Se
la veu distreta arrecerada en un racó llegint. Contempla les fulles que
lentamente van caient i s’adona que el color va canviant. La tardor és aquest
aire fresc que entra per la finestra amb tonalitats d’aram.
Divaga
malgrat que els personatges del llibre la volen arrossegar. Hi entra sovint, a
dins de les històries. S’hi passeja, observa, sent i capta aquells matisos que
fan que cada llibre sigui diferent. No li costa gens amarar-se de la música que
desprèn aquell violí que descansa damunt la taula, en un racó d’un estudi
anònim davant d’una finestra que dóna a un jardí. Ella però no en té cap de
violí. Sí té un rellotge de paret que l’acompanya amb el seu clic-clac somort
abans de tocar els quarts i les hores. S’hi adorm a vegades a l’estudi i
llavors ni el clic-clac la desperta. Hi té un televisor de fa anys encastat al
moble licorer. A penes l’engega. És un moble més dins un altre moble. No li fa
ni cas.
Li
costa trobar el fil per descapdellar una conversa. N’enceta una i s’atura. Rumia.
Es dispersa. No és que no hi pari atenció. Alguna cosa la rosega per dins.
El
consol que li dóna el llegir no l’aconsegueix ni amb tot aquell reguitzell de
psicotrops receptats per la corrua de metges que ha visitat. No vol medicaments
perquè l’endormisquegen. Hi vol veure clar. Pensar. Actuar. Abraçar. Dir.
Estimar…
I
continua llegint sabent-se còmplice de les paraules dites per els personatges
de paper. Manlleva les expressions i sovint les subratlla amb groc fosforescent.
La
clau de l’èxit , pensa, rau en adonar-se de les mancances que hom té i de la
necessitat d’omplir-les no sap ben bé amb què. Però adonar-se és el primer pas.
Després només li cal caminar.
Li
agrada afegir a les converses les expressions que ha subrallat. Sovint hi juga
a fer-ho però li falta inspiració. Ara sap el per què. Enyora les carícies d’un
altre cos.
I
segeix llegint…
9 comentaris:
És la ficció creada per altres (novel·la, cinema, videojocs...) la que omple els buits de la nostra realitat, buits que nosaltres (i les nostres circumstàncies) no hem estat capaços d'omplir.
Frustracions? No, simplement somnis que no són reals. De moment.
quina alegria tornar-te a llegir! esplèndid post! abraçades!
Doncs mira, com a amant dels llibres que sóc, m'has fet pensar en una frase que ara et buscaré i et posaré aquí. Els llibres són una gran companyia, però no ho donen tot, malauradament.
"Els llibres són un mal substitut de la companyia femenina, però són més fàcils de trobar"
La frase és de 'El temor d'un home savi', de Patrick Rothfuss. El protagonista és una mica canalla, però és escaient, oi?
Com sempre, benvolguda Joana, unes lletres precioses...
Els llibres, per mi, son molt bona companyia.
Tardor?.
Vols dir que no passarem directament de l´estiu a l´hivern?.
(Trenta set anys amb ella, el proper mes -no sé de què parles-; ni cas del "nick"....).
Has creat un personatge amb qui molts de nosaltres ens podríem identificar. M'agrada.
Ves a saber perquè, però et llegeixo i penso que no sols parles de llibres. Ni de soledat.
Tinc la sensació que parles de fulles que es tornen blanques.
Del pas d'un temps implacable i conegut.
D'un somriure inesperat.
De tota la tendresa i l'amor que, tants cops, oblidem que tenim per donar i per rebre
Joana, nina estimada, una bosseta de petons dolcíssims.
Una abraçada immensa
:¬)*****
Josep,
Millor els somnis que les frustacions tot i que hi ha de tot a la vinya del senyor.
Elfree,
Gràcies. una abraçada!
Xexu,
Sobre llibres s'ha escrit molt. Són bona companyia, són part de la nostra vida. Sobre les substitucions també s'ha escrit molt :)
Joana,
Benvingudes les bones companyies ,no?una abraçada wapa!
Toy,
Amb bona companyia? 37 són una colla d'anys :) Res...ni cas !
Novesflors,
A vegades la realitat es barreja amb la ficció i a l'inrevés...però sí molts ens hi identifiquem
Barbollaire,
Això és psicoanálisi . Fulles blanques, nerviudes, semitransparents, vives encara...
una abraçada immensa amic!
Publica un comentari a l'entrada