Imatges i flors

Aquests darrers dies ens recorden que l'hivern és ben viu. L'aire atremuntanat s'esquitlla per tot arreu. La cara que és l'única part del cos que duc exposat se'm posa gèlida quan vaig pel carrer . Els vespres quan surto de ioga és el moment del dia en què si pogués decidiria continuar a classe, mandrejant dins aquella bombolla de confort tan càlida. Els matins també són un altre moment que sembla que el llit t'estira i et crida perquè no et moguis tot i que un sol incipient despunta com qui anuncia tímidament la primavera. Són dos moments del dia en què una força superior em reté i per uns minuts m'abandonaria a la mandra de no fer res. Però,no pot ser i després del primer cafè ja se'm posa en funcionament tota la maquinària per encarar el dia.

Després d'esmorzar trec el cap al pati i dóno una ullada a les flors. Aquests darrers dies la pluja les ha rentat de valent i el verd sembla més verd. Per tant no cal que les regui.

Tinc una violeta que vaig plantar d'una arrel del bosc pensant que no la revifaria però el cas és que molt abans que arribi el bon temps les primeres violetes ja treuen el nas. És un color , el violeta, que si el vols pintar costa trobar el matís que la natura és capaç de regalar-nos. M'agrada com a complement en el vestir. Un foulard, uns guants, un bolso, unes sabates, una anell, unes arracades o les ungles pintades d'aquest color.Una cosa que trenqui amb els colors amb els quals habitualment  ens vestim i el violeta té aquesta capacitat. No és un color cridaner ni apagat ni pastel ni fosc ni clar.Suavitza les línees del cos, de les mans, de la cara i dóna aquell punt de contrast.

Però jo volia parlar-vos de l'exposició de fotografia que hi ha al Palau Robert de Barcelona fins el 26 de maig, gratuïta i recomanable. L'autor és Jaume de l'Aiguana i les fotografies són d'estudi, molt treballades i compromeses amb el medi ambient ( el malbaratament de l'aigua) i de denúncia social ( la prostitució) per exemple. 

Tot i que va començar en el món de la publicitat aquesta retrospectiva s'acosta molt més a un treball artístic i com diu el fotògraf " No crec en la perfecció sinó en la bellesa del que és imperfecte ". Cada fotografia comença de zero i potser sí que busca que l'espectador reflexioni entorn a allò que hi veu.No hi trobareu paisatges ni natures mortes. Però sí mirades i cossos, dobles lectures en una mateixa fotografia, rostres que et pregunten.Vida.