Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 30 de desembre del 2009

Noves pistes


Pista 4 - Se'm fa difícil trobar el regal per el meu /la meva BI


Pista 5 - No sé si em busca...





dilluns, 28 de desembre del 2009

Dans le noir

les meves sabates



Aquest matí he llegit a la premsa que avui es fa a Barcelona la preestrena d'un espai nou. Diferent.M'agrada aquest " Dans le noir"... En francès sóna més enigmàtic. Un espai en negre. Un restaurant on tot és fosc. On es percep les flaires i els sorolls d'una altra manera. No he estat a cap de semblant però puc imaginar-m'ho. Deixar-me guiar per uns cambrers invidents que em conviden a passejar per el local i a provar textures que no veig. Només tasto i toco. Un espai multisensorial.

Els de poble mai tindrem a l'abast llocs així. Per això baixar a la capital de tant en tant és com descobrir altres móns, culturals, gastronòmics, visuals i ara "no visuals"...( Ara em ve al cap que m'han convidat a una exposició a la Sala Parés a primers del 2010. Amb una amfitriona comme il faut... Em fa il.lusió anar-hi!)

Imagino que els cambrers tindran una sensibilitat especial. Que et donaran la mà o el braç amb delicadesa, sense fer enrenou. Segurament t'acompanyarà una música adient al plat i a totes les sensacions que se'ns puguin despertar en la foscor. Un lloc per olorar, degustar, sentir , experimentar... O no és en un espai fosc on s'aguditzen els altres sentits? El tacte, el gust, l'oïde...

Vull pensar que potser recomanen no anar molt perfumats per no interferir amb l'olor que desprèn el menjar. La barreja em sembla que no casa bé. És una sensació que tinc. No ho puc pas afirmar.

I si tanco els ulls puc sentir una remor de coberts i una dringadissa de copes, beuratges perfumats i el cos deixant-se anar...

M'agradaria anar-hi...

Em posaré les sabates vermelles, que de pas envio la foto a la Violette per la festa de Cap d'Any a l'àtic del Veí, allà on es pot ballar a les palpentes fins que la nit se'n va i el dia comença a clarejar...


Dans le noir
sans parfum
sans bijoux

le coeur écoutant
le cos attente...
Mes lèvres et mes chaussures

Rouges, pour l'année que se'n va!

Noir pour le nouveaux 2010!


BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM!

Pistes Blocaire invisible : 2 - El seu és un blog de literatura i poesia

3 - És el primer any que hi participa


Dans le noir és una cadena de restaurants amb establiments a París, Londres i Moscú. A Barcelona , assessorat per l'ONCE.

dilluns, 21 de desembre del 2009

El millor dels somnis






Els convidats

dissabte, 19 de desembre del 2009

Socs

Imatge LLddona

Esperen, a l'intempèrie,

el recés d'una llar de foc

per morir.
Blocaire invisible:pista 1:El meu/La meva blocaire invisible i jo tenim una cosa en comú, de moment...

dimecres, 16 de desembre del 2009

Roda Poètica 2009


El passat juny 15 blocaires "sense cap més feina" que pentinar el gat ens vam apuntar a una Roda poètica . Una proposta de la Carme dels blogs Personatges Itinerants i Col.lecció de moments. " Es tractava d'agafar sempre una idea, una paraula , un vers o un sentiment del poema anterior per a fer-ne un altre que el seguís".

La Carme ha posat fila a l'agulla i n'ha sortit un llibre. Ahir em va arribar per correu a casa.

Em fa il.lusió rellegir allò que vaig escriure i allò que van escriure els companys i companyes. Va ser un mes intens... escriure poesia sense saber-ne, almenys jo, i llegir-lo sobre paper fa més respecte perquè m'adono que hi ha qui té l'ànima de poeta i això me n'orgulleix. Estar al seu costat amb quatre paraules, a voltes malgirbades però sentides.


Gràcies Carme i Felicitats als participants.


El llibre està disponible a :http://www.lulu.com



Veig núvols foscos

i voldria avisar-te.

Tu no m'escoltes. Assumpta


Les paraules

no ho són tot

poden ser tot

o no ser res.

Jo

dic

no dic...


No hi ets... Anna


Finit serà.

Mentre, el gaudi amatent,

mira l'horitzó. Fanal Blau


Mirada


No sé què he vist al profund dels teus ulls

que ara camine esmaperdut,

com si hagués fregat el cel

amb la punta dels meus somnis. Josep Manel


Somriure


I et mormolaran a cau d'orella :

-qualsevol somriure esclatarà en colors -

i els espais descansaran

en les pells

com en una dansa que,

el vent,

interpreta el cos. Barbollaire


I també hi han participat:

l'Anton, la Carme,la Cèlia, en Cesc,en Joan Estruch, en Joan Guasch,la Laura, Noves Flors,la Roser -Zel i jo mateixa.


La portada preciosa, de l'amic Barbollaire, la contraportada dolça, de Fanal Blau i el color no em direu que no és de rabiosa actualitat. De moda vaja ...

dijous, 10 de desembre del 2009

Els nois d'història

" Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa - un pensament, una sensació, una manera de veure les coses - que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva " Alan Bennet ( dramaturg)

Després d'estrenar-se al teatre Goya de Barcelona ha arribat, amb la Temporada Alta , al teatre municipal de Girona . Una obra del dramaturg Alan Bennett i adaptada per Joan Sellent.

