Joc de mirades

Es va girar de cop, inquieta. Algú la mirava.Ho va notar. Però no res. Ningú la mirava. Uns prenien cafè, d'altres llegien el diari i la majoria  estaven enfrescats conversant.

Les aspes del ventilador suspès del sostre feien voleiar els vestits estiuencs. Onades de colors amb gust de cafè.

En aquell instant algú creuava la porta i sortia al carrer amb la premonició que se'l miraven. Es va girar de pressa per caçar la mirada però ella continuava a la barra, immutable.

Durant uns segons la va contemplar. Va sentir gelos de l'aire enjogassat amb la tela del seu vestit. Va agafar la maneta en el moment precís que ella es girava buscant uns ulls. La porta com un parpadeig es va tancar.

Adrenalina

Li va costar agafar el son. L'habitació era tan silenciosa que el frec de la respiració gairebé inaudible del seu acompanyant la impedia adormir-se.
Els llençols i el cobrallit blancs trencaven l'harmonia de les cortines i la moqueta negres. La nit s'havia allargat...
Temia no despertar-se l'endemà al matí tot i que la recepcionista havia pres nota d'avisar-la per telèfon a una hora poc usual.
Continuava desvetllada resseguint adés i ara el recorregut que faria fins a l'estació de tren que la portaria a la seva ciutat amb un marge prudencial de retard i al seu lloc de treball.
Divagava fins que es va adormir.
Quan tot just clarejava el so estrident del telèfon la va mig despertar i una mà sacsejant-la li va recordar que era l'hora...
Tan profund era el seu son que va restar immòbil assaborint els darrers minuts que de tant plaents es van convertir en mitja hora.
Batua l'olla, va exclamar aixecant-se d'una revolada mentre començava una carrera de fons cap a l'estació.
Havia previst aixecar-se amb temps per dutxar-se, fer un cafè de camí i amb una parada de metro ser al tren però a aquestes hores no tenia ni temps per respirar.
Va sortir disparada de l'hotel i va córrer cap a un taxi sense fer-li cas de que no arribaria a temps. Mentre es maquillava al seient del darrere el jove no tenia ulls només per no errar cap carrer que allargués el trajecte.

Van fer el camí muts per la ciutat que encara dormia amb només algun joc de mirades que anaven dels semàfors al rellotge del taxi passant pel retrovisor.

Ella amb un fil de veu li va donar les gràcies i va pagar, va segellar el bitllet a la taquilla i tant ella com el tren van arribar junts a l'andana.

Ja instal.lada al tren en comptes de dormir anava rumiant com sovint les aparences enganyen. Si el taxista escrivís un relat no s'assemblaria en res al que pogués escriure ella.

De la manera com havia sortit esperitada de l'hotel , amb els cabells campant al seu aire i a aquella hora intempestiva l'argument estava servit. La imaginació faria la resta.

Va fitxar uns minuts més tard de l'hora que començava i de camí a la feina va pensar que si explicava que aquella nit no havia dormit amb cap desconegut i que cap dels dos havia pagat l'hotel ningú se la creuria.

Ja no compten els passos...

Ja no compten els passos ni tampoc els anys que fa que caminen plegats. Són tants i tants que ho afirmarien amics i familiars però ara mateix estan sols, viuen sols, parlen inclús a vegades sols, però continuen caminant sense comptar el temps. En tenen prou amb la llum esbiaixada d'un fanal com a única companyia de tantes i tantes converses i passejades pel carrer que els porta cap a casa .

Microconte a proposta d'Arlequí, en motiu del 4t aniversari del seu blog

Microconte de Sant Jordi

Imatge Llddona

Quan al matí la gota de rosada llisca i amb timidesa es queda a la punta de la fulla es pregunta pel Silenci dels arbres. Es balanceja indecisa com una barca En un Mar que , agombolada, tem desaparèixer. Serà l’última en caure, mandrosa com la darrera lletra, la Z.

El silenci dels arbres. E. Márquez

Podeu veure les bases i els relats publicats. Encara hi sou a temps.

