Se
la veu distreta arrecerada en un racó llegint. Contempla les fulles que
lentamente van caient i s’adona que el color va canviant. La tardor és aquest
aire fresc que entra per la finestra amb tonalitats d’aram.
Divaga
malgrat que els personatges del llibre la volen arrossegar. Hi entra sovint, a
dins de les històries. S’hi passeja, observa, sent i capta aquells matisos que
fan que cada llibre sigui diferent. No li costa gens amarar-se de la música que
desprèn aquell violí que descansa damunt la taula, en un racó d’un estudi
anònim davant d’una finestra que dóna a un jardí. Ella però no en té cap de
violí. Sí té un rellotge de paret que l’acompanya amb el seu clic-clac somort
abans de tocar els quarts i les hores. S’hi adorm a vegades a l’estudi i
llavors ni el clic-clac la desperta. Hi té un televisor de fa anys encastat al
moble licorer. A penes l’engega. És un moble més dins un altre moble. No li fa
ni cas.
Li
costa trobar el fil per descapdellar una conversa. N’enceta una i s’atura. Rumia.
Es dispersa. No és que no hi pari atenció. Alguna cosa la rosega per dins.
El
consol que li dóna el llegir no l’aconsegueix ni amb tot aquell reguitzell de
psicotrops receptats per la corrua de metges que ha visitat. No vol medicaments
perquè l’endormisquegen. Hi vol veure clar. Pensar. Actuar. Abraçar. Dir.
Estimar…
I
continua llegint sabent-se còmplice de les paraules dites per els personatges
de paper. Manlleva les expressions i sovint les subratlla amb groc fosforescent.
La
clau de l’èxit , pensa, rau en adonar-se de les mancances que hom té i de la
necessitat d’omplir-les no sap ben bé amb què. Però adonar-se és el primer pas.
Després només li cal caminar.
Li
agrada afegir a les converses les expressions que ha subrallat. Sovint hi juga
a fer-ho però li falta inspiració. Ara sap el per què. Enyora les carícies d’un
altre cos.
I
segeix llegint…
31-12-09
