és surrealista.

El protagonista deixa Barcelona després que la seva xicota, el dia de la festa del seu trentè aniversari i pocs dies abans de casar-se, decideix abandonar-lo per un amic de la colla. Un seductor nat. En Bosco.

En Daniel, el xicot, un arquitecte d'èxit que ha muntat una empresa que li funciona d'allò més bé, es queda desamparat i marxa uns dies .

A París hi viu l'Eva Winter, una cantant de folk, l'últim CD de la qual l'hi va regalar una amiga a n'en Daniel.

Ell, atret per la lletra de les cançons i empès segurament per la similitud que tenen amb la seva vida, la vol conèixer. Es pensa que és la seva ànima bessona.

A la ciutat de la llum tot esdevé un conte.

En Daniel perd la cartera o l'hi roben i ha de sobreviure uns dies a casa del representant de l'Eva i després al pis d'ella.

La segueix a tots els concerts, embadalit. En un de molt especial a la presó de Fleury-Merogis, al sud de França, l'Eva canta una versió d'Elliott Smith i en Daniel es commou.

" Beu, amor meu, mira els estels/Et besaré una altra vegada entre els barrots/on et veig/amb les mans a l'aire/esperant que les agafi finalment./Beu un cop més/i et faré meva,/et guardaré a part/ en el més profund del meu cor...

París no és només la ciutat de la llum, del Sena i dels monuments...

París és un passeig. Un lloc per esborrar i retrobar records, el bressol del " Je t'aime...moi non plus"...

Si s'esllavissa la Torre Eiffel quedaran els cementiris on hi reposen els bells discursos dels filòsofs, els "ateliers" dels artistes i les lletres de moltes cançons.

" No has estat mai a Islàndia, però n'has recorregut mil cops el litoral amb el dit, com si el mapa fos una radiografia del teu cor glaçat"...

" Travessa el fons dels meus ulls, que han plorat de tant esperar-te, i trobaràs flors a la boira"...

És una altra proposta de Relats Conjunts

dijous, 7 de maig del 2009

Dies d'estrena

He estrenat un dia de platja. El primer cap de setmana assolellat després d'un abril plujós.
Mentre caminava arran d'aigua , amb els pantalons arromangats, vaig adonar-me que deixava enrere les petjades de l'hivern tot i que ha fet una primavera molt fresca.
He comprat les primeres maduixes de la temporada. Les he ensucrat i a la nit l'almíbar era copiós. El seu perfum anuncia el bon temps.

( de l'hort-2008)

Hi ha flaires que són exclusives de l'inici d'una nova estació. Una truita d'alls tendres o d'espàrrecs silvestres, uns pèsols ofegats amb botifarra negra recent desgranats, fan primavera.

Una època en què tothom té ganes d'estrenar roba d'estiu, de coloraines, blanca i vaporosa i de posar-se sandàlies. Estrenar o posar-nos la roba de l'any passat. Tant se val.
De fet no cal estrenar a cada temporada. No per nou és millor.
Estrenar alguna cosa ens produeix un plaer immediat i efímer. Deixa de ser nou en un no res.
Tornar a encetar quelcom que fa temps que no fem, no veiem o no mengem pot ser igual de plaent, igual de nou i fascinant.

Mentre passejava per la platja anava rumiant amb això. Estrenar. Encetar...
Vaig agafar petxines i em vaig deixar acaronar per el sol. Estrenar les noves sensacions a la pell. De l'aire i del mar.

( de collita pròpia)


Cada primavera la flaire deu ser la mateixa però a nosaltres cada any ens resulta exultant i nova.

" En la moda està tot inventat" hem llegit sovint. Tot són cicles. Però estarem d'acord en què ens ho venen com a novetat. Per nou. Potser és el que volem. Tenir la sensació d'estrenar.

Estic convençuda que és bo reciclar, redescobrir i reinventar. A vegades rellegim un llibre i hi descobrim matisos que se'ns van perdre per l'ànsia d'acabar-lo.

Continuo pensant que el plaer no està en allò nou de trinca.

La meva filla, quan era petita, deia d'una persona jove que era "nova". Relacionava "nou" amb "vell". Nova .Vella. Nou per estrenar. Vell d'estrenat, gastat, usat...

Vaig anar a veure Gran Torino d'en Clint Eastwood. L'última pel.lícula d'un actor i director gran. Un gran actor i director. Un home atractiu, intel.ligent i savi. Una pel.lícula crítica.Crítica amb el sistema polític actual i amb els valors que es transmeten als fills. Alguna cosa s'ha perdut en aquesta transmissió i que sens dubte ens serà molt difícil de recuperar.

Una generació de fills amants de tot allò que és nou, que es desviuen per estrenar, per viure emocions noves, immediates i efímers i que alhora els crea una gran insatisfacció. A L'amor líquit, de Zygmunt Bauman ens parla de la societat globalitzada on tot el que ens envolta cada cop és més volàtil i precari i on aquest esfondrament fa créixer una sensació d'incertesa, una ansietat insaciable.

Ens costarà i els costarà entendre que els plaers de la vida no han de ser necessàriament els nous ni els que es poden comprar.

A Les germanes Munekata, Yasuhio Ozu ens recorda les paraules d'una de les germanes : " La vertadera novetat és la que no envelleix, tot i el pas del temps".

Tanmateix el que costa és aprendre a reestrenar tot allò viscut, usat i sentit amb la mateixa olor de nou.

La bellesa que hi ha al nostre voltant és l'aliment amb el qual nodrim la nostra ànima. I per sort no és passatgera ...