La noia de vermell

Dona llegint - Renoir

El dia era francament rònec.

No es pot tenir sempre al costat a la persona que en aquell moment desitges ni pots parlar amb qui voldries quan ho necessites. Ens arrosseguen les activitats diàries i les obligacions personals però hi ha dies que tot és possible...

Va arribar puntual. Es va asseure en un banc d'una plaça d'un poble que no coneixia. Va treure un llibre de la bossa de mà i es va posar les ulleres. A prop hi tenia les de sol perquè semblava que una claror es feia lloc rere els núvols.

Sentia aquell aire primaveral agosarat que intentava filtrar-se per les escletxes que la roba deixa entremig dels botons o encara més descarat, per l'escot, el coll i les mànigues. El sentia i no va canviar de lloc. A prop hi havia una cafeteria però des d'aquell banc la vista era més agraciada.El vent feia moure les fulles, l'entrada i sortida de la cafeteria era constant. Els guardes municipals pulcrament uniformats agafaven les motos per a fer les rondes habituals.

El senyor del banc del costat no li va treure la vista de sobre. De fet no s'interessava pel llibre sinó per les seves cames que s'entreveien sota la faldilla. Més curta que llarga. Unes cames enfundades dins unes botes, més llargues que curtes. També era un lloc on l'aire intentava, sense demanar permís, escolar-s'hi.

Es va protegir el coll amb un mocador i es va cordar fins l'últim botó de la parka. Vermella. Cenyida a la cintura amb un cinturó ample. I va continuar llegint...

Llegia que la protagonista i el seu amant passejaven per la platja. Un dia semblant al que feia. L'aigua tenia un to gris, com el cel... el vent era una carícia neta a la pell. Mentre caminaven i parlaven no notaven ni el fred ni la remor de les ones pentinant la sorra...

L'apartament era fred. La trobada , desitjada. Escalfor en les abraçades, diàlegs amb les mirades, amor sota els llençols, la delicada descoberta del cos de l'altre...

Un intercanvi fluïd de tot allò que va més enllà de l'atracció física. El nexe profund d'una espiritualitat que pocs aconsegueixen i que molts no saben ni que existeix. Una dimensió que va més enllà del plaer. Els lligams que fan l'home lliure per a decidir i actuar.

Ella esperava amb certa impaciència i li agradava el que llegia. Podia fins i tot imaginar-s'ho, tot i que li costava ficar-se dins la història. Entendre aquest esglaó més cap a l'harmonia, la fussió dels cossos a un altre nivell. La simbiosi entre l'atracció física i l'estimació gens possessiva.

Als parcs sempre hi ha una noia de vermell, que llegeix i que espera... I mai sabrem què llegeix ni a qui espera...

*****

" Totes les persones saben estimar, perquè han nascut amb aquest do. N'hi ha que ja el practiquen bé de manera espontània, però la majoria ha de tornar a aprendre i recordar com s'estima, i tots - sense cap excepció - necessiten cremar en la foguera de les emocions passades, reviure alegries i penes, caigudes i remuntades, fins a poder veure el fil conductor que hi ha darrere de cada trobada nova;sí, n'hi ha un, de fil.

I aleshores, els cossos aprenen a parlar el llenguatge de l'ànima, d'això, se'n diu sexe, i això és el que puc donar a l'home que m'ha tornat l'ànima, encara que ell desconegui totalment la importància que té en la meva vida. És el que m'ha demanat i ho tindrà;vull que sigui molt feliç..."

Onze minuts - Paulo Coelho -Ed. Proa

Et vaig veure al cafè

Cafè A Brasileira - Lisboa

Et vaig veure al cafè. Distret. Fitant l’infinit.Una Voll, un bolígraf i un bloc. Com abans quan escrivies poemas a la teva princesa, desfeies nusos existencials i programaves rutes per el món, en una incansable descoberta de tu mateix. Dibuixaves paisatges llunyans i estudiaves llengües foranes.

