google El passat 26 de març va ser el dia mundial de l'Epilèpsia. Segurament va passar més desaparcebut que el dia 19 ( dia del pare ) o el 14 de febrer ( dia dels enamorats ) o el dia de la mare o el dia del treball.
Tots ells porten adherit el vessant consumista i per tant se celebren d'una altra manera.
Els dies que es refereixen a recordar-nos una "malaltia" són de mal pair sobretot si no ens toca d'aprop.
L'Epilèpsia continua sent una malaltia estigmatitzada. No cal fer escarafalls. És una realitat.
Per desgràcia falta informació. Informació als familiars, al propi afectat/afectada, a les escoles i als llocs de treball.
El pitjor d'una societat que presumeix de moderna, oberta i culta és la conducta d'evitació. El silenci. Allò que no interessa, allò que no dóna beneficis, allò que requereix d'un sobreesforç afegit, allò que és diferent, allò que desconeixem i sobretot allò que ens fa por, ho evitem.
Hi ha un munt de malalties cròniques i per tant de persones amb aquestes malalties.
Una malaltia crònica requereix d'un tractament ben pautat i d'un seguiment per part dels professionals. La responsabilitat immediata és de la persona que l'ha de complir. Les responsabilitats sempre són individuals. Sovint només amb el tractament depèn el que una persona pugui desenvolupar amb autonomia la seva vida.
Les persones amb Epilèpsia no són diferents. Si el tractament funciona no hi ha res que impedeixi fer allò que es proposen.
L'absentisme laboral per migranya és molt més alt que el de les persones amb Epilèpsia. La diferència rau en què la migranya és considerat un símptoma ( mal de cap) i l'Epilèpsia una malaltia. Davant d'una migranya no hem d'actuar i davant d'una crisi epilèptica sí i el problema està en què no sabem com fer-ho.
De la mateixa manera que a les empreses es fan cursos de primers auxilis formant equips de persones en cas d'una emergència també s'hauria d'explicar què fer davant d'una crisi .Per suposat un bon lloc per començar la informació i la formació podrien ser els centres docents. A les escoles i a les universitats es preparen els futurs adults, els pares, els mestres i els empresaris. Considerant que és en l'etapa infantil i l'adolescència quan algunes de les malalties cròniques debuten seria un bon moment per educar en temes de salut ( Diabetes, Epilèpsia, etc.)
Saber què cal fer o no fer davant d'una persona amb una crisi epilèptica pot ajudar i molt a no empitjorar el quadre.
Està a l'abast de tothom i només cal posar-nos-hi.
Què podem fer i què no hem de fer:
- No hem de donar aigua durant les convulsions ni posar cap objecte dintre la boca
- Apartar a la persona afectada de llocs on es pugui fer mal
- Posar-li un coixí o alguna peça de roba sota el cap
- Posar-la de costat per facilitar que respiri bé
- No intentar aturar les convulsions ( no serveix de res)
- Estar al seu costat i esperar que passi la crisi
- Avisar una ambulàcia o un familiar
Una crisi generalment no arriba als 3 minuts però encara que només en duri 1 es fa etern.
És important que les persones afectades :
- Compleixin amb la medicació diària
- Confiïn en el metge especialista
- No prenguin alcohol
- Que ho diguin als amics i a l'entorn on es moguin
- Que dormin les hores que els pertoqui per a funcionar bé
Per saber-ne més www.todosobreepilepsia.com
15 comentaris:
Un escrit interessant, que fas molt bé de divulgar. S'ha de fer molta feina encara en aquesta mena de coses. Molta feina i conscienciar-nos tots. Si realment això es posa en coneixement de l'entorn, com tu dius, pot donar molta més autonomia al malalt i més possibilitat de fer coses.
Jo he conegut dues persones de força a prop i durant molts anys. Un d'ells, ha estat sempre perfecte amb la medicació, sense problemes i amb una vida laboral i personal totalment satisfactòria i normalitzada. L'altre amb més dificultats. Si que s'han controlat els atacs forts amb medicació, però mai ha deixat de patir absències... malgrat els nombrosos canvis de medicació que s'han fet al llarg dels anys.
Tens tota la raó, Joana. A la facultat una de les companyes ho patia i, malgrat que vaig estar espectador d'un parell d'episodis, mai ningú no ens va explicar com calia actuar.
