Imatge treta de la webFeia dies que a l'entrada del poble veia el cartell anunciant que hi havia servei de bar als jardins.
De cop, un dia mentre conduia, es va adonar que la casa senyorial de principis de segle s'alçava magestuosa i il.luminada. L'havien restaurat i pintat i un gran cartell anunciava que era un hotel.
Uns fanals antics vorejaven el pati i envoltaven la casa. Una avinguda arbrada la custodiava.
Recorda que de petita espiava enmig dels xiprers espessos la gran piscina de pedra que als estius s'omplia de gent forana.
Potser era l'única casa del poble que en tenien de piscina en aquella època.
Quan, amb el pare, anaven a la torneria a buscar quatre encenalls li agradava amorrar-se als xiprers. Sentir aquella olor que li entrava pels narius i mentre la respirava descobrir un altre món. Xisclets i rialles. Corredisses, taules parades i alguna minyona encofiada.
Sí.Eren gent benestant. Empresaris que tenien fàbriques a Barcelona. Un lloc que li quedava molt allunyat...
L'altre dia no se'n va poder estar. Hi va anar a fer el cafè. Als jardins. El sol donava la baixa, els colors eren de plena tardor. Molts grocs. Un aire començava a moure el fullam. El lloc, un petit oasi de pau. Només una parella amb 2 nens acabaven de dinar.
Va demanar si tenien un diari i n'hi van portar 2 amb els dos suplements dominicals.
Fa de bon aprofitar la tarda, li va etzibar el cambrer molt amablement, que alhora era l'amo i el cuiner de l'hotel ( però això no ho va saber fins més tard).
Per les faccions va deduir que era un dels fills de l'antiga casa senyorial.
En LL no la va reconèixer, però ella sí. És evident que sempre és més fàcil recordar algú que tant per edat com per posició social va un esglaó per davant nostre.
Ella recorda haver-lo vist als estius per el poble i segurament a la piscina quan li agradava posar el nas enmig dels xiprers i enflairar-los...
La tarda va anar minvant i quan ja fosquejava i no es podia llegir a fora va ser agradable la proposta que un o altre va fer de donar un cop d'ull a l'interior d'aquell nou hotel que guardava tot l'encant de primers de segle. Un edifici modernista amb la llar de foc del menjador encesa. L'encant dels finestrals amb els vitralls de colors, les làmpares de nou disseny que no desentonaven per res amb el mobiliari antic, ple de motllures. Tot estava decorat amb una harmonia de contrastos. Per dins era com fa 100 anys, restaurat i pintat. Els llits, els armaris, l'escó donaven al lloc la sensació de que el temps s'havia aturat. Fotografies antigues dels seus avantpassats, dinars a l'era...
Preciós, li va dir. M'ha agradat aquesta passejada.
També sóc el cuiner...
- I...Potser el fill del Sr. G?
- Sí...el petit! - Perdona...Que estàs de pas?
- ...
Ja era negra nit i feia fresca estar-se al pas de la porta
