Tots aquests dois

Per una estona hom es pot enamorar d'una llum, d'una música i d'una veu.

El teatre Municipal de Girona es va convertir en una cova penombrosa amb una vintena de persones de públic. Sí ,no més d'una vintena...

He de reconèixer que no coneixia l'obra de Guillem d'Efak i quan vaig llegir que l' actor  Pep Tosar es posava a la pell d'aquest personatge i en feia un espectacle de jazz vaig voler saber-ne més. L'espectacle feia un recorregut per l'obra poètica i musical d'aquest manacorí-guineà que va formar part de la nova cançó i que va ser un dels fundadors de la mítica sala Cova del Drac de Barcelona on hi va actuar cada dia durant 3 anys seguits. Alguna cosa em va cridar l'atenció i vaig decidir anar-hi.

Abans d'anar-hi però vaig pensar com seria escoltar jazz en un teatre i com es pot recrear l'atmosfera dels tuguris mig emboirats on no hi cap ni una agulla quan fan jazz en directe.

El resultat va ser una posada escènica molt digne amb un trio de jazz i una acústica impecables, un soport audiovisual i d'il.luminació que engrandiren el monòleg del PepTosar.

Que no coneguera l'obra de Guillem d'Efak no va ser cap problema perquè el passeig sobre la seva vida que es va fer en poc més d'una hora i mitja va ser el punt de partida d'una nova descoberta.

Si estan de gira i veieu el cartell en algun teatre no us el perdeu.Totalment recomanable.

" Tots aquests dois" és el títol d'una cançó de Guillem d'Efak i el títol que ha adoptat per aquest espectacle

Plats pintats

( crema de verdures ,wok de verdures  i sèsam torrat)

Pintarem els plats

de primavera i sol.

Petons de colors

Imatges i flors

Aquests darrers dies ens recorden que l'hivern és ben viu. L'aire atremuntanat s'esquitlla per tot arreu. La cara que és l'única part del cos que duc exposat se'm posa gèlida quan vaig pel carrer . Els vespres quan surto de ioga és el moment del dia en què si pogués decidiria continuar a classe, mandrejant dins aquella bombolla de confort tan càlida. Els matins també són un altre moment que sembla que el llit t'estira i et crida perquè no et moguis tot i que un sol incipient despunta com qui anuncia tímidament la primavera. Són dos moments del dia en què una força superior em reté i per uns minuts m'abandonaria a la mandra de no fer res. Però,no pot ser i després del primer cafè ja se'm posa en funcionament tota la maquinària per encarar el dia.

Després d'esmorzar trec el cap al pati i dóno una ullada a les flors. Aquests darrers dies la pluja les ha rentat de valent i el verd sembla més verd. Per tant no cal que les regui.

Tinc una violeta que vaig plantar d'una arrel del bosc pensant que no la revifaria però el cas és que molt abans que arribi el bon temps les primeres violetes ja treuen el nas. És un color , el violeta, que si el vols pintar costa trobar el matís que la natura és capaç de regalar-nos. M'agrada com a complement en el vestir. Un foulard, uns guants, un bolso, unes sabates, una anell, unes arracades o les ungles pintades d'aquest color.Una cosa que trenqui amb els colors amb els quals habitualment  ens vestim i el violeta té aquesta capacitat. No és un color cridaner ni apagat ni pastel ni fosc ni clar.Suavitza les línees del cos, de les mans, de la cara i dóna aquell punt de contrast.

Però jo volia parlar-vos de l'exposició de fotografia que hi ha al Palau Robert de Barcelona fins el 26 de maig, gratuïta i recomanable. L'autor és Jaume de l'Aiguana i les fotografies són d'estudi, molt treballades i compromeses amb el medi ambient ( el malbaratament de l'aigua) i de denúncia social ( la prostitució) per exemple. 

Tot i que va començar en el món de la publicitat aquesta retrospectiva s'acosta molt més a un treball artístic i com diu el fotògraf " No crec en la perfecció sinó en la bellesa del que és imperfecte ". Cada fotografia comença de zero i potser sí que busca que l'espectador reflexioni entorn a allò que hi veu.No hi trobareu paisatges ni natures mortes. Però sí mirades i cossos, dobles lectures en una mateixa fotografia, rostres que et pregunten.Vida.

Cafè amb sucre

Fem un cafè?

Aquest diumenge 10 de març

Demasié café

Roger de Llúria,8- Barcelona, a les 5 de la tarda

Amb sucre?

amb música i amb veïns i veïnes de Blogville... 

Buscant l'home de sucre...a veure si el trobarem :)

Hi ha un tros de pastís a la nevera

Encara no l'he llegit però érem més de 100 persones a la presentació i l'Albert ens va arrencar més d'un somriure. I si té la clau de la felicitat? D'acord ja sabem que no exisiteix però i si compartint un tros de pastís  quan estem enmig d'una tormenta emocional ens soluciona que no vagi a més ?

Crec que aquest llibre és molt més que un llibre d'autoajuda (  també sé que aquests llibres estan molt desprestigiats)...però i si un llibre sigui de la temàtica que sigui ens ajuda a ser una mica més feliços? O ens dóna una clau per obrir una altra porta o senzillaments ens ho passem bé llegint-lo. Val la pena intentar-ho. Ja us ho diré.