Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

divendres, 27 de novembre del 2009

L'Hotel

Imatge treta de la web

Feia dies que a l'entrada del poble veia el cartell anunciant que hi havia servei de bar als jardins.

De cop, un dia mentre conduia, es va adonar que la casa senyorial de principis de segle s'alçava magestuosa i il.luminada. L'havien restaurat i pintat i un gran cartell anunciava que era un hotel.

Uns fanals antics vorejaven el pati i envoltaven la casa. Una avinguda arbrada la custodiava.

Recorda que de petita espiava enmig dels xiprers espessos la gran piscina de pedra que als estius s'omplia de gent forana.

Potser era l'única casa del poble que en tenien de piscina en aquella època.

Quan, amb el pare, anaven a la torneria a buscar quatre encenalls li agradava amorrar-se als xiprers. Sentir aquella olor que li entrava pels narius i mentre la respirava descobrir un altre món. Xisclets i rialles. Corredisses, taules parades i alguna minyona encofiada.

Sí.Eren gent benestant. Empresaris que tenien fàbriques a Barcelona. Un lloc que li quedava molt allunyat...

L'altre dia no se'n va poder estar. Hi va anar a fer el cafè. Als jardins. El sol donava la baixa, els colors eren de plena tardor. Molts grocs. Un aire començava a moure el fullam. El lloc, un petit oasi de pau. Només una parella amb 2 nens acabaven de dinar.

Va demanar si tenien un diari i n'hi van portar 2 amb els dos suplements dominicals.

Fa de bon aprofitar la tarda, li va etzibar el cambrer molt amablement, que alhora era l'amo i el cuiner de l'hotel ( però això no ho va saber fins més tard).

Per les faccions va deduir que era un dels fills de l'antiga casa senyorial.

En LL no la va reconèixer, però ella sí. És evident que sempre és més fàcil recordar algú que tant per edat com per posició social va un esglaó per davant nostre.

Ella recorda haver-lo vist als estius per el poble i segurament a la piscina quan li agradava posar el nas enmig dels xiprers i enflairar-los...

La tarda va anar minvant i quan ja fosquejava i no es podia llegir a fora va ser agradable la proposta que un o altre va fer de donar un cop d'ull a l'interior d'aquell nou hotel que guardava tot l'encant de primers de segle. Un edifici modernista amb la llar de foc del menjador encesa. L'encant dels finestrals amb els vitralls de colors, les làmpares de nou disseny que no desentonaven per res amb el mobiliari antic, ple de motllures. Tot estava decorat amb una harmonia de contrastos. Per dins era com fa 100 anys, restaurat i pintat. Els llits, els armaris, l'escó donaven al lloc la sensació de que el temps s'havia aturat. Fotografies antigues dels seus avantpassats, dinars a l'era...

Preciós, li va dir. M'ha agradat aquesta passejada.

També sóc el cuiner...

- I...Potser el fill del Sr. G?

- Sí...el petit! - Perdona...Que estàs de pas?

- ...

Ja era negra nit i feia fresca estar-se al pas de la porta

dimarts, 24 de novembre del 2009

Espera

imatge llddona
Esperar a recés del temps,

sense desesperar,

fa de bon esperar!

divendres, 20 de novembre del 2009

Més enllà dels pollancres

Imatge del blog de la Mireia

Embriacs d'aquests temps sense pressa,


el desig deia mots que fregaven


la nuesa dels sexes.

Murmuraven els llavis


la frisança que dorm


dins els ulls.



Perdurava en els cossos


una pluja de llum


que ens untava la pell


a tocar de les vinyes.

Crema el blau


més enllà dels pollancres.



Blaus pollancres omplen l'aire de fulles,


l'ombra grisa del dia ja clos ressegueix unes


veus,


la silueta llunyana del mar es transforma en una


ona imprecisa,


jeu la pell sobre un cel que alenteix els colors


i allibera les formes del seu gest quotidià.



Ulls cansats ofereixen un somni


a unes mans que recorden


Carles Duarte
(A Maria Mercè Marçal)





Josep Tero - lladre d'amor (en homenatge a Joan Salvat Papasseit)

Bon cap de setmana!


dimarts, 17 de novembre del 2009

Homenatge a Víctor Pàmies


M'afegeixo a l'aniversari d'aquest blogaire que ja ha superat els 300.000 registres.