Sota la direcció magistral de Josep Mª Pou el qual també n'és el protagonista, l'obra és una comèdia divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Un tema ja clàssic, l'enfrontament entre dues maneres d'ensenyar o dues maneres de veure la vida.

Humor intel.ligent, ironia fina, diàlegs brillants que ens demostren com pot arribar a entretenir el teatre.

Josep Mª Pou és l'Héctor, un vell professor humanista que pretén ensenyar a partir de les ganes de conèixer .A través de la música, la literatura, les arts i el pensament crític convida els seus alumnes a trobar gust per el coneixement i a la recerca de la saviesa. L'Irwin és el jove professor ambiciós que només valora els resultats acadèmics per poder arribar a guanyar més diners. El debat està servit.

El text que Pou defineix com "poètic, crític, àcid i d'alt nivell" és un homenatge als mestres que creuen que tot està connectat per a conèixer millor la pròpia història.

S'han mantingut les cançons en el seu idioma original (l'anglès) i alguns textos en francès.

8 joves d'una escola d'èlit es preparen per ingressar a dues de les més prestigioses universitats angleses:Oxford i Cambridge.

El que aprenen també és l'amor a la vida perquè s'enamoren de disciplines que no estan en el programa acadèmic.

Alan Bennet - Autor "d'Una lectora poc corrent

divendres, 4 de desembre del 2009

Porta

Imatge cedida per l' E


D'empeus, darrera la porta...

En silenci i una certa timidesa...

Com s'esborra el neguit de l'espera?

dimarts, 1 de desembre del 2009

L'última

Imatge llddona
L'he trobada sola, desvalguda, al mig del jardí. Sacsejada per el vent de tardor, sense pietat.

Cau i s'aixeca. Ningú se la mira. Ningú vol lluir-la.

Ella reté allò que va ser. Ja no desprèn la bellesa gerda de la joventut però sí que escampa el seu perfum que atrau a més d'una càmera abans que li piquin l'ull.

divendres, 27 de novembre del 2009

L'Hotel

Imatge treta de la web

Feia dies que a l'entrada del poble veia el cartell anunciant que hi havia servei de bar als jardins.

De cop, un dia mentre conduia, es va adonar que la casa senyorial de principis de segle s'alçava magestuosa i il.luminada. L'havien restaurat i pintat i un gran cartell anunciava que era un hotel.

Uns fanals antics vorejaven el pati i envoltaven la casa. Una avinguda arbrada la custodiava.

Recorda que de petita espiava enmig dels xiprers espessos la gran piscina de pedra que als estius s'omplia de gent forana.

Potser era l'única casa del poble que en tenien de piscina en aquella època.

Quan, amb el pare, anaven a la torneria a buscar quatre encenalls li agradava amorrar-se als xiprers. Sentir aquella olor que li entrava pels narius i mentre la respirava descobrir un altre món. Xisclets i rialles. Corredisses, taules parades i alguna minyona encofiada.

Sí.Eren gent benestant. Empresaris que tenien fàbriques a Barcelona. Un lloc que li quedava molt allunyat...

L'altre dia no se'n va poder estar. Hi va anar a fer el cafè. Als jardins. El sol donava la baixa, els colors eren de plena tardor. Molts grocs. Un aire començava a moure el fullam. El lloc, un petit oasi de pau. Només una parella amb 2 nens acabaven de dinar.

Va demanar si tenien un diari i n'hi van portar 2 amb els dos suplements dominicals.

Fa de bon aprofitar la tarda, li va etzibar el cambrer molt amablement, que alhora era l'amo i el cuiner de l'hotel ( però això no ho va saber fins més tard).

Per les faccions va deduir que era un dels fills de l'antiga casa senyorial.

En LL no la va reconèixer, però ella sí. És evident que sempre és més fàcil recordar algú que tant per edat com per posició social va un esglaó per davant nostre.

Ella recorda haver-lo vist als estius per el poble i segurament a la piscina quan li agradava posar el nas enmig dels xiprers i enflairar-los...

La tarda va anar minvant i quan ja fosquejava i no es podia llegir a fora va ser agradable la proposta que un o altre va fer de donar un cop d'ull a l'interior d'aquell nou hotel que guardava tot l'encant de primers de segle. Un edifici modernista amb la llar de foc del menjador encesa. L'encant dels finestrals amb els vitralls de colors, les làmpares de nou disseny que no desentonaven per res amb el mobiliari antic, ple de motllures. Tot estava decorat amb una harmonia de contrastos. Per dins era com fa 100 anys, restaurat i pintat. Els llits, els armaris, l'escó donaven al lloc la sensació de que el temps s'havia aturat. Fotografies antigues dels seus avantpassats, dinars a l'era...

Preciós, li va dir. M'ha agradat aquesta passejada.

També sóc el cuiner...

- I...Potser el fill del Sr. G?

- Sí...el petit! - Perdona...Que estàs de pas?

- ...

