Vaig i vinc...
Vull...
No trobo espais
Em perdo desdibuixant-me en el teu somni
Cabalco sobre els lloms d'un cavall alat i m'embolico amb la boira...
Salto descalça en una dansa imaginària on només el record embriagador gosa despertar-te
I continuo vagant, nodrint-me de somnis i congelant les llàgrimes...
20 comentaris:
Noia, no dono a l'abast d'anar-te seguint, quina inspiració, quina fal.lera, jeje, que duri, aquest darrer preciós, inspirada...jo ahir em vaig inspirar amb els meus peus i el mossen m'ha criticat, sniffff. Petonets.
Vagar, caminar, avançar... Tot això està molt bé
congelar les llagrimes?? nose si es gaire bo aixó...
Preciós Joana!
M'ha evocat per uns instants al símil que fan els xinesos del cavall amb la nostra ment. Diuen que és com un cavall desbocat que no para mai. No es deixa dominar i vaga per indrets fora del nostre abast, lluny del nostre present.
A vegades, sí, ens retorna al país de les llàgrimes congelades, al món de les emocions no expressades, nutrides pel dolor i per les pors a sentir-nos i mostrar-nos dèbils.
Que bo seria, però, no cristal.litzar aquestes llàgrimes, dir-li al nostre cor que pel fet de ser sensible, no vol dir que sigui dèbil, sino que és molt fort.
Només així, sentint i expressant, el nostre cavall alat pot cabalcar sempre sobrevolant saltants d'aigua plena de vida.
Una abraçada i un somriure
Quin delicte! Encara no havia visitat la teva nova casa!! Perdona per la tardança! :)
Ai! Em poses tendre!
No crec que les llàgrimes s'hagin de congelar, penso i es la meva humil opinió, que les llàgrimes han de sortir quant calen.
Un peto dolç bonica!!!!!
Molt tendre i bonic, Joana!
Jo també voldria saber congelar les llàgrimes, però darrerament brollen amb massa facilitat. I també em nodreixo de somnis, potser massa sovint, però només em desperten les patacades.
M'agrada quan escrius aquestes dolceses... llegir-les em fa tenir la sensació que tot s'arreglarà :)
Petons guapíssima!!!
Ostres Joana!! m'ha agradat molt el poema, com jugues amb les paraules... Moltes vegades ens sentim perduts en la vida i no sabem cap a on anar...
Espero que hagi anat bé el finde guapa!!
més que congelar-les, el que has de fer és abraçar a qui te les sequi, dolçament, amb els llavis.
molt dolç i tendre l'escrit
Vaig fer una redescoberta aquest cap de setmana, joana: quina perspectiva tant dolça dona la calma... potser massa sovint, en el moment, el mateix moviment no ens deixa veure la dansa...
que tinguis molt bona setmana!
petons i llepades dibuixades!
Però... què ens està passant??? Un petó fortíssim!!
una mica cursilonguis ens estam posant, no? (jo més que tu)
Aixó es la vida.
Petons
diuen que el bon poeta és bon poeta perquè escriu sobre la tristor de la vida, les alegries sempre són iguals, la tristor té matissos tan diferents, què dóna molt per escriure...
m'agradat molt..
Molt maco...tot i que millor no congelar les llàgrimes, millor dir, no congelar res.
Un petó ben dolç.
"...apropa't doncs.
Resseguirem els nostres silencis
per,
aprofitant la tèbia alenada
dels colors dels capvespres,
reconvertir els somnis
en una sola mirada.
Amarada pels nostres llavis.
Acotxada per la claror
de les nostres llàgrimes..."
petonet dolç...
:¬)*
Quin blog que he descobert avui!
;-)
Espero que el cavall alat et porti per bona drecera, Joana.
Una abraçada ben forta!
Ja he vist els peuets a casa teva , Zel ...
Com el dia a dia , J. M. Tibau !
Gens bo, Déjà , però hi ha moments que s'ha de fer . Reconec que em costa! ;)
Gràcies Myt , tot i que és complicat , a vegades, hem d'anar sortejant els moments i es converteixen en un " estira i arronsa ", sense ser dèbil, em quedo amb " sensible "...Una abraçada!
No t'he de perdonar res B-612 , només faltaria...
Sí, Déric ... Ens hem estobat , no era la meva intenció...
Sí Jo mateixa Estic d'acord amb tu, però hi ha " moments" que has de fer el cor fort, davant de qui estimes i que vols que no pateixi més...
T'entenc Meta I no voldria fer brollar-te'n més... Cadascú camina pels seus viaranys i sovint la vida et trasbalsa. Un petó!
Aisss Iruna , és com anar a la muntanya... de cop, et perds!
Gràcies bonica!
Tens un kleenex?... Roberthinos...
Donem massa voltes , potser? gatot ,
me n'alegro de la calma...
Violette ... Diuen que és llei de vida.Les piles s'esgoten...
Una abraçada!
Deu ser la tardor, Crue !
Ho sé... Nosotras mismas ! Gràcies per passar...
De poeta , res Rosa Només sentiments i paraules. Gràcies!
A vegades poeta Uribetty no tot depèn d'una reacció química...
Em deixes sense paraules, Barbollaire ...Moltes gràcies !
Benvinguda lingüísta ...Jo et llegeixo en silenci...
Anem marxant Duschgel ! Gràcies!
El meu pare està en un estat de salut delicat, i sovint se'm fa costós...I ni trobo les paraules ... Gràcies a tots per estar per aquí
Una abraçada a tothom i bona setmana!
Publica un comentari a l'entrada