Paisatges de llum, paisatges de somni

"La pau que hom troba en les escapades a la natura es vol traslladar als interiors de les cases. L'empatia entre repòs i bellesa, i bellesa en repòs posa de relleu l'instant perenne com a temàtica pictòrica.

A aquest impossible, i per això seductor, se li otorga el miratge femení i la generositat de les flors, ambdós a més receptacles de llum".

( copiat d'un panell de l'exposició)

Ramon Casas - Interior a l'aire lliure (1892)

Exposició al Monestir de Sant Feliu de Guixols, fins el 7 d'octubre. Un recorregut entre els paisatges naturalistes del segle XIX i el protagonisme del somni de les obres surrealistes del segle XX. 53 obres de la col.lecció Carmen Thyssen - de Gauguin a Delvaux-

La natura, la llum, els somnis, la mirada interior, l'expressió del paisatge amb l'ànima, el llenguatge dels colors, del silenci.La contemplació quieta de la bellesa .Un punt i a part al monestir benedictí del segle X,arran de mar.

Una escapada a Lleida

Lleida és la ciutat de pas. La veus i costa aturar-t'hi. Lleida és a tocar. Des de Girona agafant l'eix és una tirada de cotxe i més ara que està en obres. No s'acaba mai la carretera.

Quan passes Manresa i t'endinses a la plana ja endevines que el terreny és de secà i que a l'estiu en deu caure una que t'obliga a buscar ombra i refrigeri. Però a la primavera el temps ajuda a que els contrastos siguin més vius.

Quan hi arribes albires la Seu Vella,majestuosa i espectant. És el punt de partida duna passejada a través del temps.

la Seu Vella és la catedral que data del 1200 on hi conviuen l'arquitectura romana i gòtica. En les seves parets nues hi ha gravats els estralls  dels conflictes bèl.lics que durant dos segles van assatjar el turó. No en va va servir de caserna durant aquest llarg periòde i fins el segleXX. Al voltant d'aquesta Seu s'hi va construir el barri gòtic que ara romàn al subsòl i per això Lleida no té casc antic.

El claustre de la catedral, amb unes dimensions insòlites, és considerat un dels més grans de l'Europa gòtica. És com el balcó de la ciutat i a través dels seus arcs es divisa un cel blau o gris que a voltes sembla encarat a un  mar inexistent.

La riquesa en capitells, cornises i portalades ens dóna una idea de com van treballar els artesans per a cisellar aquests ornaments.

A l'esquerra de la Seu hi ha el Castell del Rei, a la roca Subirana, el punt més alt de la ciutat, totalment reformat. Està cimentat sobre l'antiga alcassaba musulmana i durant el reinat de la Corona d'Aragó era el centre polític de la ciutat. Només es conserva l'antiga sala noble del castell amb una terrassa des de la qual, si el dia és clar, es veuen els pics més alts del Pirineu, el Montsec, el Montsant i la serra de Prades, els pobles del Segrià, la planúria amb les seves carreteres i el tren, les hortes, la ciutat vella i la nova, les muralles del turó i els teulats de la Seu.

24 hores passen volant i donen per anar amunt i avall, fer un vermut, degustar uns cargols a la llauna, fer fotografies i embastar més d'una conversa. Passejar per l'eix comercial i escoltar la història a través de les pedres.

 

És clar que no tothom gaudeix del mateix privilegi.Tenir una amfitriona "tot terreny" i això és d'agrair.

Gràcies per compartir amb nosaltres el teu temps, Kweilan.

Amb la ment en blanc

Los Arcos - Navarra

Villamayor de Monjardin - Navarra

De panxa enlaire repassava els cairats de fusta i seguia la inclinació del sostre fins a un quadrat de 2 pams per 2 pams. Alçant-se va anar a obrir el porticó . Plovia. Davant , una església grisa i un carrer, el principal del poble. Ni una ànima. El temps s'havia girat de cop i a la calorada del matí li va seguir la fresca de la tarda. Mentre caminava esgotada per la calor somiava en la dutxa que faria a l'arribar a l'alberg. Després estirada al llit i pensant si escriuria res del camí la pluja la va distreure un dia més.