Moltes felicitats!


La meva aportació és un rodolí que em va ensenyar el meu pare de petita. No l'he oblidat.

Proveu de repetir-lo ràpid i de memòria!


" La perdiu diu a la garsa:

què hi fas aquí tu garsa?

I tu perdiu

la garsa li diu!"

dilluns, 16 de novembre del 2009

3 Anys de Relats Conjunts



Podríem celebrar-ho a l'àtic del Veí


T'hi apuntes?


Relats Conjunts va néixer un 17 de novembre de 2006 amb aquesta proposta que va fer l'Ònix

Felicitats per aquesta iniciativa!!!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Silenci

Imatge google

Massa temps sense dir res. Ara costa trobar l'entonació de les paraules. La conversa. El gest. Aquella mirada robada. El significat absurd del per què.

Va ser un impuls. Com una urgència. El desig posposat per demà. Gratificant. Sense sobresalts . La calma. El gust. La tarda que cau darrere la persiana. La música que s'acaba i només l'abraçada, com passes descalces, s'acomoda. Encaixa . Despertaré el silenci per posar-hi paraules, així com cau la fulla i plana sobre l'aigua...

diumenge, 8 de novembre del 2009

Berlin - U2 - Pina Bausch

Demà 9 de novembre farà 20 anys de la caiguda del Mur de Berlin. Construit el 1961 va separar l'Alemania Occidental de la RDA. És el símbol de la Guerra Freda. Per construir-lo es van necessitar 700.000 tones de formigó.
28 anys després (9-11-1989) es va obrir la frontera i 11 mesos més tard es va iniciar la reunificació d'Alemanya (1990).
El polítc i antic dirigent de la RDA , Günter Schabowski, ( actualment te 80 anys i està hospitalitzat per problemes cardíacs) en la conferència de premsa el mateix dia de la caiguda i per un error va pronunciar les paraules profètiques " Reisefreiheit"=llibertat per viatjar i " Unverzueglich" = immediatament, tot i que la decisió que havien pres els mandataris era que els ciutadans de la RDA havien de sol.licitar un visat i anunciar-ho unes hores després. El resultat va ser que els ciutadans que estaven davant el Mur varen creuar el pas fronterer d'Oberbaumbruecke que porta al districte de Kreuzberg, al Berlin Occidental, sense saber del cert si podrien tornar amb les seves famíles de l'Est. Els guardes, impassius, no van demanar el passaport a ningú i tothom va poder tornar a casa seva.
El dijous passat, 5 de novembre, U2 va oferir un concert per celebrar aquest vintè aniversari , a la porta de Brandeburgo - símbol de Berlin i d'Alemanya.


Hi ha diversos murals - icones de la caiguda del Mur :


El petó de Breshnew i Honecker, que després es va caricaturar i es va vendre en una subasta per més de 12.000 dòlars.
Aquesta imatge l'he treta del blog Cosmopolitan Lily, out of context Magazine. Tot donant un cop d'ull a aquest blog m'he trobat qe la millor coreògafa del segle XX, l'alemanya Pina Bausch va morir aquest juny passat d'un càncer fulminant als 68 anys. Com a curiositat recordo que l'any passat va actuar al Liceu de Barcelona i degut al preu vaig desistir d'anar a veure-la.
D'ella s'ha dit que " va ballar amb sentiment". Dues de les seves obres més conegudes són : Cafè Müller , amb música de Purcell on encara actuava, i La Consagració de la Primavera de Stravinsky.Deia: "No m'interesssa com es mou l'ésser humà sinó allò que el commou i que es mogui"
*****
El 1982 vaig visitar per segon cop Alemanya. La meva primera estada va ser a Hamburg i posteriorment a Berlin, 7 anys abans de la caiguda del Mur.

