Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

divendres, 4 de novembre del 2011

Quan el desig era "deseo"

Me sumerjo en mis palabras invisibles.
Hace unos días que pienso en otra sinfonía.


Rafael Berrio - Algo delicado y difícil

Es un lenguaje que aprendí en la escuela y se quedó en el baúl abarrotado de trastos viejos...
Recito la tabla de multiplicar y el abecedario que me enseñó mi maestra de párvulos.
Fluyen sonidos como algo intacto y placentero. Se agalopan los recuerdos de un tiempo lejano.
Presentes en cada respirar.
Un beso aislado en el aire.
Sentir la emoción dulce de la efervescencia juvenil escondido tras unos mapas de geografía universal, con una cassette de Jane Birkin en Je t'aime Moi non plus...
Fue el despertar del deseo sin tener todavía a nadie a quién abrazar...


Reeditat al matí: El meu primer record del canvi de registre va ser quan vaig preguntar a casa per què a l'escola les papallones eren "mariposas"...

18 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Sempre m'acaba sorprenent la diferència i la individualitat i intransferibilitat de les experiències, i deu ser per això que m'encanta quan hi ha coincidència, aleshores és com un regal inesperat.

Avui no em sento en sintonia amb el teu post, tot i que el trobo bonic i que el llegeixo ben tendre i nostàlgic.

Però crec que el "deseo" mai no ha tingut cap lloc a la meva vida, en canvi per les circumstàncies (i aquí tenim un punt de coincidència) podia ser-hi, en alguna mesura, el "desir" amb les cançons franceses i també amb Jane Birkin. Vaig viure una adolescència ben afrancesada. :)

Bona nit, Joana, un petó!

el paseante ha dit...

Qualsevol idioma és bonic si el remenes amb gràcia. I tu en tens en català i, ara, en castellà. La cançó és preciosa (potser te la copiaré un dia). Bon cap de setmana.

PD: Ha caigut alguna gota aquesta setmana per allà a dalt?

Pere ha dit...

Mira... yo aún me acuerdo de aquel lenguaje de la escuela y el "Je t'aime moi non plus" huele a guateque, a cubalibre de Bacardi.
Y además ya sabes lo que pienso del increible Camilo Sesto Ja! Ja!Ja!

Bona nit Joana:)

lisebe ha dit...

La nostalgia, la melancolía el tiempo pasado, nos acoge ultimamente a muchos/as. Preciosa canción.

Joana es cert els records es fan presents i tenir la dualitat d'idiomes per fer-ho ens dona una visió diferent.

Bon cap de setmana, i estic bé nostálgica però bé :))gràcies a mí també m'agrada llegir-te, encara que el poc temps fa que no estigui tant com vulgues.

Petons

Joana ha dit...

Carme,
T'entenc perfectament. No penso en castellà...però a vegades, sobretot quan llegeixo en castellà, i ara ho faig em trobo amb aquests records a la ment i flueixen sense més.
En aquella època a la meva escola hi havia un grup de nois i noies , fills d'uns treballadors castellans que construien l'embassament de Susqueda,i amb els quals vam conviure uns anys durant l'adolescència :)
Deu ser per això jejeje
Paseante,
I tu també en qualsevol registre tot i que el catlà,ja saps, ens arriba al cor :)
Vaig descobrir ahir a La Contra de la vanguardia aquest cantant del nord i em van agradar les seves lletres i la seva música.
Http://rafaberrino.com

Pere,

Jajajajaj els guateques...Quins records, però el Camilo, ja saps la meva opinió 9
Bon dissabte a tots!

PS ha dit...

Joana, avui en entrar, llegir-te i escoltar la música m´ha fet sentir una escalfor agradable, una nostàlgia benefactora.

Jo el canvi de registre el vaig notar quan a l´escola em van canviar el nom. Ara quan algú em crida, sense girar-me ja sé a quina època de la meva vida pertany.

Elfreelang ha dit...

Jo durant un temps vaig pensar en castellà perquè m'obligaven a fer-ho en certa manera, l'escola era en castellà i a casa català sempre...no renego pas del castellà i hi ha poetes de la literatura castellana que em fascinen però em reca que m'haguessin negat i prohibit el coneixement de la meva llengua i la meva cultura fins que de més gran m'hi vaig abocar de ple...la cançó és maca... però bescanvio el deseo per desig de desig de desitjar...bon cap de 7mana Joana!

Ferran Porta ha dit...

Jo també sóc dels que la taula de multiplicar me la sé en castellà. Al meu "col.le" vaig fer-ho tot en aquesta llengua, excepció feta, esclar, de l'assignaturà de català. Entre això i que durant anys al meu DNI deia "Fernando"... Buf, quina història la nostra, Joana.

Bon cap de setmana tinguis!

carina ha dit...