Va decidir no escriure malgrat tantes sensacions noves. De fet el dia resultava complet i no sentia cap necessitat d'explicar res. Preferia estar atenta a tot allò que li passava i deixar-ho macerar.

Feia molts anys que no compartien una estada juntes, amb la seva amiga de P4, la del poble on totes dues van créixer.
Es van il.lusionar programant un tram del Camí de Santiago, marcar la ruta, les pauses, els àpats, els silencis i les estones de lectura i conversa. Cada dia era diferent. Descobrien pobles i paisatges. Es van creuar amb persones que possiblement no tornaran a veure mai més. Van deixar les botes gastades al final del camí i van aguantar estoïcament el fred i el vent, a cops un sol implacable damunt els seus barrets. Van gaudir d'alguna migdiada en un porxo d'una ermita romànica al mig de la natura. Aïllada.Com l'Emma Bovary, sola enmig de tanta confussió, que es preguntava si l'amor com les plantes tropicals no necessita també terrenys adobats i una temperatura adient...

Sí he rellegit a Flaubert entre pausa i pausa del camí veient el blat créixer a cada marge. El primarenc a l'esquerra , groc i el tardà a la dreta, verd, mentre el vent dibuixava onades en els extensos camps. El blat tot blincant-se de nou es tornava a aixecar com els peregrins que després d'un respir continuaven el camí.

Tardes dolces amb un tall de coca de l'àvia o unes magdalenes, panses, anous, ametlles i figues seques que un dia els van salvar el dinar.

Anaven a dormir d'hora perquè el descans també forma part del camí i un dia a la 2 van passar " Un toque de canela". Una pel.lícula aromàtica, plena d'espècies i de records de l'infància. Una faula on més o menys ens explica que la vida també s'ha de condimentar i de la barreja en surten perfumats guisats. A voltes més picants, d'altres més amargs però que sempre, sempre hi hem de posar un polsim de sal.. vaja que alimentar l'ànima, amb altres paraules, és la sal de la vida.

I no podien marxar de Logroño sense fer unes tapes i reconciliar-se amb en Woody Allen. Fer una volta de nit al París dels anys 20 de la mà d'escriptors i poetes i amb la música de Cole Porter ( qui no ha escoltat "I love Paris". Redescobrir Hemingway i Picasso. Fer un cafè amb els surrealistes- la importància dels somnis en quant a magatzem d'idees -. Recordar a Luís Buñuel amb " Mi último suspiro" , una biografia que val la pena llegir. Pensar en visitar el museu Dalí de nit ara que s'acosta l'estiu. Una pel.lícula, " Midnight in Paris" en la qual Woddy Allen crea móns imaginaris més reals que el nostre present.

Com diu Lewis a El Monje " res és impossible per a qui vol arriscar-se" .

Un viatge que ha estat un regal i una afirmació de la nostra amistat tot i que com em deia un bon amic : "El facis amb qui el facis acabes fent el camí tot sol" .

Un toque de canela - Tassos Boulmetis -2003

Caminant...

Llddona

I de sobte, després d'enquadrar, copsar la llum i el clic una veu sorgeix d'entre els esbarzers. Els ulls espurnegen sorpresos. Sóc. Ets. Som.Lluny. A prop. Enmig.

El sol és alt i just hem fet el primer tram. Hem esmorzat distrets en tot. Buscant amb la mirada el no res. Segurs d'una presència que ens electritza. Mentalitzats de seguir la caminada, amb desnivells i un paisatge que ens amara d'un incipient estiu, amb l'olor de les últimes pluges. Generoses. Tanta gent i ningú. De cop el silenci. Un cafè i els núvols. Mandra. Queda tram. Més de la meitat. El camí és llarg i costerut. Tanta primavera pintada al davant no cansa. I el sol juga a cuit i a amagar. A la fageda els raigs es difuminen en un ventall de verds i el camí ressegueix el pendent. Camí tou fet de fulleraca i terra mullada. Esponjós,no cansa.

