Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 29 de juny del 2010

Caramel


L'escenari principal d'aquesta pel.lícula té lloc en una perruqueria tot i que ara se'n diu "saló de bellesa" ubicada a Beirut.
5 dones en edats compreses entre els 25 i els 60 anys coincideixen sovint. Un món de cara endins. Una disecció de la societat libanesa a través de la quotidianitat. Sens dubte s'hi apleguen una sèrie de tòpics sobre la identitat i la complicitat femenines. Les converses a l'entorn de la vida sentimental i la preocupació per l'aspecte físic. Però Nadine Labaki, directora i actriu en la pel.lícula assumeix els tòpics i hi dóna una volta discretament presentant un món femení condicionat per una sèrie de convencions i repressions.
Tot i presentar-se com una pel.lícula amable entre la comèdia i el drama, es reflecteix la tensió entre modernitat i tradició a la societat libanesa. En l'ambient sura el pes d'una moral en el si d'una societat fortament patriarcal.
Hi ha una aposta però per la tolerància i convivència religiosa. Mentre que Layale (Nadine Labaki) i mestressa de la perruqueria és cristiana i sempre està a l'espera del seu amant casat, Nisrine és mussulmana i s'ha concedit la llibertat de mantenir relacions abans del matrimoni però no se'n lliura del pes de la tradició en el moment de casar-se.
Yamal té 50 anys i no accepta el pas del temps. Fa servir totes les estrategies per aparentar jove i pateix molt.
Amb Rima s'introdueix el lesbianisme a través d'aquesta sensualitat manifesta en el món de la perruqueria. A Rima se li permet rentar els cabells a la seva clienta femenina preferida tot i que es preveu que aquesta relació no passarà del xampú.

Una clienta de 60 anys que encara sospira per amor... es maquilla i es pinta els ulls de color blau.
Aquestes tensions i contradiccions aporten a la pel.lícula una certa complexitat i un gust menys dolç que un caramel. La barreja de sucre, aigua i llimona es transforma en una pasta usada per les dones àrabs com a mètode tradicional de depilació. Tres elements que no són aliens a la pel.lícula. El sucre l'endolceix, la llimona li aporta acidesa i l'aigua la fa fresca i lleugera. També no és casualitat que al rètol afrancesat del saló de bellesa on hi posa "Belles" hi hagi caigut la "B".
Un film que vol anar una mica més enllà de les aparences. Entrar en un saló de bellesa per ser més belles sense deixar de ser "elles" amb tots els seus desigs, insatisfaccions i contradiccions i per suposat sense renunciar a parlar d'homes i sexe.



França i Líban 2007

dijous, 24 de juny del 2010

Gràcies!

Pels que m'he felicitat al blog, per correu... la família virtual respira i m'agrada no ho negaré. Sorprèn veure correus de persones que no coneixes amb paraules entranyables i bons desitjos .
Una revetlla a la terrassa de casa amb la mare per tenir-la una mica més a prop i coca i cava amb els veïns per posar-nos al dia un cop a l'any. Espetec de petards i cansament acumulat. Sorpresa de mitja tarda, la Selectivitat aprovada!!! Un pas més endavant. Els cursos també són una mica dels pares i els exàmens i les notes i els bons i mals moments.Nits sense gaires hores dormides, amb enrenou d'horaris. Dies llargs a la feina. Inici de vacances dels companys. Més feina. Ahir el cotxe se'm va morir en ple centre de Girona davant d'un taller mecànic, amb un encarregat o amo amable i sol.lícit. Aniré en bici, bus, caminat o taxi si m'urgeix...de moment.
Una tia amb Alzheimer que sembla que em coneix i després pregunta qui sóc. Això li afecta a la meva mare, la seva germana...
Preparem maletes, despedides, un casament dissabte. Fa temps que no vaig a cap. Un vestit de llunes, sabates de saló. També fa dies que no duc talons, xal ni bolso de petxina. Vestit curt estil anys seixanta. Faré fotos...
Cada any el mes de juny és atepeït. Necessito vacances. Quan falta poc sembla que no arribes .
I cada any arribo.
Quan feia COU tenia un professor de francès que ens posava cançons de la Françoise Hardy. Deia que tenia una bellesa exhultant.La setmana passada amb el dominical de la Vanguardia sortia que ha tret l'últim àlbum. " La pluie sans parapluie" amb una cançó que m'agrada " Noir sur blanc". Acaba de fer 66 anys, la que va ser mussa de Paco Rabanne i icona de bellesa francesa dels anys 60-70. Diu que porta les canes i les arrugues amb esportivitat. M'agrada . La veu continua embriagant-me. Alguns recordareu cançons que la van fer famosa " Tous les garçons et les filles" i "Voilà".
A mi sempre m'ha agradat.
Aquest setmana l'he escoltada. El temps passa i hi ha records que són com un regal.
Un amic em comentava l'altre dia sobre el parel.lelisme entre la roba, el vestit i les paraules... amagant i adornant el que hi ha al darrere. Curiós parel.lelisme però no desencertat.
Ens vestim i parlem i és una manera de despullar-nos davant els altres. Ens projectem, sovint sense adonar-nos-en.
A la terrassa fa fresca i vaig lleugera de roba. l'estiu s'alenteix.Fa dos diumenges em vaig banyar en un gorg després d'una caminada. Potser no tocava però la companyia va propiciar-ho. Sensacions que es recorden.
No faig pont però la setmana ha estat més curta. Bon pont als qui en feu i bon cap de setmana als que no :)