Ja no fumes. No cremes la teva vida perquè la vida t’ha cremat.

Al reïalme de la princesa no vas ser feliç ni vas trobar repòs lluny de casa.

Avui em sento de nou la princesa que durant un temps va llegir l’amor escrit a la teva pell.

Avui entraré…

Una proposta col.lectiva del blog Adart- lletrAtura - amb 100 paraules. Els relats en paper es repartiran per els cafès de Girona - Hi ha temps fins l'1 d'abril

Un canvi d'any més

31-12-09

Per ser Cap d'Any no feia una nit especialment freda. Van sortir a trepitjar carrers. No havien previst res. Ni sopars multitudinaris amb amics, ni sols a casa preparant filigranes.

Sortir sense cap rumb fixat. Passejar pels carrers de la part vella de la ciutat que tant els agrada, amb el plaer de saber que no tenen pressa per anar enlloc. La nit es perfila llarga. Per tant gasten el temps xerrant i escoltant les seves passes. Agafats de la mà es barregen amb els vianants que fan les seves últimes compres, atrafegats, ben empolaïnats, perfumats...

Ells porten roba d'abric, bufanda i guants. Sabates còmodes. Trepitgen fort. Estan cofois, lluny d'obligacions d'amics i familiars.

Se n'han sortit prou bé de les ofertes. Que si ball, que si cotilló, que si està bé de preu...Que si molta gent, que si poca, que si coneguts o no coneguts...

Els abellia passar la nit com sortís, sense preveure res.

Travessen el riu per un pont. S'hi aturen. La ciutat està solitària. Les cases amb les finestres il.luminades i el silenci que s'escola a la pell. Comença a haver-hi humitat i les llambordes amb les fulles fan el terra lliscós. Fan equilibris mentre caminen. Les últimes persianes dels comerços tanquen i la majoria dels bars també les han baixades. Els pocs restaurants oberts esperen amb deler la calerada que els aportarà aquesta nit.

A la plaça n'hi ha dos de restaurants que no fan menú de cap d'Any.

Entren a fer un te en un. S'arreceren en un racó. Hi ha més parelles. Sembla un bar només de parelles. I sembla que tampoc faran cotilló. La majoria picotegen i ho reguen amb un bon vi. La nit s'ho val.

Al seu costat hi ha una parella que sopa. Xerren poc però s'amanyaguen. Ell sembla força més jove , ella està ullerosa, una mica trista...

És inevitable passar per alt la conversa quan les taules estan separades per dos pams...

Ara ells tampoc parlen. Fullegen el diari. Les últimes notícies de l'any. El te no arriba ni arribarà. Els cambrers van desbordats.

S'engresquen a picar alguna cosa.

Al cap d'una estona la noia de la parella del costat riu a cor obert. Ell li omple l'última copa. S'han begut tota l'ampolla. Alguna cosa té l'alcohol que fa distanciar les angoixes per uns moments...

S'agafen d'una mà i amb l'altra mengen. Ell és irresistiblement guapo. Alt, amb les faccions terses. Ella està menys trista. Porta joies cares però ara li brillen més els ulls.

Els quarts passen. Des d'aquell racó hi ha la vista més bonica de la Catedral, l'Onyar i el pont il.luminat. Ho ha encertat quedant-s'hi. Brinden tots quatre pel nou any. No es coneixen. No hi fa res. Comparteixen el moment.

31-12-09

Cada parella amb la seva història. Es desitgen el millor. Potser el millor és estar junts. Potser és estimar-se. Potser així és més fàcil sortejar els entrebancs que la vida els va posant al davant, potser...

Arriben a casa just per les últimes campanades de l'any.

L'Hotel

Imatge treta de la web

Feia dies que a l'entrada del poble veia el cartell anunciant que hi havia servei de bar als jardins.

De cop, un dia mentre conduia, es va adonar que la casa senyorial de principis de segle s'alçava magestuosa i il.luminada. L'havien restaurat i pintat i un gran cartell anunciava que era un hotel.