I de sobte et perdo al Km 10 dels 23 que marca la ruta entremig de 1.100 caminaires...

Segueixo amb els meus pensaments un pas darrere l'altre amb parsimònia. Anar fent. No hi ha pressa els diumenges.

El dia llueix tan ple de colors que es respira bosc i obaga. Un privilegi no caminar a camp obert tantes hores. Fang i pedres. Falgueres arreu. Un cuc de terra es doblega al mig del camí. Ningú el trepitja. Tots en filera. Ningú trepitja a ningú. El respecte per la natura, un bàlsam per l'esperit. Temps per respirar. Algunes converses noves. Mirades interrogants. No ens coneixem. Ni hi fa res. No tothom arriba al final. Tan se val. Cadascú fa el seu camí. Ple de somnis i desitjos. Amb final o sense. Hi ha camins que s'escriuen durant tota una vida. N'hi ha que no s'escriuen. El fet és caminar. Caminar és vida. Vida als ulls.

Arribo i no et veig. Un somni perdut malgrat estar segura de no haver-te inventat.
M'ajec de panxa enlaire contemplant la immensitat blava i extenuada em sembla percebre el so d'una música coneguda.

Estic contenta de tenir una altra Lletissonada al sac.

Roba estesa

Santa Cruz de la Serós ( Aragó)

En l'època en que vivim estendre la roba de cara al carrer està mal vist. Per això descobrir estenedors ens ofereix la possibilitat de visualitzar com vestim per dins i per fora sense en cap cas vulnerar la privacitat , només captar allò que veiem quan hi passem aprop.

De tornada...

Imatges Llddona

Des del marc de la finestra em fa l'efecte que l'espai s'engrandeix i que el temps s'allarga.És la diferència d'anar amb horaris o sense.

la boira matinal deixa pas a la lluminossitat d'un paisatge tenyit de tardor. Em deixo empapar per l'aire fred i net del Pirineu Aragonès.Els primers jugadors de golf estrenen l'herba recent aplanada. Al fons el fum de les fàbriques de Sabiñánigo es barreja amb algun núvol baix.

El dia és llarg. Temps de sobres. Ens calcem les botes de muntanya, preparem la motxilla i cerquem una ruta. Un GR o un PR, de 2,3 0 4 hores. És agradable respirar, caminar, escoltar el soroll de l'aigua als barrancs o contemplar un saltant. Un esquirol s'apropa mentre fem una queixalada. Esporuguit s'enfila a un arbre.

A Sardàs l'alcalde , un professor d'anglès d'Escòcia afincat al poble des de fa més de 30 anys, ens fa de guia improvisat. Ha restaurat un taller de forja on els veïns s'hi acosten per a fer alguna cosa per la casa.També arregla el jardí del cementiri, dóna classes d'anglès i com a curiositat ens explica que ha instaurat al poble , junt amb una amiga anglesa que va treballar en un càmping de Mont Roig del Camp, la festa de la calçotada. Parlem de l'olor dels calçots i de la salsa romesco. Ensalivem només de pensar-hi. La salsa l'ha fa el metge del poble el qual té com a hoby la cuina. Si està ben feta s'acaba el pa, ens diu...

A Lanuza una veïna ens ven loteria de Nadal i ens explica que els xais que veiem com pedretes al vessant del pantà són d'ells. Que venen el xai a 8 euros el quilo i que a l'hivern marxen a Osca. L'hivern sota Sallent del Gállego és cru. La neu i el fred són els amos del poble. És massa avorrit viure-hi a l'hivern, ens diu... I afegeix que fer de pastors és dur...No pots descuidar els animals ni el dia que et cases...