Ja era negra nit i feia fresca estar-se al pas de la porta

dimarts, 24 de novembre del 2009

Espera

imatge llddona
Esperar a recés del temps,

sense desesperar,

fa de bon esperar!

divendres, 20 de novembre del 2009

Més enllà dels pollancres

Imatge del blog de la Mireia

Embriacs d'aquests temps sense pressa,


el desig deia mots que fregaven


la nuesa dels sexes.

Murmuraven els llavis


la frisança que dorm


dins els ulls.



Perdurava en els cossos


una pluja de llum


que ens untava la pell


a tocar de les vinyes.

Crema el blau


més enllà dels pollancres.



Blaus pollancres omplen l'aire de fulles,


l'ombra grisa del dia ja clos ressegueix unes


veus,


la silueta llunyana del mar es transforma en una


ona imprecisa,


jeu la pell sobre un cel que alenteix els colors


i allibera les formes del seu gest quotidià.



Ulls cansats ofereixen un somni


a unes mans que recorden


Carles Duarte
(A Maria Mercè Marçal)





Josep Tero - lladre d'amor (en homenatge a Joan Salvat Papasseit)

Bon cap de setmana!


dimarts, 17 de novembre del 2009

Homenatge a Víctor Pàmies


M'afegeixo a l'aniversari d'aquest blogaire que ja ha superat els 300.000 registres.


Moltes felicitats!


La meva aportació és un rodolí que em va ensenyar el meu pare de petita. No l'he oblidat.

Proveu de repetir-lo ràpid i de memòria!


" La perdiu diu a la garsa:

què hi fas aquí tu garsa?

I tu perdiu

la garsa li diu!"

dilluns, 16 de novembre del 2009

3 Anys de Relats Conjunts



Podríem celebrar-ho a l'àtic del Veí


T'hi apuntes?


Relats Conjunts va néixer un 17 de novembre de 2006 amb aquesta proposta que va fer l'Ònix

Felicitats per aquesta iniciativa!!!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Silenci

Imatge google

Massa temps sense dir res. Ara costa trobar l'entonació de les paraules. La conversa. El gest. Aquella mirada robada. El significat absurd del per què.

Va ser un impuls. Com una urgència. El desig posposat per demà. Gratificant. Sense sobresalts . La calma. El gust. La tarda que cau darrere la persiana. La música que s'acaba i només l'abraçada, com passes descalces, s'acomoda. Encaixa . Despertaré el silenci per posar-hi paraules, així com cau la fulla i plana sobre l'aigua...

diumenge, 8 de novembre del 2009

Berlin - U2 - Pina Bausch

Demà 9 de novembre farà 20 anys de la caiguda del Mur de Berlin. Construit el 1961 va separar l'Alemania Occidental de la RDA. És el símbol de la Guerra Freda. Per construir-lo es van necessitar 700.000 tones de formigó.
28 anys després (9-11-1989) es va obrir la frontera i 11 mesos més tard es va iniciar la reunificació d'Alemanya (1990).
El polítc i antic dirigent de la RDA , Günter Schabowski, ( actualment te 80 anys i està hospitalitzat per problemes cardíacs) en la conferència de premsa el mateix dia de la caiguda i per un error va pronunciar les paraules profètiques " Reisefreiheit"=llibertat per viatjar i " Unverzueglich" = immediatament, tot i que la decisió que havien pres els mandataris era que els ciutadans de la RDA havien de sol.licitar un visat i anunciar-ho unes hores després. El resultat va ser que els ciutadans que estaven davant el Mur varen creuar el pas fronterer d'Oberbaumbruecke que porta al districte de Kreuzberg, al Berlin Occidental, sense saber del cert si podrien tornar amb les seves famíles de l'Est. Els guardes, impassius, no van demanar el passaport a ningú i tothom va poder tornar a casa seva.
El dijous passat, 5 de novembre, U2 va oferir un concert per celebrar aquest vintè aniversari , a la porta de Brandeburgo - símbol de Berlin i d'Alemanya.


Hi ha diversos murals - icones de la caiguda del Mur :


El petó de Breshnew i Honecker, que després es va caricaturar i es va vendre en una subasta per més de 12.000 dòlars.
Aquesta imatge l'he treta del blog Cosmopolitan Lily, out of context Magazine. Tot donant un cop d'ull a aquest blog m'he trobat qe la millor coreògafa del segle XX, l'alemanya Pina Bausch va morir aquest juny passat d'un càncer fulminant als 68 anys. Com a curiositat recordo que l'any passat va actuar al Liceu de Barcelona i degut al preu vaig desistir d'anar a veure-la.
D'ella s'ha dit que " va ballar amb sentiment". Dues de les seves obres més conegudes són : Cafè Müller , amb música de Purcell on encara actuava, i La Consagració de la Primavera de Stravinsky.Deia: "No m'interesssa com es mou l'ésser humà sinó allò que el commou i que es mogui"
*****
El 1982 vaig visitar per segon cop Alemanya. La meva primera estada va ser a Hamburg i posteriorment a Berlin, 7 anys abans de la caiguda del Mur.

