Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dijous, 29 d’abril del 2010

Petites joies ( 3 )



Una història d'amor gens convencional. Una lectura que parla de la relació que s'estableix en una trobada accidental entre un professor de japonès ja jubilat i una ex-alumna.

El professor Takashi Kojima voreja els 70 i l'alumna Tsukiko Omachi , 38.

Es va teixint una relació en uns encontres casuals en una taverna, al voltant d'una ampolla de sake o d'unes cerveses.

Tsukiko parla en primera persona i fa servir el temps per a situar-se i situar-nos. La vida solitària dels protagonistes deixa entreveure l'enigma de l'amor, la fragilitat i la força de l'amistat, el sentit poètic de la bellesa de la natura lluny d'un entorn que els ha aïllat - la ciutat.

Ens costa potser entendre aquest intercanvi de converses quan la ment està atrapada per l'alcohol sense arribar a malmetre la intimitat de l'altra persona.

Una prosa delicada, simple, plena de matisos orientals. Una història que és capaç de transportar-nos al nivell on les paraules tenen vida per elles soles.
*****
Takashi va tornar a rodejar-me la cintura, tot i que quasi no em tocava. Es limitava a fregar la capa d'aire que hi havia al voltant del meu cos. Era un gest molt delicat. El contacte era tan subtil, que no podia rebutjar-lo ni fingir que no me n'adonava. Em vaig preguntar quan havia après a fer-ho.
*****

Petites joies (2)
Petites joies (1)


El cel és blau
, la terra blanca
Hiromi Kawakami - Quaderns crema

dijous, 22 d’abril del 2010

Bona Diada - Sant Jordi 2010


No és el color,

és el tacte vellutat.

Desvetlla passions

dilluns, 19 d’abril del 2010

Microconte de Sant Jordi

Imatge Llddona

Quan al matí la gota de rosada llisca i amb timidesa es queda a la punta de la fulla es pregunta pel Silenci dels arbres. Es balanceja indecisa com una barca En un Mar que , agombolada, tem desaparèixer. Serà l’última en caure, mandrosa com la darrera lletra, la Z.


El silenci dels arbres. E. Márquez


Podeu veure les bases i els relats publicats. Encara hi sou a temps.

dijous, 15 d’abril del 2010

La noia de vermell

Dona llegint - Renoir
El dia era francament rònec.

No es pot tenir sempre al costat a la persona que en aquell moment desitges ni pots parlar amb qui voldries quan ho necessites. Ens arrosseguen les activitats diàries i les obligacions personals però hi ha dies que tot és possible...


Va arribar puntual. Es va asseure en un banc d'una plaça d'un poble que no coneixia. Va treure un llibre de la bossa de mà i es va posar les ulleres. A prop hi tenia les de sol perquè semblava que una claror es feia lloc rere els núvols.

Sentia aquell aire primaveral agosarat que intentava filtrar-se per les escletxes que la roba deixa entremig dels botons o encara més descarat, per l'escot, el coll i les mànigues. El sentia i no va canviar de lloc. A prop hi havia una cafeteria però des d'aquell banc la vista era més agraciada.El vent feia moure les fulles, l'entrada i sortida de la cafeteria era constant. Els guardes municipals pulcrament uniformats agafaven les motos per a fer les rondes habituals.

El senyor del banc del costat no li va treure la vista de sobre. De fet no s'interessava pel llibre sinó per les seves cames que s'entreveien sota la faldilla. Més curta que llarga. Unes cames enfundades dins unes botes, més llargues que curtes. També era un lloc on l'aire intentava, sense demanar permís, escolar-s'hi.

Es va protegir el coll amb un mocador i es va cordar fins l'últim botó de la parka. Vermella. Cenyida a la cintura amb un cinturó ample. I va continuar llegint...

Llegia que la protagonista i el seu amant passejaven per la platja. Un dia semblant al que feia. L'aigua tenia un to gris, com el cel... el vent era una carícia neta a la pell. Mentre caminaven i parlaven no notaven ni el fred ni la remor de les ones pentinant la sorra...

L'apartament era fred. La trobada , desitjada. Escalfor en les abraçades, diàlegs amb les mirades, amor sota els llençols, la delicada descoberta del cos de l'altre...

Un intercanvi fluïd de tot allò que va més enllà de l'atracció física. El nexe profund d'una espiritualitat que pocs aconsegueixen i que molts no saben ni que existeix. Una dimensió que va més enllà del plaer. Els lligams que fan l'home lliure per a decidir i actuar.


Ella esperava amb certa impaciència i li agradava el que llegia. Podia fins i tot imaginar-s'ho, tot i que li costava ficar-se dins la història. Entendre aquest esglaó més cap a l'harmonia, la fussió dels cossos a un altre nivell. La simbiosi entre l'atracció física i l'estimació gens possessiva.