Baixant de Biescas, després de perdre'ns per una pista forestal, descobrim el Mesón del Molino, a Escuer. Són les 4 passades i el que tenim és fam. Un menjador petit, cuidat i acollidor. Per una de les finestres entra el sol que escalfa el local. L'amo cuina per nosaltres. És un regal després de més de 4 hores de caminada entre pins on l'obaga ens ha enfredolit el cos.

A Panticosa el balneari, l'hotel i el casino estan tancats. Un complexe fantasmagòric.L'especulació immobiliaria a l'Aragó està ben extesa.Als petits pobles és ben evident.La pujada és costeruda i el vent talla com un ganivet esmolat.

L'estació modernista de Canfranc amb el túnel que dóna a França està fora de servei. Només hi ha trens fins a Saragossa. A prop l'accés fronterer per carretera passa pel port de Somport.

De nit torna la calma. El silenci esdevé un bàlsam pel cos.Hi ha temps per llegir, per veure com a poc a poc la claror s'esmorteeix. Hi ha poc turisme aquest octubre. És impossible no brindar amb una copa de vi del Samontano. Una sopa de bolets i crema de castanyes insultanment aromàtica d'un color marronós ens apropa les olors de bosc.

Al canal Plus fan el Barça però algú se'ls ha emportat el comandament a distància...No hi ha partit. Som els únics catalans. Sabem que a la cuina hi ha una ràdio. Ens ho confessa en Mariano, un jove cambrer que és del Barça. 2 a 1, el dissabte. Guanya. Ja en tenim prou.

Preparem la tornada. El temps s'ha allargat en aquest impàs cap a l'hivern. Arriben els dies curts i encongits atepeïts d'horaris però les fotos serveixen de finestra per on reviure els records.

Fa una setmana que ja treballo però no m'han deixat respirar. He de posar-me al dia. Felicitar als premiats dels C@ts,preparar la HV i escriure el RC.Fora mandra :)

De nit i de dia

Llddona ( 20,30)

Després d'una caminada nocturna al Santuari del Far ( 4h 40 minuts efectius de marxa ) amb una calor sofocant i humida avui em desperto amb ganes d'aigua, de racons ombrejats i una mica de calma per estar en forma per demà .

Guardeu-vos de la calor!

L'Hotel

Imatge treta de la web

Feia dies que a l'entrada del poble veia el cartell anunciant que hi havia servei de bar als jardins.

De cop, un dia mentre conduia, es va adonar que la casa senyorial de principis de segle s'alçava magestuosa i il.luminada. L'havien restaurat i pintat i un gran cartell anunciava que era un hotel.

Uns fanals antics vorejaven el pati i envoltaven la casa. Una avinguda arbrada la custodiava.

Recorda que de petita espiava enmig dels xiprers espessos la gran piscina de pedra que als estius s'omplia de gent forana.

Potser era l'única casa del poble que en tenien de piscina en aquella època.

Quan, amb el pare, anaven a la torneria a buscar quatre encenalls li agradava amorrar-se als xiprers. Sentir aquella olor que li entrava pels narius i mentre la respirava descobrir un altre món. Xisclets i rialles. Corredisses, taules parades i alguna minyona encofiada.

Sí.Eren gent benestant. Empresaris que tenien fàbriques a Barcelona. Un lloc que li quedava molt allunyat...

L'altre dia no se'n va poder estar. Hi va anar a fer el cafè. Als jardins. El sol donava la baixa, els colors eren de plena tardor. Molts grocs. Un aire començava a moure el fullam. El lloc, un petit oasi de pau. Només una parella amb 2 nens acabaven de dinar.

Va demanar si tenien un diari i n'hi van portar 2 amb els dos suplements dominicals.

Fa de bon aprofitar la tarda, li va etzibar el cambrer molt amablement, que alhora era l'amo i el cuiner de l'hotel ( però això no ho va saber fins més tard).

Per les faccions va deduir que era un dels fills de l'antiga casa senyorial.

En LL no la va reconèixer, però ella sí. És evident que sempre és més fàcil recordar algú que tant per edat com per posició social va un esglaó per davant nostre.

