Esmorzar amb diamants i Tardor

Emorzar amb diamants,Blake Edwards,1961

Anava pentinada com  una deessa i guarnida amb aquell tres peces negra. Les ulleres amb montura i vidres foscos , aquell vestit entallat que esculpia una figura estilitzada i els guants llargs abrigant-li els colzes.

Es va aixecar de la taula plena de petites exquisiteses que vorejaven el pecat. No va dir res a ningú i ningú gosà dir-li res. Ho feia sovint en els descansos del matí quan tenia una fixació al cap. Ara la fixació era aquell diamant gran i enlluernador de la joieria Tiffany's. Hi entraria, se l'emprovaria i distreuria a aquell jove que feia dies que observava mentre ensenyava les joies als seus clients. S'ajupia per endreçar les safates. Havia comptat els minuts... fins a 3 quan acabava de tancar-les al calaix. Tindria temps. Desplegaria  tot el seu encant i faria allò que sabia fer. Estudiosa dels detalls la cleptomania formava part del seu altre jo. No volia però ho feia. Ho volia i ho feia. Era així de simple.

S'havia escapat com cada dia en el primer descans del rodatge. Aquell Esmorzar amb diamants la tenia empresonada tantes hores que es preguntava si tindria bona acollida la pel.lícula i bon calaix. Si se'n parlaria d'ella, si sobreviuria al temps...

Aquests Kits-Kats li permetien jugar amb els dependents, tant li feia si eren de les grans firmes o no.

Feia fred i no havia agafat l'abric. Tenia pressa. Va assaborir l'últim glop d'aquell cafè massa aigualit pel seu gust però notant l'amargor de la cafeïna. Sense sucre per suposat.

Entraria i saludaria a l'empleat del torn del matí que cada dia se la mirava mentre ella , amb un aire distret, feia com si mirés l'aparador. De fons la Tardor de Vivaldi l'acompanyava. Feia dies que alguna gramola escampava les notes pel carrer. 

Gairebé havien passat de l'estiu a la tardor i ella més que ningú sabia que el temps es mesura pels moments que un es queda sense alè.

Va agafar aire, va prémer el timbre i va ullar el rellotge gran de paret. Tenia 10 minuts abans no comencés el rodatge. En 10 minuts posseiria allò que perseguia des de feia dies. De fet l'adrenalina que segregava ara era de la mateixa intensitat que uns dies abans quan en un descuit va furtar aquell collar de perles artificials a un venedor ambulant i que ara mateix la distingia com a una gran dama. Tot era embolcall però colava a tot arreu. Portava anys d'ofici. Era una actriu molt professional.

És una altra aportació als Relats conjunts

Fulles de tardor

Se la veu distreta arrecerada en un racó llegint. Contempla les fulles que lentamente van caient i s’adona que el color va canviant. La tardor és aquest aire fresc que entra per la finestra amb tonalitats d’aram.

Divaga malgrat que els personatges del llibre la volen arrossegar. Hi entra sovint, a dins de les històries. S’hi passeja, observa, sent i capta aquells matisos que fan que cada llibre sigui diferent. No li costa gens amarar-se de la música que desprèn aquell violí que descansa damunt la taula, en un racó d’un estudi anònim davant d’una finestra que dóna a un jardí. Ella però no en té cap de violí. Sí té un rellotge de paret que l’acompanya amb el seu clic-clac somort abans de tocar els quarts i les hores. S’hi adorm a vegades a l’estudi i llavors ni el clic-clac la desperta. Hi té un televisor de fa anys encastat al moble licorer. A penes l’engega. És un moble més dins un altre moble. No li fa ni cas.

Li costa trobar el fil per descapdellar una conversa. N’enceta una i s’atura. Rumia. Es dispersa. No és que no hi pari atenció. Alguna cosa la rosega per dins.

El consol que li dóna el llegir no l’aconsegueix ni amb tot aquell reguitzell de psicotrops receptats per la corrua de metges que ha visitat. No vol medicaments perquè l’endormisquegen. Hi vol veure clar. Pensar. Actuar. Abraçar. Dir. Estimar…

I continua llegint sabent-se còmplice de les paraules dites per els personatges de paper. Manlleva les expressions i sovint les subratlla amb groc fosforescent.

La clau de l’èxit , pensa, rau en adonar-se de les mancances que hom té i de la necessitat d’omplir-les no sap ben bé amb què. Però adonar-se és el primer pas. Després només li cal caminar.

Li agrada afegir a les converses les expressions que ha subrallat. Sovint hi juga a fer-ho però li falta inspiració. Ara sap el per què. Enyora les carícies d’un altre cos.

I segeix llegint…

Ruta 66

Ruta 66, Estats Units d'Amèrica

Surt de la tenda i només l'acompanya el silenci de la nit. Agafa una manta i s'hi embolcalla. És tota virolada. La va comprar al mercat ambulant de Windowrock ( Arizona ) que pertany a la reserva dels Nadius Americans dels Navajo. Només sent el respir profund dels seus companys. Monta el trípode i s'asseu. Falta poc perquè surti el sol. Són gairebé les sis del matí. Ahir va caminar molt. Aquest paisatge vermellós i ferèstec és molt diferent del seu paisatge natal, verd i frondós. Respirable. Aquí, en aquests confíns de món, hi ha una llum que sembla festejar amb la natura. Cada hora del dia, cada minut la percepció del tot canvia. Les ombres acompanyen cada instant i ella vol immortalitzar-ho en una fotografia . Aquests colors no l'abandonaran. Ha tingut temps i encara en té per rumiar. És com si tingués dues vides. La de sempre i la d'ara. Sap que aquesta és provisonal i l'altre també però vol retenir aquest espectacle que té davant seu.