Uns fanals antics vorejaven el pati i envoltaven la casa. Una avinguda arbrada la custodiava.

Recorda que de petita espiava enmig dels xiprers espessos la gran piscina de pedra que als estius s'omplia de gent forana.

Potser era l'única casa del poble que en tenien de piscina en aquella època.

Quan, amb el pare, anaven a la torneria a buscar quatre encenalls li agradava amorrar-se als xiprers. Sentir aquella olor que li entrava pels narius i mentre la respirava descobrir un altre món. Xisclets i rialles. Corredisses, taules parades i alguna minyona encofiada.

Sí.Eren gent benestant. Empresaris que tenien fàbriques a Barcelona. Un lloc que li quedava molt allunyat...

L'altre dia no se'n va poder estar. Hi va anar a fer el cafè. Als jardins. El sol donava la baixa, els colors eren de plena tardor. Molts grocs. Un aire començava a moure el fullam. El lloc, un petit oasi de pau. Només una parella amb 2 nens acabaven de dinar.

Va demanar si tenien un diari i n'hi van portar 2 amb els dos suplements dominicals.

Fa de bon aprofitar la tarda, li va etzibar el cambrer molt amablement, que alhora era l'amo i el cuiner de l'hotel ( però això no ho va saber fins més tard).

Per les faccions va deduir que era un dels fills de l'antiga casa senyorial.

En LL no la va reconèixer, però ella sí. És evident que sempre és més fàcil recordar algú que tant per edat com per posició social va un esglaó per davant nostre.

Ella recorda haver-lo vist als estius per el poble i segurament a la piscina quan li agradava posar el nas enmig dels xiprers i enflairar-los...

La tarda va anar minvant i quan ja fosquejava i no es podia llegir a fora va ser agradable la proposta que un o altre va fer de donar un cop d'ull a l'interior d'aquell nou hotel que guardava tot l'encant de primers de segle. Un edifici modernista amb la llar de foc del menjador encesa. L'encant dels finestrals amb els vitralls de colors, les làmpares de nou disseny que no desentonaven per res amb el mobiliari antic, ple de motllures. Tot estava decorat amb una harmonia de contrastos. Per dins era com fa 100 anys, restaurat i pintat. Els llits, els armaris, l'escó donaven al lloc la sensació de que el temps s'havia aturat. Fotografies antigues dels seus avantpassats, dinars a l'era...

Preciós, li va dir. M'ha agradat aquesta passejada.

També sóc el cuiner...

- I...Potser el fill del Sr. G?

- Sí...el petit! - Perdona...Que estàs de pas?

- ...

Ja era negra nit i feia fresca estar-se al pas de la porta

"Corazón partio"

Quan navegues entre dos mars, quan tens dos amors a la deriva... deixes de ser tu. Ets meitat de qui et desitja i meitat de qui juga a odiar-te. Ets tu només en l'impàs del temps que et porta d'uns braços a uns altres. Rastreges per allà on passa l'un i més tard...l'altre. Flirteges de nit i de dia . Saps de sobres el que pots obtenir de cadascun, entabanant-los melosament... Harpia de secrets et balanceges a la corda fluixa perquè no tens on agafar-te. No pots deixar-los escapar. Ni a un ni a l'altre. Et roben els petons i les converses i tu els robes la saba nova cada dia en una lluita en la que no guanya ningú...

Ets pecadora de furts, estilista incondicional d'encanteris encadenats, cadència de vels... Més que llum ets una ombra que enfarfega el contrincant.

Ets la guinda del pastís i faries per esmicolar-te abans de rendir-te a un dels dos.

No pots, no vols estimar ni odiar-los perquè entre els dos et roben el cor...

Continuaré entrenant amb l'Un i no deixaré d'anar a cap festa amb l'Altre.

( Post escrit sota els efectes secundaris d'un còctel de Paracetamol-Efedrina-Fenilefrina...excipient...) Llegeixi les instruccions del medicament i consulti el seu farmacèutic... :)

Bon cap de setmana!!!