Alexanderplatz


Porta de Brandeburgo - Mur

A part de recórrer el Berlin Occidental de la mà d'un gran amic berlinès vaig tenir l'oportunitat de creuar la frontera i passar un dia a la antiga RDA. Amb un visat per 24 hores i un canvi de divises d'un marc per un, recordo que els turistes havíem d'anar amb metro i els berlinesos per carretera. En algunes estacions per on passava el metro, RDA, no hi havia parada i estaven vigilades per la Stasi (seguretat de l'Estat). Vaig travessar la duana a Ckeckpoint -Charlie, amb les torres de vigilància a prop, l'espai sembrat de mines, vigilants amb metralladores i el filferro amb púes que hi havia sobre el Mur. L'estació fronterera del metro era La Friedrichsstrasse , lloc on retrobaves els amics berlinesos .
A la gran plaça Alexanderplatz es troba la torre de televisió - Fernsehturm - que te 365 m. d'alçària i és el 4t edifici més alt d'Europa. A dalt de la torre hi ha un mirador i un restaurant que gira 360º cada mitja hora. Fer un cafè allà era l'atractiu turístic del moment, lloc on es podia contemplar els dos Berlins amb el Mur com a línea divisòria. Un món, dues realitats durant 28 anys.








U2 - 5-11-09 - Brandeburg








La consagració de la primavera - Pina Bausch

dimarts, 3 de novembre del 2009

Present i passat

No podem aferrar-nos al present perquè demà ja formarà part del passat...
Disfrutar-lo i d'alguna manera tornarà!

Imatges llddona




Perquè la figa sigui bona ha de ser: sacaiona, clivellada i secardosa


Raïms de Sant Jaume,



raïms aigualits;



Raïms de Setembre,


te'n llepes els dits!




De vegades , a la TARDOR, es donen tongades així: sense vent i llargues calmes de mar. És l'època de la maduració de les olives. Josep Pla

diumenge, 1 de novembre del 2009

Móns paral.lels

Mundos paralelos - Daniel Estebe

Va tornar a casa seva després d’un temps aïllada de tothom.
Aquella herència caiguda del cel i la fatalitat del destí en manllevar-li a la persona que més estimava en un aparatós accident de cotxe va fer que ho deixés tot. Es va recloure en ella mateixa i va decidir marxar.
Feia temps que sospesava la necessitat d’agafar-se una any o dos sabàtics. Ordenar-se, deixar la feina i les rutines diàries i oblidar-se del món mecanitzat i digitalitzat. Els sorolls sovint la confonien :les persones imposant les seves lleis i raonaments. No sabia ben bé si era millor canviar de feina ( ara però no era un bon moment ) o senzillamente fer aquest impàs en el qual hom no treballa. Hom només viu. Una mena de reclusió interior per aprendre una mica més. A casa o a l’estranger. 1 mes o 1 any. Tant se val. A vegades 1 mes és com 1 any i 1 any com un mes.
Tenia aquella necessitat de descobrir racons i persones noves, d’estar-se llegint hores i hores, d’escoltar música, de dormir, de respirar aires nous.
Per això quan se li va presentar aquesta opció no es va fer enrere.
Va passar el dol a casa seva. Arrecerada dels consells casolans i de les opinions de “qui ha passat per el mateix tràngol”… No. No volia escoltar-se a ningú. Ella tenia la capacitat de resoldre un tema tan espinós. Marxaria i quan tornés ja decidiria què fer o no fer.
Va passar fora un temps. Llarg o curt. Tot depèn de com mesurem el temps. Va resituar-se des d’un punt de vista personal. Va conèixer i oblidar. Va fer amistats passatgeres i no tan passatgeres. Va regalar estones i en va rebre amb escreix. Va ser ella sense lligams ni devocions. Va aprendre i va ensenyar. Es va vestir d’ella mateixa i quan es va sentir en pau , va tornar.
La casa conservava la seva vida d’abans i ella en tenia ganes de tornar a viure-hi. Només l’esquerda entre l’ahir i l’avui persistiria en el temps.
Va pensar que tard o d’hora hom ha de fer allò que li volta per el cap tant si la vida li ofereix una oportunitat com si se les ha d’enginyar.
Ho va pensar i encara ho pensa … I ara viu amb la satisfacció d’haver-ho fet.
És una altra proposta de Relats Conjunts

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Clar de LLuna

Enmig de les paraules s'escola el so de les notes amb la placidesa de les tardes de diumenge. Llegeixo i em deixo endur per la màgia d'uns dits que llisquen amb una suavitat embriagadora.
A fora el cel s'ha tenyit de gris. Fosqueja i no hi ha Clar de lluna ni estels . El dia ens ha regalat una carícia d'estiu. Els firaires i la Devesa somriuen amb els colors i la música. No fa fred per menjar castanyes però per Fires se n'han de menjar. Les primeres . Mentre t'embruts els dits pelant-les olores el fred que més enllà dels Pirineus ens saluda amb un barret blanc.



dimarts, 20 d’octubre del 2009

Comiat de colors

capvespre ( imatge llddona)
M'esperen ...


I quant d'enyor i ganes quan esperem!


A recés del llimoner el diumenge vaig acomiadar l'últim sol de l'estiuet de Sant Martí. La mini-primavera a la tardor. Es va anar fonent a poc a poc darrere la carena del Far. La tramuntanada del matí no va deixar cap rastre de núvols i el cos es va revifar amb l'escalfor del migdia.

Al petit hortet de la mare hi ha quatre bledes, els últims carbassons i quatre mongeteres tardanes. Les cols , els bròquils, l'escarola i l'enciam ja despunten.

