Sant Jordi 2011

No deixa de ser un joc ... Els jocs són per els infants però els adults no hauríem de perdre mai la capacitat de jugar. Saber guanyar, saber perdre i saber respectar les normes, emocionar-nos i riure .Sorprendre'ns i imaginar.
Ha estat un joc curt però ens ha permès descobrir nous blogs, nous blocaires i la possibilitat de barrejar realitat i ficció... que en definitiva per escriure tan se val que sigui una cosa com una altra.
El meu blocaire de Sant Jordi 20011 és Valencià... i sembla que li ha agradat visitar el replà. Benvingut a Blogville :)

Per en David. Que passis un bon dia de Sant Jordi, ple de roses, llibres i música.

Desitjo que t'agradi...

"Hi ha qui invoca els esperits. Jo, en canvi, invoco els cossos. Dices que la suerte no para en tu portal, que lo que Dios te da Dios te lo quita. Es pot ser l'amant d'un home del qual només vols estones robades? Y se que no es tu fuerte pensar en los demás. Anava a trobar-lo els matins abans d'entrar a la feina. Pujava les escales corrents. Només em calia picar lleument al timbre perquè la porta s'obrís d'immediat, com si m'hi estigués esperant, mig adormit, darrere. Dejaste que aquel tipo cantase su canción pero no te pareció bonita. Guardas las carícias en el congelador.

Entre la meva precipitació ansiosa i la seva lenta fruïció trobàvem el ritme comú. Juegas con los hombres a colocado y ganado y mezclas whisky con agua bendita. El meu cos és la meva intel.ligència, la meva cultura. Qui desitja el meu cos m'estima. Qui estima el meu cos em desitja. Aquest és l'únic amor que conec. La resta són romanços. Estan abriendo bares junto a tu corazon.

Després de fer l'amor els ulls se't tornen més foscos i et brilla la pell, com si tinguessis llum sota els porus. Cuentale a tu madre si es que dejas de llorar que hasta las farolas tienen miedo de tu sombra cuando vas a pasear...

La Nàdia ens esperava a casa seva. Parlava i es movia en tota llibertat. I aquesta llibertat l'embellia. Te han visto naufragando y haciendo de faquil,donando sangre a la puerta de misa tragandose las vias del ferrocarril.

La poesia era sempre entre nosaltres. M'estimava a través dels poemes dels altres. Quan anava de viatge, em trucava per donar-me el títol d'un poemari i d'un poema. Jo el buscava, el llegia, i comprenia que ell era amb mi.

Ya no me das pena, señorita.

Pessoa, Kavafis, Char, Michaux, i altres que no coneixia.

El cos és el que comença les històries.

El plaer més gran després de fer l'amor és parlar-ne, escrivia la poetessa Louise Labé al segle XVI. Canvia res que l'autora sigui un personatge fictici?

Ya no me das pena...señorita. Després del Pensador, no vaig poder suportar cap home que no m'ensenyés res.

Ya no me das pena ...señorita...

Ya no me das pena ...señorita..."

Per escoltar la cançó ( no he pogut penjar el video)

Bona diada a tothom!