Voilà

Noir sur blanc

dilluns, 21 de juny del 2010

Petites joies (4)

Un drama.
Una ciutat assetjada, plena de runes i de carrers ensangonats. Un violinista que hi torna per donar un concert i recuperar un amor perdut."Deixa't dur per la música. No li posis traves. Si l'escoltes amb tot el cor, et sortirà. I no amaguis el so. Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres."pàg.14

Finalista del Premi Llibreter 2004

Unes cartes que els residents escriuen als familiars i amics que viuen lluny de l'horror. "La flama de l'espelma desvetlla les ombres. Les detonacions esquincen el silenci del capvespre."pàg.15

L'esperança d'uns quants que creuen en un demà millor. La generositat dels qui donen allò que únicament els queda.

La voluntat de qui vol acabar la seva vida estant en pau amb ell mateix.

El silenci dels errors comesos.El perdó dels qui no has estimat o no ho has sabut fer.

La ràbia i la impotència de no poder tornar enrere ni modificar el passat.

La música com un teló de fons abrigant la misèria humana de totes les guerres."Li sembla que ,si hi hagués prou silenci, podria sentir la música que l'aire treu de les cordes mudes dels instruments que pengen de les parets."pàg.32

El triomf de la mort sobre la vida.

El no res."Amb quina facilitat aprenem a perdre. Llocs, noms,gent,objectes... I seguim com si res.Només una mica més sols."pàg.115

El silenci trencat pels vidres esquinçats...

Els sentiments que ens aboquen a fer-nos sempre les mateixes preguntes i a cometre sovint els mateixos errors.

Petites joies (3 )
Petites joies ( 2 )
Petites joies (1)

dimecres, 16 de juny del 2010

Jocs


Espero demà

amb tot el que et diré.

Joc de silencis

dimarts, 15 de juny del 2010

Contes - Jesús Moncada


Continuar llegint-lo pot ser un bon homenatge.

Enganxa el seu domini de la prosa i et convida a seguir .

He triat a l'atzar una pàgina del llibre Contes i m'ha semblat que el que explica està molt allunyat dels nostres dies , per sort nostra.


Pel que es veu, un fenomen semblant va trasbalsar el Teodor, el marit de la Carola, en el moment més engrescador de la nit de noces. I ella va esglaiar-se. Tingui en compte que la noia acabava de passar de cop d'un internat de religioses per a senyoretes de bona família al llit conjugal. Les monges la consideraven la seva obra mestra. S'hi havien abocat de ple, sens dubte per rescabalar-se del fracàs amb la tia Penèlope, a qui s'havien vist obligades a expulsar per atea i republicana de la sagrada institució enmig d'un gran rebombori. Entre misses, rosaris,tsíduums, novenes, classes de piano i lectures edificants, ningú no havia considerat necessari alliçonar la Carola, sobre els mecanismes destinats a perpetuar l'espècie humana, una funció fisiològica ineludible, per bé que, segons les monges, força desagradable i perillosa, malgrat el sagrament del matrimoni, el contacte físic, ecs, fregava el pecat mortal de la luxúria.