A l'hivern l'hort queda erm. Trist.

La menta, la ruda, la farigola i la planta de maria lluïsa perfumen l'entorn.

Estirada a la "gandula" no vaig aclucar els ulls. Volia respirar els colors de la tarda que també poc a poc s'anaven fonent. A les 5 en punt tot era gris.

La mare espera la pluja anunciada per estalviar-se de regar. Les últimes tomates de penjar descansen al garatge. Un altre cicle . Comença una altra estació...

Ens esperen les torrades i les converses a la vora del foc amb un deix de tristesa per l'absència del pare que feia un foc com ningú. Viu. Ens quedàvem hipnotitzats . Embolicats amb l'escalfor de les brases miràvem absorts com els troncs es consumien. De tant en tant revivíem aqulles nits en què ens aplegàvem a la cuina tot escoltant la ràdio que durant la meva infància va ser la primera finestra oberta al món.

Enyoro aquells capvespres en què els dies eren llargs, sense obligacions, amb tot el temps per davant per jugar, llegir, descobrir, estimar...
M'agrada que m'esperin...
M'agrada esperar...

dijous, 15 d’octubre del 2009

A peu per el Samontano i la Serra de Guara

Caminar era la fita en aquest impàs que va del bullici estival al frenesí de les festes de Nadal. Les dues raons principals eren esgotar els dies d'excés de jornada i arribar en plena forma als festius que hauré de treballar el mes de desembre. Ras i curt la tardor ofereix la possibilitat de desaparèixer uns dies amb la calidesa dels colors que es reflecteixen a la natura.





Hi ha contrades que tot i estar a pocs quilòmetres de casa desconeixia i Osca n'és un.


Endinsar-se en els immensos paratges i descobrir pas a pas racons solitaris, molins prop de rius i milenàries oliveres pentinades per el vent t'apropa una mica més a una realitat on cadascú depèn d'ell mateix. Homes i dones que feinegen de sol a sol un dia rere l'altre amb les mans i el cos deformats després de tantes jornades interminables d'esforç físic no comparables amb les sessions d'espinning dels gimnassos els quals ens bombardegen amb programes de salut.





Decobrir masies aïllades on fan una mel amb els sabors de les plantes autòctones ( farigola , romaní) o bodegues on pots degustar el vi de la zona fet amb el mètode tradicional des de fa 4 -5 generacions , compartint vinyes amb les grans manufactures de Denominació d'Orígen.




Estar més hores a l'aire lliure et torna els colors a la cara i la lluïsor als ulls. La pell respira i el vent s'endú les presses. Passar el dia observant l'horitzó mentre els colors de la tarda avancen i la calma s'instal.la al cos és un dels plaers del senderisme.


Acostumats al xivarri t'adones que el silenci també té el seu so. Les teves passes i el panteix de la respiració es confonen amb els sons de les aus planant sobre el teu cap. Els boltors i els aguilots escudrinyen els foranis.





Davant teu res més que cel, aire i verd.


A la motxilla un llibre i algun entreteniment calòric per quan trobes aquell recés que t'espera.
A prop els ametllers ja han madurat i els ceps i les figueres ja s'han despullat. El vi premsat ja ha fermentat i reposa en botes de roura.

A la zona del Samontano l'arquitectura compté una barreja de romànic, gòtic i barroc. Moltes esglésies resten tancades i en perill de derruir-se. Algunes les restaruren, com els pobles petits en els quals el jovent no s'hi queda.

El boom turístic a la Serra de Guara té uns 15 anys . Els esports d'aventura en els canyons del riu Vera i el Cimca han portat vida a alguns pobles que sobrevivien amb l'agricultura i el bestiar. Han reconvertit galliners i corrals en apartaments i masies de Turisme rural.


La gastronomia encara conserva el gust d'allò ben fet i ben cuinat. Matèries primeres sense gaires ornaments: el pa, l'oli, el formatge, el xai, el vi i les verdures tenen el privilegi de no haver de viatjar per arribar a taula. I es nota en el gust. Ho nota el paladar.

Una pasejada que bé val la pena!





dimarts, 6 d’octubre del 2009

El fumador

EL FUMADOR Juan Gris 1913
No s'ho hagués imaginat mai. I això que el metge el va advertir. Fumar no és bo per a la salut.Té els seus efectes secundaris i bla, bla ,bla... Cada any en la revisió anual, el mateix discurs...

Ell però, era un fumador que disfrutava fumant i res del que li deien el feia canviar d'opinió.

Un dia es va llevar i li va costar articular els primers moviments del dia. Les passes no les coordinava bé i els braços i les mans semblaven que anessin pengim, penjam...

De fet del que es va adonar va ser que els peus els tenia on abans hi tenia les mans i les mans eren l'últim apèndix de les cames...

La vista també era guerxa i quan es va emmirallar va veure que res estava al seu lloc. Un ull al forat de l'orella i per nas un altre ull, el clatell estava al front i el front estava al coll i així amb totes les parts del cos. Un desgavell, vaja...

Efectes secundaris? Però si jo no prenc cap medicació va exclamar després de la primera calada del matí. Perquè això sí que no havia canviat. El primer que feia al posar els peus al terra... bé avui les mans, era fumar-se una cigarreta. La boca sí que estava al seu lloc.