Als parcs sempre hi ha una noia de vermell, que llegeix i que espera... I mai sabrem què llegeix ni a qui espera...

*****

" Totes les persones saben estimar, perquè han nascut amb aquest do. N'hi ha que ja el practiquen bé de manera espontània, però la majoria ha de tornar a aprendre i recordar com s'estima, i tots - sense cap excepció - necessiten cremar en la foguera de les emocions passades, reviure alegries i penes, caigudes i remuntades, fins a poder veure el fil conductor que hi ha darrere de cada trobada nova;sí, n'hi ha un, de fil.

I aleshores, els cossos aprenen a parlar el llenguatge de l'ànima, d'això, se'n diu sexe, i això és el que puc donar a l'home que m'ha tornat l'ànima, encara que ell desconegui totalment la importància que té en la meva vida. És el que m'ha demanat i ho tindrà;vull que sigui molt feliç..."

Onze minuts - Paulo Coelho -Ed. Proa

divendres, 9 d’abril del 2010

Memòria i poesia

Imatge llddona


Quan a mitja tarda el temps s'omple de poesia i la memòria se'm presenta de colors, silencio els per quès.He agafat el paraigües ja que el cel era ben gris. M'he calçat les botes i fins i tot m'he posat els guants. Més tard m'eren sobrers.

He fet el camí ,distreta, contemplant les façanes de les cases de l'Onyar. La catedral es dibuixava neta damunt els teulats vermellosos.

El claustre de la Mercè és un racó ple de vida. Música, poesia, exposicions, xerrades. Un racó dinàmic de la ciutat. Un recés.

Memòries és una exposició de pintura, fotografia i collages en la qual 5 artistes gironines hi representen la memòria des de perspectives diferents. La memòria que perdura, la que es perd, la que torna.

Construïm la nostra vida a través de flaixos, de records i de dubtes... Instants efímers de plaer ens poden retornar a un passat ben viu. Els colors d'alguns quadres mostren la memòria en moviment. Un fluir constant de vivències contrarestat pel color gris d'altres. la memòria desdibuixada.

Retalls de temps a través de la fotografia en un intent per a recompondre un trencaclosques inacabat.

La memòria a través de les olors, textures i del gust.
Un apropament al dolor per les pèrdues estimades i un pas més enllà ple d'esperança.




Torna sovint i pren-me, sensació estimada

torna i pren-me quan deixondeix la memòria

del cos i un desig antic revé a la sang;

quan els llavis i la pell recorden i les mans

senten com si encara t'estiguessin tocant.

Torna sovint i pren-me dins la nit,

quan els llavis i la pell recorden.

Torna - Kavafis

A la sortida de l'exposició un espectacle teatralitzat de Cernuda. " A pas de poetes", un cicle de poesia acompanyat de dansa. Un espai fosc, una lectura que commou. La dansa, la representació més poètica de l'expressió corporal. Un Cernuda trasbalsat per tota una vida de desenganys i opressió. El desig com a motor de la seva vida.

El silenci de la sala només es trenca amb els aplaudiments.

De tornada a casa, el taloneig pels carrers buits s'ha interromput per un breu msm de la M: Gràcies. ( Abans d'entrar li he enviat les vostres abraçades... Està dèbil encara per una conversa...).


El nus a l'estómac que tinc de fa uns dies s'afluixa a estones...

dimecres, 7 d’abril del 2010

Placidesa - UCI

Imatge llddona

Caminant amunt

No hi ha camins de terra

sobre la boira

dilluns, 5 d’abril del 2010

Abraçades

imatge google
Em pregunto com es poden donar per exemple 10,20 o 30 abraçades de cop. Abraçar i comptar fins a 30? a poc a poc? a pas de segons?1,2,3... O abraçar sense recomptes de cap mena. Abraçar en silenci, amb calidesa coneixedors de que amb aquest gest ens apropem, donem suport, establim aquest fluxe d'energia que va d'un cos a l'altre, sense paraules.
L'abraçada és un donar i rebre a l'ensems. Mai sabrem si és equitativa. Si donem el mateix que rebem. Si som capaços de sentir amb la mateixa intensitat, si ens emocionem de la mateixa manera.
Hi ha abraçades de cor que sovint necessitem per el nostre benestar emocional. Hi ha en l'abraçada tot el diàleg interfusional de les emocions. Necessitem que ens abracin de la mateixa manera que esperen de nosaltres que els abracem.


Sembla tan fàcil...
És fàcil...


I quan parlem d'abraçades a distància, abraçades escrites, imaginades i sentides...també són fetes amb el cor. No en dubto.
Demà la meva amiga M entra a quiròfan per combatre un petit montre que la persegueix des de fa un parell d'anys.Demà no podré estar amb ella.Demà i els dies successius necessitarà tota l'energia que poden transmetre 20,30 , 40 ... abraçades.


Ho intentem?


Gràcies a tothom!