121è Joc Literari J. M. Tibau

Desplomat jeu sobre el roquim amb la mandra de l'estiu per companya. Sembla un arbre desmaiat sense esma per a buscar un jaç més confortable. Enllaça un son amb un altre. No recorda si ha quedat exhaust després d'una cursa perseguint un ratolí o ha estat un miratge...

Només albira un desert pinzellat de grocs i torrats, de sol i polsim.

Desmanegat s'ha rendit a Morfeu, sense cap esgarip , sense cap urpada...

Per avui ja n'hi ha prou de buscar-se la vida. Des d'ara mateix està de vacances!

Trobareu tots els participans aquí, al blog : Tens un racó dalt del món

Et quedes?

(temps de flors - Girona 2009)

Era tard. Plovia. Des de dins del cotxe estant semblava que un aiguat s'aboqués a raig al vidre davanter.

El motor, aturat. Els llums, apagats i aquella cortina que no amaïnava...

Es van descordar els cinturons de seguretat i es van mirar.

El temps que hi havia entremig els ofegava les paraules. No sabien si tenien molt per a explicar o aprofitar el poc temps de que disposaven per observar-se.

Havien oblidat que els braços servien per abraçar-se. El temps però, no els havia canviat. Eren les seves vides que havien agafat dos camins ben distants. Només era això...

Els sentiments, barrejats.

Alguna cosa sempre queda, li va dir ell mentre li agafava una mà.

A ella el cor li oprimia el pit com si se l'hi eixemplés en cada alenada. Tenia a dins seu un sacsejament d'emocions que ,davant d'aquell silenci, era imposible saber si eren compartides.

I a sobre seu aquella mirada que , de sempre, l'havia hipnotitzat.

Era tan fi el vidre que els separava que abans de dir fràgil ja es trencava. Un vidre forjat de temps i distància.Tan fi que, va deixar traspuar l'escalfor i la humitat dels seus llavis.

Era massa tard...

Havia parat de ploure i la foscor els queia al damunt, amarat-los de records.

Era fosc. Era de nit.

Era un miratge, va pensar ella quan de sobte una frase li va dibuixar el dubte a la cara i el neguit al cos.

_ Queda't una estona...

Epíleg

El Quadern de Vacances arriba a la seva fi. S'acaba l'estiu i les vacances...i demà comença un nou curs.

La tardor ja despunta, famolenca de pluja, de colors tintats d'or vell, d'olor de castanyes, de figues i de bolets. De pomes i d'avellanes, d'anous...

L'apunt final és dolç, com l'estiu. Com un bon cafè :Curt, boníssim i perfumat.

Les postres es poden assaborir a poc a poc o amb desfici...

Podeu fer-hi un mos o agafar-ne una cullerada... Vosaltres mateixos!

Formatge fresc, recuit o mató amb melmelada de fruits vermells i xarop d'aranyons

*********

M'agrada...

Imatge de google

Que em despullis a poc a poc. Que em descordis botons i em desnuïs petits entrebancs.

M'agrada desvestir-te a poc a poc. Escoltar només el silenci. Encara millor, el teu respir prop de la meva orella.

Sentir el tacte imperceptible dels teus llavis resseguint-me el bescoll. Passar per alt els meus llavis i sentir-te damunt la galta. Tancar els ulls.

Notar els teus dits endinsar-se als meus cabells. Embullar-los.

M'agrada la lentitud del moment. Sense ànsia. Estar atenta a cada petit mossec. Endevinar que el recorregut dels teus llavis es perdrà a la meva pell.Intuir les teves mans esmunyir-se entre les meves cames...

Deduir que saps que faré el mateix recorregut en tu. I... m'agrada que et deixis fer,sense pressa. Descobrint-te a passes lentes i allargant plàcidament aquest instant que a voltes ens el mengem en uns minuts...

Però ja saps com m'agrada que em despullis ben a poc a poc...

Katie Melua. The Closest Thing to Crazy

Cartes

És en la delicada traça de la teva escriptura on endevino el sentit de les converses inacabades. El moment i l'espai on la paraula agafa doble sentit, suavitzant realitats amb disfresses metafòriques.