Ni ens ho van explicar ni nosaltres (mea culpa) mai varem preguntar. I això que era la facultat de Ciències de la INFORMACIÓ. Tela!
Molt bon apunt, Joana. Molt bon apunt. I te'n dono tota la raó.
Per haver-ho viscut d'aprop, potser també fa falta l'empenta que se li va donar fa uns quants anys a la diabetes com a "estigma" i "horror de los horrores" quan les persones s'havien de punxar la insulina amb les mateixes xeringues que utilitzaven els drogoaddictes. Afortunadament, des de les associacions dela mateixos afectats, des de la clínica, es van posar molts esforços per informar, educar, conscienciar socialment i reclamar la necessitat d'avenços en la investigació.
Una abraçada i gràcies per aquest granet tan ben posat!
Tinc una amiga que té aquesta malaltia i la veritat és que no és ni millor ni pitjor persona per això ni molt menys fa una vida diferent de la meva, només ha de tenir ha precaució de prendre la medicació
tinc un conegut que ha patit tres crisis en pocs dies....sembla ser que l'estrès n'ha estat el detonant.
Tot i que és molt fotuda prefereixo la meva migranya....
Una malaltia refotuda que no mes la coneix qui la mateix i els que estan al seu costat.
Molt bona explicació y consells Joana.
Un petó
He tingut alumnes amb epilèpsia uns amb medicació adient que els hi anava bé i controlava la malaltia i altres mal medicats o fins i tot sense medicar....molta gent no sap què fer quan algú de cop i volta pateix un atac...un post molt instructiu!
Gràcies per aquest escrit tan informatiu, sempre és bo d'aprendre coses que puguin ser d'utilitat davant d'una emergència. Com dius, seria molt bona cosa que es des docència al respectes, que es tingués més idea. He tingut oportunitat de veure un parell de persones patint una crisi, i he de dir que esgarrifa, la veritat és que m'he sentit impotent. Conèixer què es pot fer ajuda, segur. El que m'ha sorprès és això de no posar res dins la boca, potser és una llegenda urbana això de que s'ha d'evitar una mossegada de llengua? Com aquestes n'hi ha moltes, i és bo de saber que no són de veritat, per no cometre errors.
Sembla que encara son desconeguts els origens d´aquesta enfermetat.
Hi ha un cas a la familia, causat per un coma etílic infantil, diuen.
Ningú l´ha heretat.
També m´han dit això de posar un mocador plegat entre les barres de l´afectat d´una crisi.
Gràcies per ajudar a trencar els tòpics. Algú molt proper és epilèptic i fa vida normal,Es medica i va fent com el que té hipertensió, o qualsevol malaltia crònica. I fa més de 15 anys que no té cap crisi.
Doncs ja sabem més coses que abans d'entrar al teu blog. Jo mai m'he trobat amb un cas com aquest, però sempre pot passar, està clar. Un petó i fins aviat, Joana. Un post molt divulgatiu!
Tant de bo algú ens digués que cal, i sobretot que no cal fer, en el cas d'un atac epilèptic. I, de passada, que ens fessin entendre que ser epilèptic no és ser diferent. He après, val més tard que mai, gràcies.
No he presenciat mai cap crisi epilèptica, però va bé tenir informació, ni que sigui mínima. En qualsevol cas, les normes que ens expliques semblen de sentit comú, tret de no donar aigua.
Doncs igual que en Xexu jo també havia sentit que s'havia de posar alguna cosa a la boca perquè no es mossegués la llengua, però suficientment gran per no tragar-la...
Coneixia una persona que en tenia però amb la medicació mai patia atacs
He vist un parell d'atacs, però en tots dos casos hi ha hagut algú que sabia el que calia fer. Potser persones properes...
En una intensiu de cap de setmana per a assajar una obra de teatre, una de les actrius, diabètica, abans d'anar a dormir ens explicava el que havíem de fer si pel matí...no es despertava!!!
Hauria d'haver una assignatura de salut i primers auxilis, i crec que també s'haurien de fer seminaris a les empreses. De la mateixa manera que es fan conferències de seguretat en el treball
Gràcies Joana per les quatre instruccions
B7s
Publica un comentari a l'entrada