Potser perquè mai he tingut com a llengua el castellà ni a l'escola, ni a casa, ni al meu entorn social, no em sento com la Carme en sintonia amb el teu bloc. Per a mi desig és desig i papallona és voligana (com diuen a la meva terra). Devia ser dur això que vau viure... tant de bo no es torni a repetir mai i que el desig continuï sent desig.

novesflors ha dit...

Supose que per a mi va ser fluïd perquè no tinc cap record especial del canvi de llengua. Va ser posteriorment, ja de major, en el moment de la reflexió i la constatació, i ara, no em veig escrivint en castellà, ni dient ni pensant "deseo" sinó "desig", la qual cosa no significa que menyspree el castellà ni cap llengua, però la meua és la que és i no és cap altra.

El porquet ha dit...

Jo no recordo massa la consciència del canvi de registre. A casa som catalanoparlants 100% i els meus amics en un 98%, però així i tot no tinc massa consciència d'això.

Només recordo una anècdota d'una classe de castellà en que jo vaig dir que l'estiu, en castellà, era "l'istivo"... la mofa va ser generalitzada...

Però jo sempre desitjaré, no desearé, i és així perquè això és part de la meva forma més racional i irracional, del meu jo més animal, de les entranyes del meu cos i de la meva ment. Això no ho puc canviar (també et dic que no seria "desire" ni qualsevol altra forma en qualsevol altra llengua)

Guspira ha dit...

Ara m'has fet pensar en el meu germà gran. Mai ningú li ha ensenyat a escriure en català...

iruna ha dit...

vaig llegir-te ahir i se'm fa estrany trobar "sumergo". vaig pensar "me sembla que és "sumerjo", però tampoc n'estava del tot segura. avui que he arribat a casa, volia buscar la conjugació del verb en castellà, i no sabia si havia de buscar "sumerger" o "sumergir". al final he trobat "sumergir", i "sumerjo".

és cert que el català ha estat perseguit, malmès, prohibit, i que han calgut molts esforços per a recuperar-lo i poder parlar-lo, llegir-lo i escoltar-lo amb naturalitat. però també és curiós lo "desaprenentatge" en alguns casos i el "no aprenentatge", sovint intencionat, que hem viscut del castellà, no et sembla, joana?

valoro que mos poguéssem llegir i escriure en qualsevol llengua.

una abraçada, joana.

Pakiba ha dit...

Bonitos recuerdos!!

carina ha dit...

Perdona, no em sento amb sintonia amb el teu post, vull dir ( el d'avui), amb el teu bloc sí que m'hi sento en sintonia. Una abraçada

Joana ha dit...

Lisebe,

M'alegra veure't bé i nostàlgiaca, sense arribar a la melangia :)
Bona setmana wapa.
País,
Jo quan vaig tenir la oportunitat de canviar-lo al català ho vaig fer i també una nit jo i una meva amiga vam canviar el rètol del nom del poble( amb pintura). A hores d'ara encara ningú sap qui ho va fer :)
Elfree,
Sé el que vols dir i també em passa amb el francès. El vaig estudiar durant 7 anys i no em costa gens canviar de registre. A casa com tu sempre en català i a tot arreu...excepte els anys dictatorials...
Ferran,
vas tenir "sort" de fer el català, jo el vaig haver d'aprendre primer d'una forma autodidacta i després anant a classes, llegint i escrivint...
Carina,
La sort de molts de nosaltres és l'esperit de superació i el desig sempre ho serà...de més superació i de desitjar.Va ser dur però n'hem sortit enfortits, res ens ha estat fàcil...
Novesflors,
La meva llengua és el català però puc pensar en castellà i com he dit en francès perfectament.

Poruet,
Estic amb tu però tinc aquest record i fer-lo públic no és cap crim...t'ho ben asseguro.
Guspira,
Però ell en pot aprendre no? com molts dels que ho hem fet...

Gràcies Iruna,
Ja ho he esmenat. La veritat és que el tinc rovellat, el castellà, per això també m'agrada llegir-lo per no fer aquestes faltes.
Fa dies que em volta pel cap aprendre alemany :)
Pakiba,
Els bons records sempre perduren :)
Carina,
No pretenc que qui em llegeixi s'hi senti en sintonia.Hi ha fets ineludibles que formen part de nosaltres i aquest n'és un. Gràcies per ser tan sincera :)

iruna ha dit...

bonica imatge (no sé si foto o pintura) la del llibre que estàs llegint. gràcies per la confiança que em transmets de poder dir-te "sumerjo" :)
bona nit, gutenabendina

Barbollaire ha dit...

... en canvi jo, per part dels meus orígens, entenc perfectament la teva entrada i sintonitzo amb ella...

i m'ha semblat, com és habitual, ple de tendresa...

un petó dolç, de dilluns, amb un xic de sol
:¬)**