_ És l'únic òrgan que no s'ha desballastat , va pensar.

El fum que es va empassar el va notar amb un regust estrany.

- A veure si en lloc d'anar als pulmons se'n va a l'estómac amb tot aquest enrenou...
I de seguida li van venir ganes d'anar al lavabo.... Els orins eren d'un color fosc, quitranós i llefiscossos...Es va atemorir. Ell ja no era ell. I el seu cos anava per lliure per dins i per fora. Les paraules li sortien a l'inrevés. Els paràgrafs els començava per el punt i final i reculava fins a l'inici... i els temps verbals, un horror!

De cop va recordar que avui o ahir o demà... vés a saber tenia hora amb el seu psicoterapeuta...

_ Déu meu! Com me'n sortiré si allà on hi tenia el cor hi tinc el cervell i el cor el tinc encastat al cap?
Una altra proposta dels Relats Conjunts

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Negra

Ja fa 8 dies...
El diumenge passat em vaig llevar amb el cap una mica espès...
Vaig fer el cafè mentre llegia blogs, amb ganes de no perdre'm cap punt ni coma, ni cap glop...

Tenia el pensament en un altre lloc perquè la nit anterior vaig esperar amb entussiasme aquella peça ballable que vam demanar al DJ...
Ballar-la mentre mantens una conversa que tampoc vols deixar aparcada...
Adonar-te de cop que en comptes de beure l'aigua que havies demanat olores un destil.lat de poma...i penses que els xupitos són massa petits per a durar tanta estona. I et dius que deu ser el gel que s'ha fos...
No adonar-te fins que arribes a casa que portes aquelles sabates que t'empresonen els peus, els dits i l'ànima ( del mal que et fan...) però que et queden tant bé...
No, no tinc l'ànima negra, però sí que portava la camisa negra ... d'encaix, aquella que feia temps que no em posava i que el dissabte em va acompanyar fins la matinada...
De tant en tant el cos m'ho demana...
Us agrada ballar?


Bon cap de setmana!!

dimarts, 29 de setembre del 2009

marc

( Bosnia ) Foto cedida per l' E

Ignora el paisatge que les bombes
han fet possible emmarcar-lo...

dissabte, 26 de setembre del 2009

Bancs(1)

(1751)
Cansats d'esperar que algú s'hi assegui...

Han perdut l'escalfor dels visitants.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Petites joies (2)



Les grans il.lusions són el somni d'una ombra, i per això duren tant. Les petites, en canvi, se us moren una darrera l'altra... pàg.54

Rellegir a Pla és com estar davant d'un gran finestral que dóna al mar mentre sents l'airet a la cara i enflaires les olors marines. Fins i tot tens la sensació de capbussar-te en les aigües transparents d'alguna cala de Cadaqués entre el roquim que les empara de la tramuntana.

Contraban és un viatge per mar amb el "Mestral" ( un vaixell construit a mà) des de Cadaqués fins a l'estany de Salses , al Rosselló i després d'un cop de mestral arribar sans i estalvis a Cadaqués.
És fàcil imaginar els paisatges, els personantges i les sensacions que recull en poques pàgines.
Adreçat a un públic juvenil, la lectura recrea situacions en les quals ,i gràcies a la magnífica descripció que fa Josep Pla, ens fa partíceps i alhora protagonistes d'una història que va ser real.
La primera cosa que vaig fer, en entrar a la casa, fou acostar el sofà al balcó i posar un taula davant del llindar, per treballar. Com que la casa està acarada al sud i té tot el dia el sol a la cara, a l'estiu, vaig posar un filet de malla al llindar per endolcir la lluminositat. Quan la calor anà de baixa, el lloc esdevingué ideal per estar. Ideal per a badar més que per a treballar. Entre una cosa i l'altra, però, vaig passar en aquell sofà, amb els papers i llibrots de la taula, moltes hores de prodigiosa solitud. A darrers de setembre, netes de la bafarada estival, les muntanyes de Pení agafaren el seu color de flor de farigola, entre violaci, blavís i malva. Sobre aquest fons, la blancor de les cases semblava perdre força i agafava una suavitat de color de palla, un daurat clar, una morenor pàl.lida. Les aigües de la badia, cap al tard, es tenyien de color de vi novell, rosat. En aquesta hora, a Cadaqués, hi havia un silenci, una pau, una calma extàtics. Del balcó estant veia passar la poca gent - figures petites - per la riba del Baluard. L'aire es tornava de color morat. El vent de garbí anava morint en aquest morat exhaust. pàg.10

_ Tenim pas fred? _ que jo vaig dir-li.
_ Jo no tinc mai fred! _ contestà amb un somriure en les dents blanques, els llavis humits i els ulls d'ametlla. Tenia una esplèndida mata de cabells d'un daurat fosc, d'una força jove, lluminosa,magnífica. Vaig pensar que era la persona que hauria servit per a fer la somniada Venus del Pirineu. Emplenà els càntirs amb el braç recolzat en la cara de la font, donant-me l'esquena.Prodigiosa esquena! Vaig pensar en un mot de Fustel de Coulanges sobre els flancs de la Venus : en el flanc de la figura,hi palpitava tota la cultura antiga. pàg. 44