Un joc deliciós on es creuen les mirades, on els dits, invisibles, s'allarguen en un tempteig per descobrir quines formes s'hi amaguen sota els vestits.

L'esguard silenciós del desig ,atansant-se , a través de mans foranes . La pressa i la calma per retenir i allargar.

Retalls passatgers fets de passats presents . Un dia qualsevol, un moment incert, un espai indefinit...

Regals esgrogueïts lligats amb cordills, desats al fons d'un calaix d'un moble antic...

Perfum de nit

Michael Menklis

*****

Em tempta de nou la nit. Descarada, desenfrenada i diabòlica em convida a enamorar-me.

Fa de venedora experta. M'ensarrona amb les excel.lències dels focs d'artifici.

Desplega mantells de seda perquè hi camini descalça...

Escampa embafadors perfums perquè m'emborratxi...

I barreja xarops de colors i glaçons de cristall...

M'afebleixo, casi em convenç per ser reina de la nit. Agafo una copa, i en un descuit, se m'esmicola a les mans.

Sento fred a l'espinada...

Avui no m'ha embriagat.

Em posaré sabata plana, el jersei de llana ample i els jeans desgastats...Encendré encens i taparé les làmpades amb mocadors de colors...

I del silenci perfumat en farem un poema. Un poema per la nit. Un poema de nit.

" Deleita'm amb un sopar,

encisa'm amb un poema,

M'abellirà fruir d'un vi, l'aroma del qual

pot fer sublimar un moment de bellesa,

l'únic instant en què deixem de ser homes

per esdevenir déus."

REM o Vigília

_ Ring, ring, ring... ( sona una melodia al mòbil que descansa sobre la tauleta de nit )

_ Si?

_ Hola , sóc jo! Ahir vaig arribar bé a casa ... No vaig poder dir-t'ho... Em vaig descuidar el mòbil a casa teva... L'has trobat? Et telefono des d'una cabina...

_ Però... si has dormit amb mi... què dius? Qui ets? ( mig endormiscat )

_ No, no... Vaig marxar... Plovia... Bé, diluviava... Ens vam quedar xops al porxo... mentre ens besàvem...

_ Però què dius?... Et vaig fer entrar, et vaig treure la roba i et vaig deixar el barnús... Un cafè. Recordes? ( però què dic , si ets a la porta del costat )

_ No, no... Vaig marxar. La pluja m'entelava la mirada... A casa m'esperaven.... Desitjava haver-me quedat. Potser era l'última oportunitat...

_ Escolta ( cridant ) ... Hem dormit junts... Hem fet l'amor, fa uns minuts encara m'has acariciat... No sé qui ets ni què vols... M'acabes de despertar...

_ Però què dius? Ahir mentre ens besàvem em vas oferir quedar-me. Em sap greu, però ... se'm va creuar el cap i el cor... Jo volia...

_ Mira... No estic boig. Hem dormit junts... Bé això de dormir és un dir... Amb parsimònia et vaig acariciar el cos, els pits... ferms, els malucs, l'entrecuix, fins a arribar al plaer... Encara tinc a les meves mans la voluptuositat de les teves corbes...

Ara descansàvem i just t'has aixecat al lavabo...

_ No... estic a casa meva...

_ No... estàs a casa meva... Sento l'aixeta del lavabo... Ara mateix...

_ Jo... volia quedar-me. Ho saps. Necessitava sentir la teva olor... Després de tant de temps. Abraçar-te. Sentir-te dins meu...

_ Però... He estat dins teu... Tota la nit... Et deixo... Això no té cap sentit...

_ Amb qui parles? ( ella sortint del lavabo )

_ Se suposa que amb tu.

_ Per telèfon?

_ Això sembla. Sembla que no t'has quedat amb mi aquesta nit. Sembla que m'has telefonat des d'una cabina telefònica... Sembla que ets un somni... Un miratge...

