Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dijous, 22 de març del 2012

Banda de música

Les notes li arribaven a batzegades a través de la finestra com si les empenyés el vent. Els pisos ,ja se sap, semblen fets de fullola. Sents els veïns, la ràdio i el televisor, les converses amb un to de veu pujat i gairebé el grinyol del llit.
Es va voler independitzar, què caram! però en aquest pisot de 30 m2 era com estar al mig del carrer amb els sorolls barrejats. Les tardes de dijous però, després de dinar i dutxar-se se les passava davant el balcó que donava a la plaça de l'ajuntament. Des d'allà veia la cafeteria Antiga on encara hi fan la millor xocolata desfeta de la ciutat.
S'aixecava d'hora els matins per anar a l'hospital. Començava a les 6 i per les tardes estudiava psicologia , però des que va començar ja sabia que no s'hi dedicaria, però s'ho passava bé estudiant-ho.
El dijous era l'única tarde que tenia lliure. Al pis del costat hi vivia un estudiant vingut de fora. Un intercanvi entre universitaris, va suposar. Se'l trobava per l'escala comuna entre els dos apartaments que el propietari havia dividit , amb el saxo enfundat, camí del conservatori. Li envejava el color de la pell d'èban. Ella que havia de socarrimar-se a la platja perquè li canviés el color. Tenia uns ulls rodons i un somriure de pam.
Algun dia li preguntaria d'on era però de moment no s'hi atrevia...
Aquella tarda es va ajeure al sofà d'una sola plaça disposada a veure Casablanca amb blanc i negre. Un clàssic que des el primer cop que l'havia vist ja mai més res del cinema l'havia tornat a enamorar. La Ingrid Bergman i en Hamphrey Bogart. En Humphrey i la Ingrid. Quina parella i quina magnífica actuació. L'amor i la llibertat. El sentiment i la causa. Una pel.lícula plena de detalls i molt ben ambientada.
Sabia del cert que tornaria a plorar. Sempre que la mirava acabava sonat-se desconsoladament com si el món s'acabés en aquell instant.
The King & Carter Jazzing Orchestra, Texas, 1921


El saxo del pis del costat omplia el seu de precioses notes que entraven a batzegades per la finestra com si les empenyés el vent mentre a Casablanca la Ingrid li demanava a n'en Sam que " pels vells temps... la tornés a tocar" : "El temps passarà" però d'una cosa ella n'estava segura i era que a l'endemà li preguntaria al veí de quin país venia...

Una altre proposta de Relats conjunts

15 comentaris:

Garbí24 ha dit...

Molt bé...a veure si demà li pot preguntar d'on ve i començar a escoltar la seva música en privat.

Toy folloso ha dit...

Amb això de grinyolar el llit, m´has recordat una veïna que vaig tenir, que quan venia el "mansu" a regar-li les flors -deia-, semblava que es volia esfondrar l´edifici, ja saps....

Sergi ha dit...

Sempre ens sol caldre una empenteta per fer les coses. Per què no un clàssic que ens tregui la son de les orelles? Doncs a veure si és veritat que s'anima a preguntar la procedència del veí! Bona introspecció.

kweilan ha dit...

Realitat i desig ben present en aquest relat. M'ha agradat molt.

Carme Rosanas ha dit...

Molt bon relat, Joana!

Doncs sí, que li pregunti, si en té ganes!

El veí de dalt ha dit...

Guai!

Pere ha dit...

El temps passarà però ... sempre ens quedarà aquest petit apartament.
Et torno a llegir una altra vegada Joana :)

Jordicine ha dit...

Molt bo. Per cert, aquesta foto amb recorda una fantàstica pel·lícula, en format de documental i en blanc-i-negre, del gran Woody Allen: 'Zelig, el hombre camaleón'. Si l'has vista, sabràs perquè. Una abraçada, Joana.

montse ha dit...

Un relat excel·lent que ve de gust llegir-lo de nou, igual que a la pel.li Casablanca, quan li diu"toca-la de nou"

novesflors ha dit...

Potser de París?

Yáiza ha dit...

M'ha agradat especialment l'escenari que pintes. Plàcid i familiar, aquest piset en miniatura al rovell de l'ou de la ciutat, encara que el xivarri ho ompli tot.

No he vist Casablanca, potser hauria de fer-ho. Però oi que diuen allò de "Sempre ens quedarà París?". Hehehe, un altre dels mites que han convertit la ciutat (on ara visc) en una llegenda...

Rafel ha dit...

... i li diria: torna-la a tocar.

el paseante ha dit...

Un bon relat. I molt realista. Jo visc en un pis de 20 metres quadrats amb parets de fullola. M'has fet agafar ganes de demanar-li demà a la veïna violinista del davant de quin país és. Tot i que juraria que és catalana perquè a l'escensor em diu: "Bon dia", "bona tarda" o "bona nit".

Elfreelang ha dit...

Un gran relat joana! que li pregunti al veí....pot continuar? es mereix segona part

Anònim ha dit...

es curiós, sabies que en la peli realment no diu en cap moment la frase "toca-la una altra vegada, Sam"? Realment diu "toca-la, Sam"