La nit estelada Vincent Van Gogh 1889Des de feia uns mesos anava sovint a la mateixa cafeteria nova que havien obert al barri.
Hi anava perquè feien uns xurros cruixents i l'hi servien un te de canyella en una tetera gran, de vidre, aromàtic i d'un color d'or vell.El sucre, de canya i la tassa també de vidre amb una nansa de metall, d'aquell que quan l'agafes no et crema les mans. S'hi sentia a gust.
Una cambrera atrafagada preparava els caputxins darrere la barra, els suissos i tota l'amalgama de tes i cafès. Curts, llargs, amb llet condensada, amb espuma...del Brasil.
Des que hi anava es va adonar que , assegut a la barra i practicament al mateix seient, hi havia un jove que prenia cada dia un tallat. S'hi passava estona aquell xicot, a la barra. Abstret. Mirant...
Sí, va deduir que es mirava a la cambrera. Una noia morena, de faccions rasgades, espigada de cos i amb una cintura d'un parell de pams...
I ella va pensar que be valia la pena perdre una estona cada dia per a contemplar-la. No se la miraria a ella que la seva cintura ja en feia més de quatre, de pams...
El xicot en qüestió tampoc estava de mal veure. Un jove de poc més de 35, fortot i amb una mata de cabells atepeïda i rinxolada. Ulls clars i una vestimenta acurada. Feia olor. Ella n'era una experta en flaires. I la seva l'hi arribava barrejant-se amb l'aroma de canella. Era una agradable combinació.
Algun dia escriuré una història, va pensar. Només observant ja tens el fil d'un argument i ella es considerava una bona observadora de la vida quotidiana.
Aquest noi deu estar boig per la cambrera. No hi ha dubte, pensava entre glop i glop de te.
Un dia quan va arribar a la cafeteria no va trobar lloc a cap taula.
Decidida va anar al primer tamboret buit de la barra. Va demanar el seu te habitual i d'una llambregada es va trobar asseguda al seu costat. L'olor inconfundible i els ulls clavats als seus. Va somriure-li tota enrojolada ( ves que no endevini el que penso...).
Va copsar uns ulls blau verds semblants als colors del quadre que hi havia a la paret del davant, flanquejat per tota mena de licors. Un Van Gogh va deduir a l'instant.
De seguida va entendre que esmerçar una estona cada dia per a contemplar-lo era el que de veritat valia la pena.
Deu estar boig per el quadre, va pensar.
Hauré de canviar l'argument...
Trobareu més propostes al blog de Relats Conjunts
