Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

divendres, 30 de setembre del 2011

Ioga al capvespre

"Estireu els braços amunt com si algú un estirés dels canells i volgués que toquéssiu el sostre..."
I amb els peus de puntetes i els braços damunt del cap s'allargà tant que li va semblar que algú l'estirava. El grau de concentració era alt i va percebre el tacte d'un altre cos al seu davant, estirant-li els canells... Va notar els seus músculs, fins i tot la seva olor...
Després la llum es va apagar i només dues lamparetes ataronjades il.luminaven l'estança.
Una música com d'un rirerol escolant-se per sota l'estora la va transportar dins una bombolla al món dels somnis.
Es va despertar nova.
D'aquí endavant canviarà l'horari . De dia ho veu tot massa clar. Al capvespre, sens dubte, el cos està més receptiu...

dilluns, 26 de setembre del 2011

light house







( Tossa de Mar)

Blaus difuminats
entre el cel i el mar.
Casa de la llum

dijous, 15 de setembre del 2011

Quan el sol cau

- " El que més ajuda a concentrar-se és la perspectiva de la mort" - Gene Hackman a Paul Newman"


- "No, el que més ajuda és la perspectiva de la forca" - Paul Newman a Gene Hackman
.
.
.
.
- " Crec que les persones com tu no tindrien d'apropar-se a les persones com jo..." - Susan Sarandon a Paul Newman




Un drama amb pinzellades de cinema negre. Un joc de diàlegs i sentiments.
Un repertori de luxe.
1998
El cinema no envelleix ni passa de moda.

"Algunes persones poden pagar el preu necessari per alliberar-se de qualsevol cosa, excepte del passat"

diumenge, 11 de setembre del 2011

Divagacions

Hi ha un moment per a cada lectura o això diem. Rellegim perquè creiem que el moment no era l'adequat, com també reservem lectures per més endavant quan la disposició i les circumstàncies ho permetin.
De la mateixa manera hi ha un moment que ens hem d'aturar. Tenim uns anys viscuts, una certa experiència que ens propicia l'edat. Tenim al davant un ventall interessant per fer i vull pensar que uns (molts) anys per viure, amb la millor qualitat de vida posats a demanar.
Aquesta pausa l'hauria de fer tothom. Un ordenar o redireccionar la seva vida. Sempre hi ha l'afegitó de que " ens necessiten". És clar que també podem dir que "els necessitem".
L'entorn actúa de bloqueig de les nostres pròpies decisions. Ni endavant ni enrera. Una inèrcia que ens mou i que fins i tot ens aclapara.
Hi hauria d'haver un moment en què fóssim capaços d'usar la nostra llibertat absoluta, capitenejar cap a on anar sense cap mena de desgavell emocional.
Entenc, a estones, qui és capaç d'embolicar-se la manta al cap i decidir sense consens el futur de la seva vida malgrat algunes necessitats puntuals que , si posats pel cas no hi fossin, deixarien de ser obstacles.
Hi ha necessitats a mitges? A tant per cent? Es creen amb el temps dependències i obligacions de les que no podem deslligar-nos?

Ho acceptem i ens conformem? o hi ha qui s'hi rebel.la i malgrat no poder-ho dur a terme ho explica, ho contempla, ho pensa  i ho sublima en una mena d'activitat plàstica sigui de la disciplina que sigui?
És més important el que diem o el que pensem? I el que fem? sempre és més important del que diem i pensem?
Hi ha en la tria una part de renúncia. Qui renuncia més el que decideix marxar o el que deixa marxar?
Qui enyora més el que se'n va o el que es queda?
Tot queda resumit en el grau d'estimació més que en la dependència del nostre entorn.
I l'estimació cap a un mateix fa que si renunciem a tot o a una part sigui exclusivament perquè posem al davant del tot l'estimació als que més estimem.