El sol despunta milèssima a milèssima. Una seqüència inapreciable per l'ull humà. Només es pot aconseguir deixant la càmera davant de l'escena hores i hores utilitzant la tècnica del time lapse i després passant les imatges a càmera ràpida. Enfoca l'objectiu i contempla els relleus que a poc a poc es van perfilant. Està  a dalt d'un turó on han passat la nit acampats. La visibilitat és nítida. Al mig una línea divisòria separa els seus dos móns. Cada fotografia té un joc de colors diferents.

Està cansada. Emmagatzemar emocions també cansa. En guarda un bon feix per quan torni. Li portarà temps explicar tot el que ha vist, el que ha fet i les persones que ha conegut.

Quan es viu tan intensament a vegades es perden els detalls. Segurament amb calma reviurà els contrastos d'aquests dos móns. Barrejarà tot el que ha viscut amb una realitat que ara des de casa li queda lluny i a prop alhora. Enyorava des d'allà i enyora des d'aquí.

El resultat d'aquella matinada és un gran pòster que ha penjat a la seva habitació. L'acompanya en les nits de vetlla  i també en les que, com en aquella albada, la va vèncer un cansament que s'apropava a la felicitat.

Ha tornat i ara neda en un mar de somnis. Bellesa invisible.

Un relat més dels Relats conjunts

11 de Setembre del 2013

Neixen brots verds,

arrela la llibertat.

Catalunya al cor!

Aquest blog s'enllaça amb el

d'en Sergi


Bona Diada a tothom!

Parèntesi ( )

He fet les maletes i he marcat la ruta,jo que sóc de poble i m'agrada moure'm en petits espais. Abans les grans distàncies em semblaven curtes i ara les llargues em semblen massa llargues. Tot i visquent en un món globalitzat que diem que ho tenim tot a un pam, els quilòmetres són els mateixos i el temps és el temps, o ens en sobra (gairebé mai) o ens en falta ( gairebé sempre ).

Sóc de les persones que pensa que sempre tinc "tot el temps del món" però a darrere hora m'agrada sentir l'adrenalina al cos i afanyar-me per enllestir-ho tot i no deixar cap fil penjant. Les llistes, les recomanacions, els telèfons, el congelador ple, els llençols nets, qui regarà les plantes... com si ho deixés a punt per quan torni... I res és al seu lloc quan torno. La vida segueix i les fulles  del pati s'arraconen esperant-me que els doni un cop d'escombra.

Tinc les maletes a punt, la llista de llocs per visitar, els quilòmetres per caminar, una maleta plena d'emocions per donar i per vendre i també per compartir.

M'emporto Bella del Senyor de l'Albert Cohen, La insoportable levedad del ser de Milan Kundera, Mr.Gwyn de l'Alessandro Baricco i Menta fresca amb llimona de Monika Zgustova per omplir les hores d'espera en uns aeroports lluny de casa, contemplant un cel que no és el meu però que me l'imagino igual de blau.

No sé si escriuré ni si us llegiré...

La neu s'ha fos fa poques setmanes. M'han dit que hi ha arribat la primavera.

El Dr. Tom em vol conèixer. Jo tinc ganes de conèixe'l. No trobaré les paraules adients , amb el meu anglès amb accent garrotxí, per agrair-li el seu suport durant gairebé dos anys.

La vida està feta de parèntesis durant els quals només canviem el ritme de les nostres passes i de les nostres emocions.

gràcies Fra Miquel

L'art de la pintura

No et velluguis, no te'n vagis, no tinguis pressa... Avui que portes aquest vestit que combina amb les cortines del meu estudi, avui que els teus ulls són com un mirall de mar.

Ara que la claror et moldeja la figura, no et moguis.Serà un instant. Faig les traces ràpides , fins i tot puc sentir el teu respir, aquest desassossec en la mirada, aquest enrojolament a les galtes quan passes prop meu.

Deixa'm que immortalitzi la teva cara, els teus cabells i el teu desig en aquesta tela. Si no em vols correspondre deixa que la història sigui testimoni de la teva bellesa. Aquesta bellesa trobada fruit d'un moment d'inspiració.

Deixa'm que et perfili els teus llavis encara que mai he fet per robar-te un petó.

Deixa'm veure què amaga aquest llibre que escolta què li diu el bateg del teu cor. Ell no diu mentides.Només sospira.
Escolta'l i deixa't pintar.

Johannes Vermeer, Al·legoria de l'art de la pintura, 1673

Una altre proposta de Relats Conjunts 

La vida és gent

La vida és gent … i silenci i solitud. Caminar un dia de pluja vorejant l’estany . Cuinar amb amor i compartir-ho. Sentir fred als peus i pensar en una dutxa calenta. Plorar d’emoció o de tristesa. Estrenar unes sabates noves sense que et facin mal. Llegir fins tard a la nit per acabar un llibre. Veure els ànecs de l’estany arrencar el vol. Fer xocolata desfeta per esmorzar i sucar-hi maduixes. Regalar part del teu temps a algú que apenes coneixes però que saps que li fas companyia. Escoltar-lo . Deixar-li un paraigua perquè no es mulli. Una abraçada sense paraules. Descobrir que t’emociona una música. Fer aquella trucada pendent. Plorar l’absència que no has plorat. Un arròs de muntanya amb bolets.
Hi dius la teva?