Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 27 de novembre del 2007

La sobretaula


La paraula simposio vol dir tertúlia i prové del grec.

La paraula ha anat evolucionant i ara els simpossiums estan reservats als especialistes que exposen idees, en dades empíriques generades per investigacions. Hi ha uns oradors i un públic.

Als seus començaments, per allà la Grècia antiga a de J.C, els intel.lectuals de l'època es reunien al voltant d'una taula per disfrutar, primer, d'un bon àpat i per a degustar després, els vins i encetar la tertúlia ( simpossium ). Moment on es debatia, es filosofaba i d'aquí en van sortir els filòsofs i pensadors - Els clàssics -

Plató, Airistòtil, Aristòfanes, Sòcrates i tants d'altres.

El banquet de Plató n'és el màxim exponent d'aquesta època. L'amor i la bellesa. Sis discursos, argumentats sobre Eros ( el déu de l'amor ).

I d'aquí fins a l'actualitat la literatura no ha parat d'escriure sobre aquestes paraules...

Ara la tertúlia es reserva per les reunions informals i periòdiques. Persones que es troben i debaten un tema. Sempre s'ha reservat una mica als intel.lectuals però tots sabem que quan un grup de persones es troben casi sempre acaben fent tertúlia.

Això ve al cas perquè trobo que es van perdent costums ( la sobretaula, la migdiada, el berenar... ). Moments que ens permeten explaiar-nos, relaxar-nos, filosofar, debatre i reflexionar.

Massa sovint tenim pressa i estem tan pendents del que hem de dir i fer que no escoltem. I estic segura que perdem en capacitat d'expressió, capacitat per descobrir i sobretot capacitat per a meravellar-nos.

Actualment tot ha de ser fàcil, accessible, lleuger, i sobretot, immediat.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Belle toujours


Coneixeu Belle de jour, de Luís Buñuel?
Recordeu la Catherine Deneuve, jove, caracteritzada de dama discreta i burgesa i que de dia es prostituïa en un bordell?
38 anys després el director Manoel de Oliveira ( portuguès ) filma Belle toujours ( una producció portuguesa i francesa ).
Una dama amb un secret per revelar.La continuació de Belle de jour.



************************



" Un aristòcrata en decadència ( Michel Piccoli ) consumeix la seva vida en bars de cites bevent whiskies dobles. Una nit assisteix a l'òpera i es queda adormit escoltant la símfonia de Dvorakv.
Quan es desperta creu veure una dona que va desitjar molt en el passat. La dona d'un seu amic.
La dama en qüestió, Severine Serizy ( interpretat per Bulle Ogier ), no sap si l'amic del seu marit li va revelar el secret de la seva doble vida. Accepta una cita amb ell per a descobrir el misteri.
L'aristòcrata la troba un dia pel carrer, davant d'una botiga d'objectes d'art, i li xiuxiueja: " Je sais quelque choise que vous aimerez entendre".
Ella, atreta per saber la veritat va a la cita.
Un sopar en una habitació privada d'un luxós hotel. La nit transcorre en un escenari en penombra, il.luminat per espelmes i ple de silencis. Els protagonistes callen i es miren. Només es perceb la fressa dels coberts i cada dringadissa del cristall de les copes ".

****************************

A Belle toujours no hi ha escenes de sexe ni cossos bells ni moldejats. Hi ha el pas del temps i els records.
Amb uns diàlegs nus l'espectador recrea a la seva imaginació tot l'encant del desig i de la perversitat.
Un film sobri, ple de matisos. Curt ( 70 minuts ), que donen per embolcallar-se amb llençols de setí i gaudir d'una sessió de sexe sense imatges.
El misteri queda per resoldre's.
El director explica una, dues, tres vides i deixa que l'espectador s'hi recreï. I ho aconsegueix.
És per gaudir-la en V.O.
Curiositat: Manoel de Oliveira tenia 97 anys quan va fer la pel-lícula , estrenada l'any 2006.

dijous, 15 de novembre del 2007

Pintures Rupestres


Un bri gerd i espigat va sobresortir del tou de neu que s'anava desglaçant mentre unes gotes d'aigua lliscaven de les fulles verdes i brillants.