El problema era sempre el mateix : no hi havia res a dir ni res a fer; només l'ànsia de recordar coses agradables...
........
En terra totes les begudes semblen fortes... però mai els homes no inventaran una beguda que correspongui a una mestralada.
........
Quan es navega a la nit en aquestes circumstàncies, el pensament somnia els focs de la terra, se sent l'ànsia del far que ha de venir _ que és el de l'esperança.
pàg. 92

Vaig arribar al poble pel rastell del Poal. No vaig trobar ànima vivent. Ja fosquejava. Vaig abraçar-me al silenci de la vida, amb una avidesa inexplicable. pàg.94

dissabte, 19 de setembre del 2009

"Corazón partio"

Quan navegues entre dos mars, quan tens dos amors a la deriva... deixes de ser tu. Ets meitat de qui et desitja i meitat de qui juga a odiar-te. Ets tu només en l'impàs del temps que et porta d'uns braços a uns altres. Rastreges per allà on passa l'un i més tard...l'altre. Flirteges de nit i de dia . Saps de sobres el que pots obtenir de cadascun, entabanant-los melosament... Harpia de secrets et balanceges a la corda fluixa perquè no tens on agafar-te. No pots deixar-los escapar. Ni a un ni a l'altre. Et roben els petons i les converses i tu els robes la saba nova cada dia en una lluita en la que no guanya ningú...
Ets pecadora de furts, estilista incondicional d'encanteris encadenats, cadència de vels... Més que llum ets una ombra que enfarfega el contrincant.
Ets la guinda del pastís i faries per esmicolar-te abans de rendir-te a un dels dos.
No pots, no vols estimar ni odiar-los perquè entre els dos et roben el cor...
Continuaré entrenant amb l'Un i no deixaré d'anar a cap festa amb l'Altre.
( Post escrit sota els efectes secundaris d'un còctel de Paracetamol-Efedrina-Fenilefrina...excipient...) Llegeixi les instruccions del medicament i consulti el seu farmacèutic... :)






Bon cap de setmana!!!

diumenge, 13 de setembre del 2009

Setembres

Imatge google

A les acaballes de l'estiu. Un dia boirós després d'una nit de pluja. Un banc de pedra fred. Roba lleugera per no incitar l'hivern. Fred al cos, a la pell i al cor. Solitud. Espera. Tardança. Neguit. Emoció continguda. Fred a la cara, a la gola, als llavis, a les mans... Roba d'estiu. Colors clars per no oblidar els dies de sol. La calidesa a la pell...la que no s'oblida mai.

Si m'abracessis no tindria fred però ni hi ets. No arribes. Els minuts passen. Els quarts. Massa de pressa. Podria esgotar-se la pila del rellotge. Ara. Aturar el temps quan hom vol. La humitat traspassa dels pantalons a les natges. Ni un diari per fer de coixí.

S'espera una eternitat? Uns minuts? Uns quarts?

Cotxes de colors. No s'aturen. Busco el blau. Fa massa anys. Potser groc. No. El groc era el meu. Quant el blau i el groc anaven junts. Dues tartanes. El blau de segona mà. El groc nou de trinca. Quatre llaunes tot plegat. Amb el groc descobrírem Europa. Amb 19 i 22 anys. 22 i 19.

També plovia aquell setembre però no vam tenir fred ni a les parpelles.

La pell càlida i el cor també. Un estudi a Berlin, un alberg a Holanda, un càmping a París, una parada en un parc ...

Tantes paraules juntes. El sentiment sentit. L'emoció de l'escapada. Els ulls. L'expressió. Els llavis. El moviment. Ara sense passió. La serena convicció de que no ens vam equivocar. Ni caminant junts. Ni separats. El cotxe no és blau. El meu és blanc. Les mans s'han escalfat. I el temps s'esgota. I les mirades es perden. Escriure. Escriure? Podries fer-ho...

Escriure quant et vaig estimar és curt de dir. Tan curt com aquest cafè. Per això el faig amb llet. Ben calent. Per a fer-ne més d'un glop. Que m'escalfi els cos, el cor, les mans...

dilluns, 7 de setembre del 2009

Colors

D'estiu...




Girona

La font de la Clapera ( Hostalets d'en Bas - Garrotxa )

Amanida de salmó, anous, formatge i panses



Capvespre -Estany de Banyoles


Poma cuita amb prunes confitades




Verdures enfarinades





Espaguettis amb bolets i verdures






Pals - Baix Empordà







Vilert - Pla de l'Estany

dimecres, 2 de setembre del 2009

Enyorança


Malgrat el silenci les paraules ressonen per els blogs. Les paraules respiren, fan olor i ens embolcallen. Reiem i plorem amb elles i sentim moments de confort i disbauxa.



Les paraules queden. Les persones se'n van però el seu record és ben present.
Jo els trobo a faltar.
Els comentaris als blogs ens diuen que hi són pero sense ells no sabem si hi són o no poden ser-hi.
De fet sense certeses només ens queda imaginar...
Imaginem-los doncs sota una porxada, a recés del sol, protegits per l'ombra d'un serment, espès i gerd. Amb l'aire ballant al compàs de les fulles. Una llimonada al costat, un munt de llibres, una música de fons, converses agradables... Temps per un mateix i per a compartir...