_ Curiós... Mentres estava al lavabo... mig adormida... M'ha semblat que somniava. Que no m'havia quedat amb tu. M'he espantat... Et desitjo tant... No m'ho hagués perdonat mai si hagués marxat...

_ On tens el mòbil?

_ M'ha caigut al water... L'he agafat i no sé per què... M'ha passat alguna cosa estranya pel cap...

_ T'estimo

_ Jo també....

_ He de marxar... m'esperen

_ Jo voldria que et quedessis... per sempre!

A l'altre costat

No us voldria confondre. La festa és a un costat. Allà on llueixen les taules ben parades per a despedir l'any, on hi ha l'orquestra, el caviar i el xampany.

Al voltant, el servei que , eficient fa possible el gaudi dels qui paguen.

A l'entrada, el guarda- roba. Els abrics de visó descansen del tràfec de les seves mestresses. Respiren dels perfums i de la dringadissa dels collarets.

A la cuina, els músics afinen els seus instruments. Atents al seu director aconseguiran acompassar els plats amb el ritual de notes dansant. Orfebreria a la taula.

I darrere la barra uns actors serveixen el còctel de benvinguda, que d'entrada, ningú vol...

Amb l'estómac buit, res d'alcohol... diuen, però al segon oferiment i amb la fred al cos s'hi llancen i n'agafen dos...

La línea que separa la festa del servei és invisible però hi és... I és fàcil traspassar-la.

" Unes mans pulcres d'ungles nacarades s'apropen a cada client. El somriure de purpurina, amable i servicial apaga l'ego del client, satisfet de sentir-se complagut.

Una cabellera lluent es passeja damunt la immaculada camisa blanca. Una camisa de tall italià amb un botó daurat a cada puny i unes sanefes davant el pit.

Alguns se la miren de cua d'ull, despistant a les seves empolaïnades senyores que per una nit es creuen les reines d'un reialme inventat, mentre atrafegades engoleixen a cullerades el caviar i deixen el carmí segellat a les copes de cristall...

Ella es belluga com una ploma pel local i serveix a la clientela avellutada, amb rolex i corbatins de setí.

Els seus malucs es mouen a bon pas. Avui ( pensa ) serà com una nit al gimnàs..."

L'orquestra entoma les campanades i els raïms i la bossa de serpentines transforma de nou als comensals. Disbauxa , petons i cava. Ara les copes van de dues en dues.

Les peces es succeiexen. Ara un vals, ara una polca i un txa-txa -txa... Balls llatins i algun bolero...

Les dames descansen els peus i arraconen les sabates sota la taula. I els més joves salten...

Els cavallers es treuen la corbata i s'arramanguen les mànigues. Dansen sense parar. Aquesta nit s'ho val, pel preu i per les calories ingerides... I ballen amb la veïna de la taula i amb l'amiga de la veïna i amb la jove, la xicota del seu fill, perquè ells encara en són , de joves i perquè avui és la nit de cap d'Any.

Riuen i dansen fins la matinada... Mentre el servei es fa invisible recollint plats i ampolles, copes i tasses. Ella es mou enmig de la disbauxa amb la seva cabellera lluent i la camisa de tall italià...

I sap que amb la mirada la conviden a ballar...

I somriu de nou a tothom que se la mira perquè ningú sap d'on ha sortit i com sempre aquesta nit tampoc es perd detall...

( Foto de denny Lee )

Fent temps

Foto treta de photo.net

Era evident que el desordre era el rei de la casa. Anava d'un costat a l'altre del pis sense endreçar res. Una muntanya de roba per planxar... L'endemà era festa. Tenia temps per recollir i netejar.

Ara tenia ganes de sortir a fer una volta per la ciutat. Mirar aparadors. Observar la gent pel carrer. Distreure's tafanejant pels vidres de les cafeteries... Li agradava mirar què prenia la gent... Ensalivava...

S'havia dutxat amb la intenció de posar-se còmoda i allargassar-se al sofà... Podia llegir o escolatr música, o llegir mentre escoltava música... o...