El sol s'emmirallava en les noves flors, preludi de nous fruits d'estiu.

L'esclat de la primavera arribava amb un cel net de núvols.

Lluna Creixent, la remeiera del clan, començava a recol.lectar les plantes i flors medicinals.

Els homes sortien de les coves i esmolaven les llances i les fletxes per anar a caçar. Els nens xipollejaven al rierol ja desglaçat.

La vida emergia de les coves i l'activitat, frenada a l'hivern, es despertava de nou.

Feia dies que Núvol Blau ja formava part del col.lectiu de caçadors i ja li estava permès sortir a caçar. La seva barba s'havia poblat, el pit se li havia eixamplat, el cos, allargat... Els rínxols negres devallaven per l'esquena. Havia deixat de jugar, al costat de les dones, i emprenia la següent etapa, la de caçador i protector del clan.

Feia dies que la seva mirada buscava la de la Petita Lluna, la filla de la remeiera.


La Petita lluna compliria 18 llunes aquesta primavera i ja estava ensinistrada en l'art dels beuratges, pocions i banys aromatitzants. Coneixia les herbes que guarien, les que calmaven, les que perfumaven la pell, les purgatives i digestives... i també les que despertaven els sentits, en els homes... La seva mare l'havia alliçonada.

Aquell dia de primavera, quan els homes van partir de caça, la Petita lluna va banyar-se i es va rentar els cabells.Uns cabells llisos i rossos que li arribaven fins a la cintura. El seu cos s'havia transformat durant l'hivern i apareixia ple de corves. Els pits ja no eren botons daurats i aplanats. Eren com la fruita dolça i apetitosa...

Es va submergir en un cossi de fusta ple d'herbes aromàtiques i es va assecar la cabellera al sol.

Els cabells li tapaven un pit i es va vestir amb un tall de cuiro la cintura. Lluïa una pell blanca, setinada, tersa...

Aquella nit li estava permès dormir a la cova dels adults. 18 llunes. Tota una dona.

Núvol Blau es va esmunyir al seu costat sota un tou de pells adobades i tèbies. Aquells ulls negres la van hipnotitzar.

Al matí, des de fora, LLuna Creixent va veure com els raigs del sol il.luminaven la paret de la cova. Els gravats apareixien nítids, vius... Va intuir que la Petita Lluna s'havia iniciat en les arts amatòries ,amb el futur guerrer del clan.

dimarts, 13 de novembre del 2007

petites GRANS renúncies

Quan se n'adona un corredor de fons que el trajecte habitual se li fa més llarg que de costum?
Quan fent el mateix recorregut va incrementant un minut el temps cada dia? Dos minuts? Tres...No. Crec que se n'adona quan no pot fer el recorregut. Quan ha de renunciar-hi.
Vaig observant que el pas dels anys va associat a petites renúncies, a canvis d'hàbits, però que mentre es duen a terme ningú accepta que els va modificant.
En l'esport es veu fàcilment. Abans la cursa era de 20 km i més endavant de 10. 3 km nedant es converteixen en 1, les caminades als cims es canvien per recorreguts planers i així un munt d'exemples.
En la vida quotidiana passa el mateix. No volem però canviem d'activitats.

El meu pare es va jubilar de la seva feina als 60 anys i des de llavors es va dedicar a l'hort. Un hort que sempre ha cuidat com un jardí. Curosament arranjat, fangat, adobat, net de males herbes... i ple de colors. Les hortalisses i els maduixers, el llimoner, les carabasses, les tomates, els pebrots, les albergínies...

Els enciams, les escaroles, els bròquils i les cols ...
Fins fa poc he tingut aquest privilegi...
El seu cap és capaç, encara, però el cos ha dit prou. Des del mes de març , a l'hort, hi han crescut males herbes i poques verdures han arribat a madurar.
La feina que porta un hort és silenciosa, constant, meticulosa, entretinguda...

Ara se'l mira amb recança.

_ Ha estat un any de tomates, em diu... I han sortit molt bones.

I té molta raó... Les tomateres li han fet un petit homenatge, i des que va deixar de regar-les i visitar-les cada matí, no han parat de donar fruits... Sucoses, vermelles, dolces, grosses i petites, per penjar, per amanir, per sucar pa i per fer-ne conserva...