Ella recorda haver-lo vist als estius per el poble i segurament a la piscina quan li agradava posar el nas enmig dels xiprers i enflairar-los...

La tarda va anar minvant i quan ja fosquejava i no es podia llegir a fora va ser agradable la proposta que un o altre va fer de donar un cop d'ull a l'interior d'aquell nou hotel que guardava tot l'encant de primers de segle. Un edifici modernista amb la llar de foc del menjador encesa. L'encant dels finestrals amb els vitralls de colors, les làmpares de nou disseny que no desentonaven per res amb el mobiliari antic, ple de motllures. Tot estava decorat amb una harmonia de contrastos. Per dins era com fa 100 anys, restaurat i pintat. Els llits, els armaris, l'escó donaven al lloc la sensació de que el temps s'havia aturat. Fotografies antigues dels seus avantpassats, dinars a l'era...

Preciós, li va dir. M'ha agradat aquesta passejada.

També sóc el cuiner...

- I...Potser el fill del Sr. G?

- Sí...el petit! - Perdona...Que estàs de pas?

- ...

Ja era negra nit i feia fresca estar-se al pas de la porta

A peu per el Samontano i la Serra de Guara

Caminar era la fita en aquest impàs que va del bullici estival al frenesí de les festes de Nadal. Les dues raons principals eren esgotar els dies d'excés de jornada i arribar en plena forma als festius que hauré de treballar el mes de desembre. Ras i curt la tardor ofereix la possibilitat de desaparèixer uns dies amb la calidesa dels colors que es reflecteixen a la natura.

Hi ha contrades que tot i estar a pocs quilòmetres de casa desconeixia i Osca n'és un.

Endinsar-se en els immensos paratges i descobrir pas a pas racons solitaris, molins prop de rius i milenàries oliveres pentinades per el vent t'apropa una mica més a una realitat on cadascú depèn d'ell mateix. Homes i dones que feinegen de sol a sol un dia rere l'altre amb les mans i el cos deformats després de tantes jornades interminables d'esforç físic no comparables amb les sessions d'espinning dels gimnassos els quals ens bombardegen amb programes de salut.

Decobrir masies aïllades on fan una mel amb els sabors de les plantes autòctones ( farigola , romaní) o bodegues on pots degustar el vi de la zona fet amb el mètode tradicional des de fa 4 -5 generacions , compartint vinyes amb les grans manufactures de Denominació d'Orígen.

Estar més hores a l'aire lliure et torna els colors a la cara i la lluïsor als ulls. La pell respira i el vent s'endú les presses. Passar el dia observant l'horitzó mentre els colors de la tarda avancen i la calma s'instal.la al cos és un dels plaers del senderisme.

Acostumats al xivarri t'adones que el silenci també té el seu so. Les teves passes i el panteix de la respiració es confonen amb els sons de les aus planant sobre el teu cap. Els boltors i els aguilots escudrinyen els foranis.

Davant teu res més que cel, aire i verd.

A la motxilla un llibre i algun entreteniment calòric per quan trobes aquell recés que t'espera.
A prop els ametllers ja han madurat i els ceps i les figueres ja s'han despullat. El vi premsat ja ha fermentat i reposa en botes de roura.

A la zona del Samontano l'arquitectura compté una barreja de romànic, gòtic i barroc. Moltes esglésies resten tancades i en perill de derruir-se. Algunes les restaruren, com els pobles petits en els quals el jovent no s'hi queda.

El boom turístic a la Serra de Guara té uns 15 anys . Els esports d'aventura en els canyons del riu Vera i el Cimca han portat vida a alguns pobles que sobrevivien amb l'agricultura i el bestiar. Han reconvertit galliners i corrals en apartaments i masies de Turisme rural.

La gastronomia encara conserva el gust d'allò ben fet i ben cuinat. Matèries primeres sense gaires ornaments: el pa, l'oli, el formatge, el xai, el vi i les verdures tenen el privilegi de no haver de viatjar per arribar a taula. I es nota en el gust. Ho nota el paladar.

