Un diamant

"- Després d'aprendre a llegir textos és necessari aprendre a llegir la vida.

- Primer hauríem d'aprendre a llegir la vida...

- Algú l'ha d'escriure. Algú l'ha de llegir i després...posar-hi música."

******

Nick Drake va morir massa jove, als 26 anys però ens va deixar una part de la seva vida. Una certa melancolia i una certa desil.lusió per tot destil.len les seves cançons recollides en només 3 àlbums.

M'he entretingut llegint la seva biografia i hi ha alguns documentals sobre la seva curta i prolífica vida.

La Luna Rosa és un blog dedicat a la seva memòria i a través dels enllaços podeu descobrir-lo i escoltar-lo.

Poesia en les seves lletres. La guitarra, la millor companyia. La sobredosi d'antidepressius, el seu assassí...

No el coneixia però és curiós com, algú que et coneix molt bé , encerta de ple quan et fa un regal.

Banda de música

Les notes li arribaven a batzegades a través de la finestra com si les empenyés el vent. Els pisos ,ja se sap, semblen fets de fullola. Sents els veïns, la ràdio i el televisor, les converses amb un to de veu pujat i gairebé el grinyol del llit.

Es va voler independitzar, què caram! però en aquest pisot de 30 m2 era com estar al mig del carrer amb els sorolls barrejats. Les tardes de dijous però, després de dinar i dutxar-se se les passava davant el balcó que donava a la plaça de l'ajuntament. Des d'allà veia la cafeteria Antiga on encara hi fan la millor xocolata desfeta de la ciutat.

S'aixecava d'hora els matins per anar a l'hospital. Començava a les 6 i per les tardes estudiava psicologia , però des que va començar ja sabia que no s'hi dedicaria, però s'ho passava bé estudiant-ho.

El dijous era l'única tarde que tenia lliure. Al pis del costat hi vivia un estudiant vingut de fora. Un intercanvi entre universitaris, va suposar. Se'l trobava per l'escala comuna entre els dos apartaments que el propietari havia dividit , amb el saxo enfundat, camí del conservatori. Li envejava el color de la pell d'èban. Ella que havia de socarrimar-se a la platja perquè li canviés el color. Tenia uns ulls rodons i un somriure de pam.

Algun dia li preguntaria d'on era però de moment no s'hi atrevia...

Aquella tarda es va ajeure al sofà d'una sola plaça disposada a veure Casablanca amb blanc i negre. Un clàssic que des el primer cop que l'havia vist ja mai més res del cinema l'havia tornat a enamorar. La Ingrid Bergman i en Hamphrey Bogart. En Humphrey i la Ingrid. Quina parella i quina magnífica actuació. L'amor i la llibertat. El sentiment i la causa. Una pel.lícula plena de detalls i molt ben ambientada.

Sabia del cert que tornaria a plorar. Sempre que la mirava acabava sonat-se desconsoladament com si el món s'acabés en aquell instant.

The King & Carter Jazzing Orchestra, Texas, 1921

El saxo del pis del costat omplia el seu de precioses notes que entraven a batzegades per la finestra com si les empenyés el vent mentre a Casablanca la Ingrid li demanava a n'en Sam que " pels vells temps... la tornés a tocar" : "El temps passarà" però d'una cosa ella n'estava segura i era que a l'endemà li preguntaria al veí de quin país venia...

Una altre proposta de Relats conjunts

Garbo, l'espia

El millor actor del món es diu Joan Pujol, un català nascut a Barcelona i que durant la segona Guerra Mundial es va fer passar per doble espia  treballant pels britànics i pels nazis .Amb la seva contribució els aliats van poder desembarcar a Normandia.

Un Documental del director gironí Edmon Roch que va obtenir el Goya al millor Documental del 2009 i el Giraldillo al Festival Europeu de Sevilla, així com dos premis Gaudí també al millor documental i guió.

Una trama d'espies que atrapa pel seu valor històric i artístic i com no, pel seu contingut verídic.

La banda sonora  de Fernando Velázquez posa la guindilla al film.

Per llegir també hi ha la novel.la, escrita per Tomás Harris, Ed. Martínez Roca,2004

Si no l'heu vist us el recomano.

El video

La banda sonora

Acompanyar

Avui s'ha mort la lourdes,una veïna del poble on vaig viure fins que vaig poder independitzar-me al voltant dels 20 anys. Dues cases més enllà de casa meva.Pel davant o pel darrere sempre ens hem anat veient. Sovint els veïns són més propers que  familiars que veus molt de tant en tant.

Recordo quan era una adolescent un pèl rebel que vaig dir-li a la meva mare que això de visitar als familiars del difunt i entrar i sortir de la seva casa tot el sant dia a mi no m'agradava. Al poble es fa així, em va contestar.T'agradi o no. Però llavors pensava que no tenia cap sentit.Recordar al difunt  amb adjectius una i altra vegada era com furgar a la llaga i remoure els sentiments a més del desconsol que hom pateix per la pèrdua d'algú estimat.

Estava equivocada i molt.

Per la meva professió, de ben jove, vaig haver de familiaritzar-me amb la mort. Nens, mares i pares de família i persones més grans. Però aquestes persones eren forànies i la mort la veia de lluny malgrat poder tocar-la.

Quan algú proper se'n va comences a qüestionar-te el sentit de la teva pròpia existència,la vulnerabilitat,la fugacitat de totes i cadascuna de les circumstàncies que ens ajuden en el procés vital.

Quan el pare es va morir vivia a casa meva, no al poble. La mare havia pujat a fer un cop d'ull a la casa i  a l'hort. la primera persona a qui vaig trucar va ser la filla de la Lourdes i ella va anar a casa a dir-li-ho a la mare. Els tràmits fins que no vam arribar al poble es van allargar fins a les onze de la nit.

Allà assegudes i fent companyia a la mare hi havia les veïnes, entre elles la Lourdes. Totes fent costat a la mare. No la van deixar fins que vam arribar... Des de les 4 fins a les 11 de la nit. Tota una lliçó per a mi.

Avui no he pogut parlar amb la mare fins tard. Estava fent-los companyia...

Costa tant poc acompanyar, mirar el silenci ,fer allò que en alguns moments només podem fer : ser-hi.

imatge llddona

El banc de pedra resta immòbil, fred. Des d'avui, solitari.Sense conversa. En pocs dies arribarà la primavera i el jardi tornarà a pintar-se de colors. Els teus llavis de vermell ens somriuran des d'allà on siguis , Lourdes.