Alexanderplatz


Porta de Brandeburgo - Mur

A part de recórrer el Berlin Occidental de la mà d'un gran amic berlinès vaig tenir l'oportunitat de creuar la frontera i passar un dia a la antiga RDA. Amb un visat per 24 hores i un canvi de divises d'un marc per un, recordo que els turistes havíem d'anar amb metro i els berlinesos per carretera. En algunes estacions per on passava el metro, RDA, no hi havia parada i estaven vigilades per la Stasi (seguretat de l'Estat). Vaig travessar la duana a Ckeckpoint -Charlie, amb les torres de vigilància a prop, l'espai sembrat de mines, vigilants amb metralladores i el filferro amb púes que hi havia sobre el Mur. L'estació fronterera del metro era La Friedrichsstrasse , lloc on retrobaves els amics berlinesos .
A la gran plaça Alexanderplatz es troba la torre de televisió - Fernsehturm - que te 365 m. d'alçària i és el 4t edifici més alt d'Europa. A dalt de la torre hi ha un mirador i un restaurant que gira 360º cada mitja hora. Fer un cafè allà era l'atractiu turístic del moment, lloc on es podia contemplar els dos Berlins amb el Mur com a línea divisòria. Un món, dues realitats durant 28 anys.








U2 - 5-11-09 - Brandeburg








La consagració de la primavera - Pina Bausch

dimarts, 3 de novembre del 2009

Present i passat

No podem aferrar-nos al present perquè demà ja formarà part del passat...
Disfrutar-lo i d'alguna manera tornarà!

Imatges llddona




Perquè la figa sigui bona ha de ser: sacaiona, clivellada i secardosa


Raïms de Sant Jaume,



raïms aigualits;



Raïms de Setembre,


te'n llepes els dits!




De vegades , a la TARDOR, es donen tongades així: sense vent i llargues calmes de mar. És l'època de la maduració de les olives. Josep Pla

diumenge, 1 de novembre del 2009

Móns paral.lels

Mundos paralelos - Daniel Estebe

Va tornar a casa seva després d’un temps aïllada de tothom.
Aquella herència caiguda del cel i la fatalitat del destí en manllevar-li a la persona que més estimava en un aparatós accident de cotxe va fer que ho deixés tot. Es va recloure en ella mateixa i va decidir marxar.
Feia temps que sospesava la necessitat d’agafar-se una any o dos sabàtics. Ordenar-se, deixar la feina i les rutines diàries i oblidar-se del món mecanitzat i digitalitzat. Els sorolls sovint la confonien :les persones imposant les seves lleis i raonaments. No sabia ben bé si era millor canviar de feina ( ara però no era un bon moment ) o senzillamente fer aquest impàs en el qual hom no treballa. Hom només viu. Una mena de reclusió interior per aprendre una mica més. A casa o a l’estranger. 1 mes o 1 any. Tant se val. A vegades 1 mes és com 1 any i 1 any com un mes.
Tenia aquella necessitat de descobrir racons i persones noves, d’estar-se llegint hores i hores, d’escoltar música, de dormir, de respirar aires nous.
Per això quan se li va presentar aquesta opció no es va fer enrere.
Va passar el dol a casa seva. Arrecerada dels consells casolans i de les opinions de “qui ha passat per el mateix tràngol”… No. No volia escoltar-se a ningú. Ella tenia la capacitat de resoldre un tema tan espinós. Marxaria i quan tornés ja decidiria què fer o no fer.
Va passar fora un temps. Llarg o curt. Tot depèn de com mesurem el temps. Va resituar-se des d’un punt de vista personal. Va conèixer i oblidar. Va fer amistats passatgeres i no tan passatgeres. Va regalar estones i en va rebre amb escreix. Va ser ella sense lligams ni devocions. Va aprendre i va ensenyar. Es va vestir d’ella mateixa i quan es va sentir en pau , va tornar.
La casa conservava la seva vida d’abans i ella en tenia ganes de tornar a viure-hi. Només l’esquerda entre l’ahir i l’avui persistiria en el temps.
Va pensar que tard o d’hora hom ha de fer allò que li volta per el cap tant si la vida li ofereix una oportunitat com si se les ha d’enginyar.
Ho va pensar i encara ho pensa … I ara viu amb la satisfacció d’haver-ho fet.
És una altra proposta de Relats Conjunts