Una pasejada que bé val la pena!

Radiquero - Aske - Colungo - Alquézar - Salas Altas - Salas Bajas - Huerta de Vero - Emocions - Sensacions

Colors

D'estiu...

Girona

La font de la Clapera ( Hostalets d'en Bas - Garrotxa )

Amanida de salmó, anous, formatge i panses



Capvespre -Estany de Banyoles


Poma cuita amb prunes confitades

Verdures enfarinades

Espaguettis amb bolets i verdures

Pals - Baix Empordà

Vilert - Pla de l'Estany

L'art de la migdiada

La siesta - Delphin Enjolras (1857-1945)

Diferents estudis han arribar a una mateixa conclusió: la migdiada hauria de ser d'obligat compliment per prescripció facultativa. És saludable, relaxant, reparadora i estimulant. Barata...

Els experts en salut recomanen fer-la immediatament després de dinar i no superar els 20- 30 minuts. Res de posar-se al llit però sí semi-incorporats.

Hi ha persones que tenen aquest hàbit i jo hi afegiria i "necessitat" de fer-la . Si no , no són persones la resta del dia.

Hi ha qui no en té tanta necessitat o potser no s'hi ha dedicat, per falta de temps o de predisposició. El que sí que cal és pràctica.

Segons la Dra. Sáinz , presidenta de la "Fundación Educación para la Salud", la situació ideal seria "una jornada intensiva i la migdiada a casa, per prescripció facultativa". No entrarem a debatre aquest tema...

Però sí que potser l'estiu és una època ideal per practicar-la i així comprovar-ne els seus beneficis.

El cas és que aquest estiu m'ho he proposat i després de dinar m'he esmunyit en una butaca ergonòmica i un puf als peus i amb predisposició he fet aquests minuts de relax celestials que he allargassat per prescripció pròpia...

He enfosquit el menjador i una mica llunyà he plantat el ventilador que brunzia l'aire amb petites onades - un vaivé lent i narcotitzant.

A fora, el carrer semblava batallar amb un foc empalagós i persistent un dia rere l'altre.

Si no tens cap obligació, amb aquesta xafogor, sortir és una tortura...

Espero amb delit que decanti l'estiu, que el sol tinti les parets d'un color més pàlid i poder agafar la motxilla i les trekkings i comprovar que no he baixat el ritme d'abans de l'estiu, després d'exercitar aquesta proesa postpandial.

Ahir faig fer la primera "excursió nocturna" de la temporada. 2 hores a un ritme que crec que no va superar el meu récord ( 1 km cada 10 minuts ).

Ja sol passar en la pre-temporada...

Lello & Irmao

Aquesta llibreria d'Oporto va ser inaugurada el 1869. L'edifici actual es troba al carrer de les Carmelites i es va aixecar el 1906. D'estil neogòtic la façana és de marbre blanc. L'interior és ampli, amb prestatges de fusta fins el sosre i taules d'estil clàssic plenes de llibres.

L'escala en forma de cargol és tota una obra d'art, de color rosa fucsia, amb motllures de fusta tallada i filigranes.

Al sostre una claravoia deixa entrar la llum natural a través d'una vidriera de colors.

Està decorada amb làmpades, canelobres i busts d'escriptors portuguesos. El terra és de parquet de fusta i està travessat per una via estreta per on hi circulava , o hi circula encara, un vagó per els llibres.

La majoria de llibres són d'escriptors portuguesos i brasilers, tot i que s'hi poden trobar obres clàssiques i contemporànies d'autors de renom.

A la part superior hi ha unes taules on hi pots fullejar els llibres mentres fas un cafè o un refresc i admires l'arquitectura del local i el fluxe de turistes que no para de fotografiar-la.

El lloc recrea la màgia , no en va s'hi va rodar unes escenes de Harry Potter.

Diuen que és la llibreria més bonica d'Europa. Hi ha qui s'atraveix a dir, del món.