Fins i tot els veïns ho comenten...
Em costarà renunciar al seu gust.
Em costa veure el meu pare així, apagant-se dia rere dia.

El temps va guanyant inexorablement. Hi ha lliçons de vida que no estan escrites. Ens les evoquen les coses més simples, com unes gustoses tomates...

dijous, 8 de novembre del 2007

Amanda


5 minuts faltaven perquè comencés la sessió de les 8 en aquell cinema mig rònec. Era el més vell de la ciutat i encara no l'havien transformat en un multisales. Fins i tot feia olor de resclosit. Però estava lluny de mirades indiscretes i de coneguts.

Ella s'esperava a sota unes arcades de la plaça. Plovia. S'havia arresserat. Els seus ulls buscaven per sobre del coll alçat de la jaqueta. No el veia enlloc. El cabell li tapava mitja cara. Una cara enpolvada i amb els llavis perfilats. Ella mateixa no entenia per què s'havia d'amagar les faccions. Aquelles faccions tan ben esculpides.

4 minuts. Els peus freds, esquitxats per les gotes que es desfeien al terra. S'havia posat mitges. Eren els primers dies de tardor i ja refrescava. Va tornar a alçar la mirada. Poca gent travessava la plaça. Sortien d'un cafè i s'aixoplugaven. Ho feien amb quatre gambades i només miraven el cel.

Va mirar el rellotge de l'església. Semblava que s'hagués aturat. Va notar una fiblada de por. Com una fletxa que li travessava el cap. Por? Ella que sempre anava amb el cap ben alt i la cabellera jugant a la seva esquena. Amb aquells llavis ben pintats i el taconeig ressonant pels carrers. I ara estava arraulida darrere una columna amb el paraigües plegat i els peus freds.

3 minuts. Un fred que començava a pujar-li per les cames. Els ulls ben desperts mirant en totes direccions. No podia tardar. Havien quedat entre 5 i 10 minuts abans de les 8. Entrarien al cinema just quan anessin a tancar la porta de la sala i s'asseurien a l'última fila.

La por es convertí en un turment al cap i un petit forat, com de decandiment, se li va obrir a l'estómac. Havia d'arribar... Ahir havien quedat, al sortir de la fàbrica... Ahir mentre fitxaven al rellotge rovellat de l'entrada quan marcava les 6 en punt. Mai havia fallat . Després de tants anys...

2 minuts. Va notar que a l'estómac se li feia un esvoranc, cada cop més gran. La por baixant-li pel pit i per les costelles, pels braços... El fred pujant per les cames, pels genolls i per les cuixes. El baf de la boca s'escampava sota el fanal que tenia damunt del cap... Va alçar els ulls...

Al fons del carrer de baix una diminuta figura caminava, apressant-se i sense paraigües.

1 minut. L'encontre. Uns llavis freds i molls i els ulls fixats en ella.

Una abraçada i en segons la conversió de la por i el fred en desig. Just en el moment que l'acomodador tancava la porta darrere seu...

Les 8 en punt!

**********

" L'infortuni fa que molts cops algú no arribi mai a una cita"

Un petit record per ells.


**********






diumenge, 4 de novembre del 2007

Fum

Hi ha frases sinuosament perfilades com el fum d'una cigarreta. Frases que ens han dit o que hem llegit i que guardem...

Les mateixes que se'ns fan present una i altra vegada fins a desgastar-les.




Hi ha una llum interna dins de nosaltres que no s'apaga mai, i que moltes vegades ni tan sols veiem...

**********

La bellesa és sempre la mateixa, aquella que atura el temps i et dóna moments de pau.

**********

Apaga el llum i cabalca sense fi, llegint el llibre d'una geografia sense límits...( Aquari )

**********

Convertí la fugida en llibertat, encara que la llibertat només li serví per fugir
**********
La bellesa ens fa humans
**********
I afegeix el poeta persa Omar Kayyam ... La capacitat que tenen els humans de crear bellesa els fa superiors a les altres criatures vives.
I jo hi afegiria... La capacitat per destruir-la és exclusiva dels humans