Una senyoreta digna d'aquest nom s'hi havia de sotmetre amb resignació guiada només per l'objectiu sublim de la maternitat. Pàg.435

Contes . Ed.Labutxaca

dissabte, 12 de juny del 2010

Nits de Jazz

Imatge Google- Ruben Hein
Silenci absolut. Pedres antigues. Llum d'espelmes. Olor a espígol. Barreja d'idiomes. Espatlles nues. Cabells rossos. Un quartet. Una veu. Nova. Que despunta i promet.
Un piano.Un baix. Una bateria. Una guitarra. 4 joves holandesos.
El lloc , el soterrani d'un
castell.Una cova amb arcs envoltada de jardins.
En
Ruben Hein és el cantant i pianista d'aquest grup. El seu estil eclèptic s'inspira amb Ray Charles, Randy Newman, Miles Davis, The Beach Boys i els Beatles. El febrer del 2007 Ruben va guanyar el 2n premi en el Concurs neerlandès de Jazz vocal.
Sembla estiu però encara refresca. La música però no coneix les estacions i tampoc fa falta.
Si voleu escoltar-los : Aquí hi ha la discografia.
Crec que en sentirem a parlar ...

dimecres, 9 de juny del 2010

1001 moments


Imatge de la Carme


Un neguit sobtat al pas de la porta.

Uns ulls fitant-la rere la finestra .

El vestit ,emmidonat. El cava cremant-li els pits i

els bombons fonent-se de tant desig!
******
II Concurs de FOTOGRAFIA. Fins el 7 de juliol!

dissabte, 5 de juny del 2010

Carta a un amic

Els adolescents viuen les pèrdues com un fet imcomprensible, com una fatalitat del destí, com un malson. Els queda un nus a l'estómac i no en volen parlar fins que passa el temps i ho van assumint.
El dia que es veuen amb cor de parlar-ne i de fer alguna cosa per aquest amic que se'n va anar abans d'hora és un moment d'alliberació, de reflexió i de sensibilitat . També la distància i els records fan que siguin capaços de, a la seva manera, fer -los un regal.
En Tomàs fa 6 anys que amb 17 anys va marxar. La seva amiga ha fet aquest video per a ell.

En Tomàs havia vingut a casa...

La seva amiga és la meva filla

dijous, 3 de juny del 2010

Absent

Imatge llddona

Dels teus braços i de l'olor de la teva pell, em sento...

quan la distància s'allarga i

només El Cafè del mar em retorna

el punt just

de salabror als llavis...

dimarts, 1 de juny del 2010

Les tres veles


LAS TRES VELAS - Joaquim Sorolla, 1903
Aquella nit la Simone no va dormir bé. Es va despertar sovint. Aquella història la tenia atrapada.
_ Avui per fi seran meus...
Al seu costat en Jimmy roncava com un possés. La nit abans ja li havia dit que per a ell aquell quadre d'en Sorolla no li deia res però ella va insistir a anar a la subhasta i licitar.Que tenia el seu valor, què coi! Seria per a ella i per ningú més.
En Jimmy no se l'escoltava. Estava fart d'anar de subhasta en subhasta voltant pel món. Ell preferia anar de cacera i estar amb els amics, fer bons tiberis i fumar-se aquells havans tan gruixuts que un amic seu l'hi enviava directament de Cuba.
No entenia què se li havia posat entre cella i cella a la seva dona. Col.leccionar obres d'art. En tenien la casa plena i fer tants viatges amunt i avall amb tren o barco per mig món l'esgotava.
Podria dedicar-se a fer melmelades com feia la seva cunyada o pastissos amb els quals a ell li entrava salivera només d'olorar-los. O aquells licors amb fruites macerades que li despertaven el cos. De fet si algun dia no acompanyava la seva dona disfrutava d'aquests plaers i ...d'altres. Potser fora bo no acompanyar-la demà i fer un àpat pantagruèl.lic...
Però ella va insistir tant que no va poder negar-s'hi.
Van arribar a la casa Sotheby's a Londres on en Jimmy va licitar el màxim empès per la seva dona que sota cap concepte permetria que algú s'endugués LAS TRES VELAS.
L'expert en subhartar-lo era sempre el mateix home que es trobaven des que a la Simone li va agafarr la dèria del col.leccionisme. Era un tipus ben plantat però que en Jimmy detestava. Pensava que era un pobre pringat en comparació amb ell. Sí, ell era ample com un bocoi però fastigosament ric...
Un cop va tenir el quadre, la Simone va anar a fer els tràmits i en Jimmy , per suposat, va signar-los ...
La Simone, amb l'excusa que es quedaria a Londres per a visitar una tia malalta, no va tornar amb ell .
Després de tota una nit amb tren, en primera, va arribar i només d'obrir la porta de casa seva es va quedar corprès.
En lloc dels quadres la casa estava farcida de melmelades. Cap objecte personal de la Simone. Cap criat, cap nota...
En un no res va comprendre tanta dèria col.leccionista i cap a on havien anat a parar tots els diners amb els quals havia pagat les obres d'art...
És una altra proposta de Relats Conjunts