Jo la vaig trobar encisadora i espectacular. Mig museu mig llibreria. Un lloc de culte.

Veieu-la

Oporto és una ciutat càlida, recollida i oberta al riu Duero que la travessa. Els 7 ponts la magnifiquen ( un d'ells porta el segell de Gustave Eiffel ). S'imposa l'arquitectura barroca que es barreja amb la contemporània. La Torre dels clergues, l'estació de Sant Bento,la Borsa o l'Ajuntament són edificis que formen part del patrimoni de la ciutat.

Pont D. Luís

El Duero navegable

i ferroviari

carrer

Les caves on el vi d'Oporto té fama mundial es poden visitar i acabar el dia fent un cafè al Magèstic, carrincló però amb encant.

Escapades

Santuari de Montgrony

Gorgues del Tarn

S'acosten les vacances . Aprofitant que tinc el meme del 7 pendent( me'l va passar la Núria, l'empordanesa de naixament i de cor ), he pensat en fer-vos 7 propostes. 7 escapades. De diferents llocs i preus. Mar i muntanya. Per descansar. Per viatjar. Per a fer esport. De natura.

Si contesteu amb alguna proposta de llocs on heu estat les penjaré al post i així tothom se'n podrà beneficiar,encara que sigui una sortida de cap de setmana o d'un dia.

De totes aquestes escapades només me'n falta una per fer...

Aquest juliol però, hi aniré.

Us envio una postal des d'allà.

Fins la tornada!

- Càmping La Vall d'Hostoles ( pau, senderisme, natura )A la Garrotxa. No us el perdeu! Prop d'Olot , La fageda d'en Jordà, els volcans...

- Santuari de Montgrony (relax, senderisme, escalada). Prop de Ripoll i Capdevànol . Un lloc per meditar.

- Cala Jóncols . Un petit paradís entre Roses i Cadaqués, Cap de Creus i Cap de Norfeu...( platja, relax, gastronomia, esports d'aigua). Sortides amb vaixell...

- El Delta de l'Ebre (bicicleta, platja, gastronomia ). Un altre petit paradís mentre ,pedalant, fem país.

- Còrcega Els alps marins, la illa de la bellesa... Ho descobrireu quan hi aneu . Disposats a fer quilòmetres. Contrastos entre boscos i penyassegats

On parle français :)

- Les Gorgues del Tarn . Situades al Parc Nacional de Cevennes al sud de França. A 20 minuts de Millau.( canoa, excursions, natura ). El riu Tarn és navegable.Clima atlàntic.

_ Sicília . La illa més gran de la mediterrània.Temples grecs i ruïnes romanes, castells , catedrals normandes,l'actiu volcà Etna. Illes eòliques ( Vulcano, Stromboli ), platges... L'apreciada gastronomia siciliana , la regió de Catània declarada Patrimoni de la Humanit per la UNESCO.

*****

Desitjar-vos unes bones vacances i que disfruteu de les nits d'estiu amb música , dansa o senzillament parant la fresca tot contemplant el cel.

Maurice Béjart - Bolero de Ravel

De la Garrotxa al Penedès

Els ceps despunten tibats cap al cel entre les branques entortolligades.

Les carreteres que hi menen serpentegen solitàries. És l'hora de dinar.

Un plugim entela el vidre del cotxe mentre ens dirigim a Sant Pau d'Ordal. Ens barregem amb els camps perfectament arrenglerats.

No portem mocador al cap ni ulleres de sol dels anys 20 ni conduim un cotxe sense capota però la imatge recrea una pel.lícula d'aquest estil.

Redescobrim la veu dolça d'en Josep Tero enmig d'imatges d'un passat escapadís i riem per aquests moments de complicitat i amistat.

El sol esquitxa entre la nuvolada i mentre seguim la tonada el paisatge esdevé poesia.

