Allò que queda

Imatge google

Conversa o silenci prolongat...

Sovint em sembla com si em deixés un apunt al tinter.

Em passa al cap d'uns segons,

d'uns minuts,

al cap d'unes hores o

quan surto i tanco la porta o

l'endemà...

Començo llavors a forjar les primeres paraules

per a la propera ocasió...

per a la propera conversa...

Dono forma a les frases, al context, a les pauses, a la melodia i als gestos que l'acompanyaran...

Només les paraules , les expressions i els raonaments que surten de dins tenen força i en repetir-los es dilueixen, es transformen, i es desgasten...

Malgrat la metamorfosi, sóc d'improvisar.

Allò guardat al pensament ens traeix i diem el que no hem guardat. S'ha esvaït l'urgència i el valor del moment...

Queda però, el balbuceig com una ombra del que som. Queda la força de les paraules a un ritme pausat i queda el poder-ne parlar sense dolor...

Queda , en definitiva, el sentiment.

Y nos dieron las 10

Ahir la vaig sentir a la ràdio i m'agrada!

Parelles de cinema

Fins el 4 d'octubre - entrada gratuïta

Hi ha parelles, parelles i parelles. Hi ha parelles a dins i a fora del cinema. Recordeu a la Liz Taylor i en Richard Burton? Ara sí. Ara no. Ara em caso. Ara em separo. O una de més actual , l'Angelina Jolie i en Brad Pitt.

Hi ha parelles que s'han consolidat a través del cinema. Parelles que coquetegen amb la càmara, es deixen seduir per la llum, la mirada sembla feta a la mida de l'altra. Connecten, s'acoplen i perduren en el temps.

Només de veure-les les associem a una pel.lícula . Passen a formar part de la nostra història cinèfila.

Ens fascinen, ens apassionen i ens desperten una certa familiaritat. Amb elles hem compartit estones de silenci als cinemes foscos d'abans on els petons tenien gust entre dolç i salat ( de pipes i Cacaolat ).

D'acord... els d'una generació un pèl més llunyana però no per això oblidem el record d'aquells primers amors...

Seixanta fotografies de parelles de la història del cinema de Hollywood (1920-1970) s'exibeixen al Museu del Cinema de Girona. Una mostra temporal de fotografies amb blanc i negre d'alta qualitat, amb el joc de llums, l'exquisitesa del vestuari, els mobles i joies de l'època en què no hi havia Photoshop. Ni falta que els feia...

Si les amplieu podreu apreciar millor els detalls i quedar-vos amb la que més us agradi.

Tot i que costa triar-ne una jo em quedo amb la parella formada per en Burt Lancaster i l'Ava Gardner en The Killers

121è Joc Literari J. M. Tibau

Desplomat jeu sobre el roquim amb la mandra de l'estiu per companya. Sembla un arbre desmaiat sense esma per a buscar un jaç més confortable. Enllaça un son amb un altre. No recorda si ha quedat exhaust després d'una cursa perseguint un ratolí o ha estat un miratge...

Només albira un desert pinzellat de grocs i torrats, de sol i polsim.

Desmanegat s'ha rendit a Morfeu, sense cap esgarip , sense cap urpada...

Per avui ja n'hi ha prou de buscar-se la vida. Des d'ara mateix està de vacances!

Trobareu tots els participans aquí, al blog : Tens un racó dalt del món

Veus

Sota un cel mig ennuvolat, una lluna rodona com un pa de pagès i algun estel tímid , dissabte passat dues veus esquinçaven el silenci sobre les pedres de l'amfiteatre romà d'Empúries.

El mar en calma escoltava i les notes fluïen per l'aire com un vaixell bergantí.

Una música forana i una de casa. Una sensació de llunyania que només la música ens hi pot acostar sense moure'ns . Mentre estem arropats amb els nostres és difícil imaginar garjoles on els barrots no es dobleguen i on la llum tan nostra del mediterrani no hi pot arribar.

El cor sí que hi amuntega esperança i dóna la mà als refugiats de Gaza.

La veu de Palestina , Rim Banna i la veu d'una palafrugenca , Sílvia Pérez Cruz. Una nit en el bressol de la civilització desgranant les paraules de la guerra que malgrat la traducció no tenen cap sentit, per injustificables des de sempre i de soca-rel.

Tanqueu els ulls i escolteu-les!

Sílvia Pérez - Loca

Rim Banna - Sara

2n CONVIT ESTIUENC

Proposta del blog Uendos, Greixets i Maremortes

Mai sabràs a on vaig...

I... si hi entro?

Imatge: Llddona

Museu Dalí: Gala mirant per la finestra / Lincoln

No sé si seré capaç de traspassar la porta vidriera que mena a la cafeteria del carrer per on passo sovint.

La meva mirada s'atura mentre fulleges les notícies del diari i avui , un altre cop, no sé si destorbar-te.

El món està convuls. No para quiet com el fluxe de les emocions que va i ve, com els sentiments que alguns, perduren en el temps.

Vull pensar-te en calma i em commou el fet que una tassa de cafè pugui desvetllar-nos.

Passaré emmirallant-me en les vidrieres, prop teu, sense fer soroll i no veuré si alces la mà. No veuré la teva mirada ni l'expressió del teu rostre i pot ser que tu tampoc em vegis enfundada en el meu vestit de camuflatge que em fa semi-transparent. O sí... i llavors ressegueixis les meves cames que se'n van amb passes decidides, caminant en silenci absorta en els meus pensaments, tan a prop i tan lluny dels teus...

Si entro serà per acabar la conversa que fa un temps vam començar... I entremig, la remor d'un bes d'aire fregant la meva galta i el color dels teus ulls de mel somrient al sol del migdia. Són els bells records que em conviden a escriure, en un intent de vestir les paraules perquè no s'esborrin mai.

Capvespre d'estiu

Imatge: llddona ( camí Cap de Creus )

" L'estiu, el sol, l'amor són fugissers. Perduren sols al fons de la memòria, reserva natural per no morir de fred "

( Quima Jaume )

*****

Capvespre

El crepuscle ha envaït

a poc a poc la badia

i l'ha omplert d'una

llum màgica, quasi diurna.

El mar s'ha condormit

i les barques es troben com

somortes després del tràngol del migdia.

Un vol de gavines juganeres

ens evoca el cant dels amants.

Els perfils de Pení i es Bufadors

són ombres xineses

que ens recorden l'embruix

dels misteris de la nit.

Hora de capvespre vora mar.

Hora de calma i repòs,

d'aixoplugar-nos dins nostre

i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,

sota un sol xafogós de migdia.

( D'El temps passa a Cadaqués, 1986 )