De sobte em trobo a l'autopista que travessa Girona. De Sud a Nord.
Anar a Banyoles sempre m'ha resultat plaent. Obro els pulmons i el cor em batega amb aquella barreja de vells i bells records. De pauses. De passejos vora l'estany. De silencis sense interpretar. De mirades i abraçades nues. Tints de cel i aigua.
Des de sempre és un marc per els nouvinguts, amics foranis i vells amics. Un recés on les branques dels desmais fan de cortina imaginària mentre el sol es pon i les cingleres retallades fan de guardianes a les barques que es gronxen durant la nit...
Només d'arrencar i agafar el tiquet de l'autopista deixo passar un cotxe d'aquests que van tan de pressa, un Audi Q7 3.0 Tdi quattro. Bé ell em deixa passar a mi en un titubeig , de tu primer , no tu... Educats com som, els conductors...
Entro a l'autopista jo al davant tenint la certesa que m'avançarà en qualsevol moment.
Aguanta darrere meu. Jo el miro per el retrovisor esperant la maniobra...
El conductor és un noi. Du unes ulleres de sol Ray Ban negres, el cabell fosc i la pell bruna. Sota un jesei també fosc li despunta un coll blanc. Un polo em sembla...
Sense adonar-me'n vaig accelerant. Sembla que tinc el món a les meves mans. El vent a la cara i el control de tot. Ell va accelerant i em passa. Minvo la velocitat i seguixo tranquil.la per la dreta. A la ràdio sona Hig. Em relaxo. El paisatge és com un mirall net ,després de la ventada.
De cop apreto l'accelarador i el torno a passar. Em mira . Ens mirem. Accelero, em persegueix...
Em torna a passar i alenteixo fins a 80 i penso continuar així. Això no és un joc, em dic. Però m'agrada aquesta incertesa...
Sortim de l'autopista, ell davant, jo més a poc a poc. Enfilem l'autovia. Ara el torno a passar. Em torna a passar. Posa l'intermitent i ens endinsem en una comarcal.
Em noto accelerada per dins. Acalorada...
Em convida al seu cotxe. Els seients , de pell. Blancs. La calefacció al punt. La para.
Veig els seus ulls a prop. Espurnegen. M'enceguen. Xerrem de tot i de res. Ens mirem sense veure'ns. Sentim el panteix a prop. Un sol dèbil escalfa els vidres. L'escalfor a la cara. Em diu que va a Banyoles a entrenar. Fa rem. Ho comprovo tot resseguint els seus braços musculosos, el pit quadrat, la pell tersa. Ens apressem a descordar botons. Apreta un botó i els seients es reclinen. El noto molt a prop. Sento la seva olor. Les mans ocupades i els llavis també.Els ulls clucs. Els perfums barrejats. Les pells a frec. Xiuxiuegem paraules sense so. Noto les seves cuixes massisses. M'explaio resseguint-les. M'apreta i és la mateixa sensació que noto quan accelero el cotxe. El món a les meves mans...
Imatge de James Betesh
L'escalfor ens envaeix i noto el cor a la gola. Mig obro els llavis per respirar.El pes del seu cos surant damunt el meu. Casi no el noto. La fusió dels cossos i el relax a la ment. Alenteixo i em passo la mà pel coll. Estic amarada de suor i respiro de pressa. M'he de calmar. Noto les seves mans que em repassen el cos, suaument i els seus llavis em deixen l'últim petó...
De sobte un cop de botzina. Obro els ulls i em torna a avançar...
_ Vigila que fa 10 minuts que t'estàs menjant la contínua, em diu somrient. Per poc t'atropello...
_ Gràcies, li dic mentre em passo la mà per ordenar-me els cabells esbalotats
_ Vaig a l'estany a remar... I tu?
_ A fer una volta, li dic com si res...
_ Vigila que no t'atropellin
_ ( Si sabessis que ja m'has ben atropellat )
Aprofito el primer semàfor del poble per pintar-me els llavis... Algú se m'ha menjat el carmí...
I mentre faig la volta a l'estany el veig remant i no m'ho puc creure, però li ho vaig prometre....
El primer relat de l'any seria per ell.