Josep Tero - Cos meu recorda

De nit

Les passes insegures però fermes tot esgarrapant el pendent. La vista impregnat-se de colors que s'esvaeixen. Enfilar amb esbufecs la carena tot perseguint el sol que s'amaga. Arribar a tocar el cel amb els dits. Adonar-te que vas vestida "d'estiu" i que tens sort del paravents...

Xerrar i respirar. Fer fotos per caçar la lluna.

Sentir l'olor de terra mullada, de boixos i farigola.

Retrobar la gent que havies deixat abans de l'estiu. Emoció per tornar a programar excursions.

Sentir-te com a casa.

Sopar sota la llum de la lluna. Atemperar el cos amb un traguet de vi del porró...

I baixar des del Santuari de la Mare de Déu de Cabrera tot divisant la plana de Vic. Satisfeta d'haver-hi pujat desafiant la pluja i el cel ennuvolat...

Tenir com horitzó el llit i , exahusta, deixar-m'hi caure a les 2...

Un any més hem fet "la nocturna" amb llanternes , com si fóssim "cuques de llum".

*****

De nit ... no es veuen els colors de l'entorn però s'aprecien els contrastos, els perfils, els jocs de llum, les siluetes, els moviments, l'alè i els sorolls més ínfims, aquells que durant el dia ens passen desaparcebuts. El vent que xiula i el soroll de les fulles que trepitgem al caminar.

I obres els sentits mentre t'envolta una foscor deliciosament contornejada de figures com si la teva hagués sortit del cos per dibuixar-se en la natura.

La Lletissonada

Com cada any des de en fa 8-10 , el primer diumenge de maig vaig a La Lletissonada. Una caminada per la Vall d'en Bas ( la Garrotxa ). Una caminada llarga en què et lleves de bon matí i te'n vas a dormir com les gallines, cruixit.

Uns 22-23 km muntanya amunt. Llocs tan alts que si t'alces de puntetes pots tocar el cel i si mires per una cinglera t'entra vertigen i no veus el fons.

Aquest darrer diumenge vaig caminar sota un sol de justícia i , per sort, estones a l'obaga, enmig de fagedes pintades al bosc, molsa i falgueres. Ginesta i farigola. La part ombrívola i l'assolellada. Aguilots volant. Orenetes, roquerols, falciots,mallarengues, raspinells, reietons, pinsans i merles. Torrents i alguna font regalimant. El Salt de Sallent que imposa , però la seva cua de cavall és transparent ( poca aigua ).

Salt de Sallent

I com a curiositat d'aquest any - Les escletxes de la Freixeneda - "Un entremat de blocs, passadissos estrets i camins que es perden. Un fenòmen natural. El seu orígen es deu per la inclinació i el trencament ( diàclasis ) de les capes de gresos i margues a causa dels plegaments que hi hagueren a la zona durant la formació dels Pirineus fa uns 40 milions d'anys a causa del xoc de dues grans plaques tectòniques ( l'africana i l'europea ). Alhora la inclinació de les capes provoca que l'estrat de gresos llisqui per damunt de les margues i separi els blocs i origini cavitats i balmes entre ells. Les laminacions que es poden veure en l'interior de la roca es deu a la sedimentació de les sorres a la platja. Aquestes platges formaven part d'una conca oberta al mar Cantàbric. En aquest context es van sedimentar les roques que formen les escletxes i totes les serres que envolten la Vall d'en Bas. "

( Text tret de la revista Puigsacalm - núm 97 )

Escletxes de la Freixeneda

En el punt més alt vam assolir els 1.350 m. No és una gran alçada però comptant que vam sortir d'uns 500m. el desnivell sí que ens va fer bufar ( 850m.).

A mig camí un bon esmorzar ( patrocinat per la G.E.C.A ) per recuperar forces i llavors la baixada. Amb pendent, pedragosa, lliscosa, sense aturador...

Santa Magdalena

A l'arribada, la medalla de l'any passat, un piscolabis i ... no em vaig poder resisitir de fer una migdiada, a l'ombra perquè no em sentia les cames i el cos

m'ho demanava.

Ginesta i farigola