Va mirar de reüll el telèfon. No esperava que ningú la truqués. I ara!

Va decidir per vestir-se. Sortiria.

Es va posar crema per tot el cos...

Va agafar de l'armari l'única brusa de seda de color marfil i se la va posar...

Aquell mínim tacte lliscadís la va fer estremir. Era com una segona pell amotllant-se al seu cos...

I va pensar què sentiria si a aquest tacte s'hi unís la pressió ferma d'unes mans...

Va cordar-se els petits botons també folrats de seda deixant els últims oberts. El coll a l'aire, també sedós. I unes minúscules perles dansaires al voltant del seu coll.

Es va maquillar donant un to pujadet als seus ulls i als seus llavis... De fet, no calia entretenir-s'hi tant per tan poca estona. Sortir, caminar i tornar a casa per a desmaquillr-se.

Però instintivament seguia amb el ritual d'una cita.

Unes gotes de perfum van lliscar del pit fins al melic...

Les mitges , cames amunt...

Es va ajustar la faldilla i es va aturar davant del mirall, mirant a través d'ell...

Estava convençuda que algú l'esperava a l'altre costat...

********************************

Pista núm 1- blocaire invisible - Es un blocaire que em cau una mica lluny...

Amanda

5 minuts faltaven perquè comencés la sessió de les 8 en aquell cinema mig rònec. Era el més vell de la ciutat i encara no l'havien transformat en un multisales. Fins i tot feia olor de resclosit. Però estava lluny de mirades indiscretes i de coneguts.

Ella s'esperava a sota unes arcades de la plaça. Plovia. S'havia arresserat. Els seus ulls buscaven per sobre del coll alçat de la jaqueta. No el veia enlloc. El cabell li tapava mitja cara. Una cara enpolvada i amb els llavis perfilats. Ella mateixa no entenia per què s'havia d'amagar les faccions. Aquelles faccions tan ben esculpides.

4 minuts. Els peus freds, esquitxats per les gotes que es desfeien al terra. S'havia posat mitges. Eren els primers dies de tardor i ja refrescava. Va tornar a alçar la mirada. Poca gent travessava la plaça. Sortien d'un cafè i s'aixoplugaven. Ho feien amb quatre gambades i només miraven el cel.

Va mirar el rellotge de l'església. Semblava que s'hagués aturat. Va notar una fiblada de por. Com una fletxa que li travessava el cap. Por? Ella que sempre anava amb el cap ben alt i la cabellera jugant a la seva esquena. Amb aquells llavis ben pintats i el taconeig ressonant pels carrers. I ara estava arraulida darrere una columna amb el paraigües plegat i els peus freds.

3 minuts. Un fred que començava a pujar-li per les cames. Els ulls ben desperts mirant en totes direccions. No podia tardar. Havien quedat entre 5 i 10 minuts abans de les 8. Entrarien al cinema just quan anessin a tancar la porta de la sala i s'asseurien a l'última fila.

La por es convertí en un turment al cap i un petit forat, com de decandiment, se li va obrir a l'estómac. Havia d'arribar... Ahir havien quedat, al sortir de la fàbrica... Ahir mentre fitxaven al rellotge rovellat de l'entrada quan marcava les 6 en punt. Mai havia fallat . Després de tants anys...

2 minuts. Va notar que a l'estómac se li feia un esvoranc, cada cop més gran. La por baixant-li pel pit i per les costelles, pels braços... El fred pujant per les cames, pels genolls i per les cuixes. El baf de la boca s'escampava sota el fanal que tenia damunt del cap... Va alçar els ulls...

Al fons del carrer de baix una diminuta figura caminava, apressant-se i sense paraigües.

1 minut. L'encontre. Uns llavis freds i molls i els ulls fixats en ella.

Una abraçada i en segons la conversió de la por i el fred en desig. Just en el moment que l'acomodador tancava la porta darrere seu...

Les 8 en punt!

**********

" L'infortuni fa que molts cops algú no arribi mai a una cita"

Un petit record per ells.

**********