Quan arriba a la casa del poble una flaire s'escampa pel passadís que mena a l'entrada del darrere. L'estampa és sempre la mateixa. la mare atrafagada amunt i avall donant els últims tocs al dinar amb el cos ranquejant mentre somriu al veure'ls. Costa poc endevinar amb un cop d'ull si està cansada o no. Hi ha dies que té més piles que tota la família junta. Vital com sempre però s'enfada quan voldria fer més del que pot.
El pare, encorbat, va i ve de l'hort. Hi ha dies amb la regadora a la mà, d'altres amb la mànega connectada a l'aixeta del safareig. Un dia lliga tomateres, d'altres aclareix l'herbam que es menja les hortalisses.
Sap que s'acosta l'hora de dinar i ja es prepara per seure a taula. Es renta les mans, es canvia el calçat i si convé la camisa i els pantalons. Té sempre la roba per anar a l'hort a part. Les xiruques per l'hivern i unes espardenyes velles per l'estiu.
A vegades llegeix assegut als escalons que porten a l'estenador cobert.Un racó on ella s'hi entaforava de joveneta a estudiar. Era el seu estudi a l'aire lliure davant mateix de l'hort que a la primavera semblava un jardí . La verdor del fullam contrastava amb les tomates vermelles i amb les flors ataronjades del carbasser.Al racó el llimoner i adornant l'hort el lilà.
La sarment s'enfilava a les escales del terrat i es confonia amb l'heura. Les dues entrellaçades vestien el terrat descobert on s'eixugaven els llençols de cotó. Tan blancs que es confonien amb algun núvol esgarriat.
A la mare li agrada airejar-ho tot.Ventila la casa fins que no hi sol i llavors comença una cursa per anar tancant finestres i porticons, correr les cortines i endreçar-se a la vora del foc. I és que mai té fred...
El pare sí que n'era de fredolic. Pantalons de pana, mitjons de llana, camisa de franel.la i samarreta. Es cuidava tant que no es refiava ni de l'home del temps. No fos cas que l'arreplegués. Es vacunava cada any per la grip. La mare ni cas. Cada any se n'ha de passar un de refredat fort... neteja la sang, diu.
Portar-li la contrària no ha servit mai de res.
A la tardor l'hort queda erm. Quatre fulles de bledes, els últims carbassons, les cols, alguna carbassa. L'heura i la serment despullades. Les cebes enforcades i les tomates de penjar, penjades al garatge.
La casa dels pares mai havia fet olor de llibres, feia olor de verdures.
Recorda un parell de llibres que s'amagaven en un calaix de la cuina. Un es deia " la langosta", un receptari que es va aprendre de memòria de tant llegir-lo i un altre, "Tierras y mares", d'un seu tiet, manuscrit a mà. Ell sí que llegia, l'hi deia la mare però durant la guerra li van cremar els llibres. Quina pèrdua, pensa.
Un cop a la setmana l'hi compraven el TBO i podia llegir La Vanguardia a casa d'una seva amiga on el tenien cada dia.
Més tard d'adolescent l'hi van regalar llibres en comptes de colònies i anells. En cada llibre un petó i una frase d'amor. I els va començar a estimar ,els llibres.
I estima la cuina perquè la mare li va ensenyar a fer-ho.
Li agrada barrejar literatura i cuina perquè ha après a cuinar-ho.
Aquesta litografia de la Tardor de Giusepe Arcimboldo, pensa és la portada d'un llibre que té a la prestatgeria. I s'afanya a buscar-lo, però s'ha confòs. No és la mateixa imatge però sí del mateix autor. Una és més primaveral i l'altra més tardorenca.
El llibre que ha buscat és "La cocina del pensamiento" , de Josep Muñoz Redon
No és un llibre de cuina.És un llibre de Filosofia. Bé és una barreja de cuina i filosofia.
El pare ja no rega l'hort però quan els diumenges ella arriba a la casa del poble encara el veu saludant-los amb la regadora a la mà. Ella s'asseu al seu lloc a taula perquè no sembli tan buida...
És una altra proposta de Relats Conjunts