Vés a saber si de lluny ens espien, si ens llegeixen, si descansen de lletres, si caurem en l'oblit, si els oblidarem com a aquells llibres reclosos en un racó de la biblioteca, empolsats després de tot el que ens han explicat...
Vull pensar que algun dia tornaran...

re-editat - B612 - respira ( no us perdeu l'escrit)


Els en-yo-ro!



Diana Krall - The Look Of Love

diumenge, 30 d’agost del 2009

L'art de la migdiada

La siesta - Delphin Enjolras (1857-1945)

Diferents estudis han arribar a una mateixa conclusió: la migdiada hauria de ser d'obligat compliment per prescripció facultativa. És saludable, relaxant, reparadora i estimulant. Barata...

Els experts en salut recomanen fer-la immediatament després de dinar i no superar els 20- 30 minuts. Res de posar-se al llit però sí semi-incorporats.

Hi ha persones que tenen aquest hàbit i jo hi afegiria i "necessitat" de fer-la . Si no , no són persones la resta del dia.

Hi ha qui no en té tanta necessitat o potser no s'hi ha dedicat, per falta de temps o de predisposició. El que sí que cal és pràctica.

Segons la Dra. Sáinz , presidenta de la "Fundación Educación para la Salud", la situació ideal seria "una jornada intensiva i la migdiada a casa, per prescripció facultativa". No entrarem a debatre aquest tema...

Però sí que potser l'estiu és una època ideal per practicar-la i així comprovar-ne els seus beneficis.

El cas és que aquest estiu m'ho he proposat i després de dinar m'he esmunyit en una butaca ergonòmica i un puf als peus i amb predisposició he fet aquests minuts de relax celestials que he allargassat per prescripció pròpia...

He enfosquit el menjador i una mica llunyà he plantat el ventilador que brunzia l'aire amb petites onades - un vaivé lent i narcotitzant.

A fora, el carrer semblava batallar amb un foc empalagós i persistent un dia rere l'altre.

Si no tens cap obligació, amb aquesta xafogor, sortir és una tortura...

Espero amb delit que decanti l'estiu, que el sol tinti les parets d'un color més pàlid i poder agafar la motxilla i les trekkings i comprovar que no he baixat el ritme d'abans de l'estiu, després d'exercitar aquesta proesa postpandial.

Ahir faig fer la primera "excursió nocturna" de la temporada. 2 hores a un ritme que crec que no va superar el meu récord ( 1 km cada 10 minuts ).
Ja sol passar en la pre-temporada...

dimarts, 25 d’agost del 2009

Allò que queda

Imatge google

Conversa o silenci prolongat...

Sovint em sembla com si em deixés un apunt al tinter.

Em passa al cap d'uns segons,

d'uns minuts,

al cap d'unes hores o

quan surto i tanco la porta o

l'endemà...

Començo llavors a forjar les primeres paraules

per a la propera ocasió...

per a la propera conversa...

Dono forma a les frases, al context, a les pauses, a la melodia i als gestos que l'acompanyaran...

Només les paraules , les expressions i els raonaments que surten de dins tenen força i en repetir-los es dilueixen, es transformen, i es desgasten...

Malgrat la metamorfosi, sóc d'improvisar.

Allò guardat al pensament ens traeix i diem el que no hem guardat. S'ha esvaït l'urgència i el valor del moment...

Queda però, el balbuceig com una ombra del que som. Queda la força de les paraules a un ritme pausat i queda el poder-ne parlar sense dolor...

Queda , en definitiva, el sentiment.




Y nos dieron las 10

Ahir la vaig sentir a la ràdio i m'agrada!

divendres, 21 d’agost del 2009

Parelles de cinema

Fins el 4 d'octubre - entrada gratuïta
Hi ha parelles, parelles i parelles. Hi ha parelles a dins i a fora del cinema. Recordeu a la Liz Taylor i en Richard Burton? Ara sí. Ara no. Ara em caso. Ara em separo. O una de més actual , l'Angelina Jolie i en Brad Pitt.

Hi ha parelles que s'han consolidat a través del cinema. Parelles que coquetegen amb la càmara, es deixen seduir per la llum, la mirada sembla feta a la mida de l'altra. Connecten, s'acoplen i perduren en el temps.

Només de veure-les les associem a una pel.lícula . Passen a formar part de la nostra història cinèfila.

Ens fascinen, ens apassionen i ens desperten una certa familiaritat. Amb elles hem compartit estones de silenci als cinemes foscos d'abans on els petons tenien gust entre dolç i salat ( de pipes i Cacaolat ).

D'acord... els d'una generació un pèl més llunyana però no per això oblidem el record d'aquells primers amors...

Seixanta fotografies de parelles de la història del cinema de Hollywood (1920-1970) s'exibeixen al Museu del Cinema de Girona. Una mostra temporal de fotografies amb blanc i negre d'alta qualitat, amb el joc de llums, l'exquisitesa del vestuari, els mobles i joies de l'època en què no hi havia Photoshop. Ni falta que els feia...

Si les amplieu podreu apreciar millor els detalls i quedar-vos amb la que més us agradi.

Tot i que costa triar-ne una jo em quedo amb la parella formada per en Burt Lancaster i l'Ava Gardner en The Killers