Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 21 de juny del 2011

Nits a la fresca





































Fet a casa




El primer sopar a la fresca és ple d'ombres retallades a la paret.


Tot està en silenci i només se sent el joc de coberts com petites ballarines a dins el plat.


És la nit abans de la primera que inaugura l'estiu.



Amb les espatlles nues l'aire s'escola com una companyia invisible i plaent.


A la casa d'allà els pintors han deixat un polsim al jardí que caldrà esbandir. A la casa d'aquí els últims exàmens i les maletes ens acompanyen amb olor de nous projectes.


El temor però, de les absències planen en les mirades cansades. Massa nits curtes de son. Toca un impàs. Un temps per continuar aprenent.


Serà un estiu llarg, diferent, enyoradís i alliberador alhora.


Bona revetlla a tothom!

dimecres, 15 de juny del 2011

Juicy salif




Juicy salif, Philippe Starch 1990






Hi ha un tipus de botigues en les quals no saps ben bé que és el que venen. A l'aparador, molt ben posat tot, hi ha mil artilugis de tots colors i de diferents formes. No saps si són objectes de regal o estris útils, si és que en tenen alguna d'utilitat.


T'hi acostes i quedes enlluernada amb tant de disseny.


El xicot d'una meva amiga que viatja per qüestions de feina sempre li porta un detall quan torna a casa. Algun perfum en un flascó exòtic, un joier que més que una capsa per guardar res sembla un objecte decoratiu o un rellotge que és una anell o una anell que porta incrustat un rellotge.


L'altre dia em van convidar a sopar i com sempre, mentre el seu xicot era al celler triant una ampolla d'una anyada especial, la meva amiga em va ensenyar l'última adquisició comprada no sé a on. Una mena de pop metàl.lic de color gris platajat que feia joc amb el conjunt que tenia al tocador del dormitori. Me'n va explicar meravelles...Que si les potes s'eixamplen i volten i vibra. En fi que no vaig entendre ben bé perquè servia però veient l'èmfasi que hi posava en les explicacions i el lloc on estava ja m'ho vaig figurar...


El tacte però, vaig pensar, és molt fred i gens flexible. Total que ara amb els nous dissenys una ja no està a la última.


De postres vam menjar maduixes amb suc de taronja i moscatell. Delicioses per cert i quan desparàvem la taula i portàvem els plats a la cuina el xicot en qüestió estava a la pica amb el pop metàl.lic netejant-lo a raig d'aixeta i deixava anar algun improperi degut a què li costava deixar-lo impecable. Mirava a tort i a dret que no li quedés cap reste de taronja (?) mentre la meva amiga li va agafar de les mans i amb un drap de cotó el va deixar brillant.


Un cop enllestida la feina el va anar a posar al seu dormitori, lloc on semblava fet a mida per aquesta peça tan estrafolària.


No vaig gosar preguntar-los res però em venen ganes d'entrar a una d'aquestes botigues d'objectes varis i mirar si trobo un pop com el de la meva amiga i esbrinar les meravelles que pot arribar a fer. Un enginy que campa del dormitori a la cuina i de la cuina al dormitori com si fos el rei de la casa i al qual cuiden amb una veneració fora de lloc.


És una altra proposta de Relats conjunts

dimarts, 7 de juny del 2011

Amb la ment en blanc

Los Arcos - Navarra

Villamayor de Monjardin - Navarra








De panxa enlaire repassava els cairats de fusta i seguia la inclinació del sostre fins a un quadrat de 2 pams per 2 pams. Alçant-se va anar a obrir el porticó . Plovia. Davant , una església grisa i un carrer, el principal del poble. Ni una ànima. El temps s'havia girat de cop i a la calorada del matí li va seguir la fresca de la tarda. Mentre caminava esgotada per la calor somiava en la dutxa que faria a l'arribar a l'alberg. Després estirada al llit i pensant si escriuria res del camí la pluja la va distreure un dia més.





Va decidir no escriure malgrat tantes sensacions noves. De fet el dia resultava complet i no sentia cap necessitat d'explicar res. Preferia estar atenta a tot allò que li passava i deixar-ho macerar.




Feia molts anys que no compartien una estada juntes, amb la seva amiga de P4, la del poble on totes dues van créixer.
Es van il.lusionar programant un tram del Camí de Santiago, marcar la ruta, les pauses, els àpats, els silencis i les estones de lectura i conversa. Cada dia era diferent. Descobrien pobles i paisatges. Es van creuar amb persones que possiblement no tornaran a veure mai més. Van deixar les botes gastades al final del camí i van aguantar estoïcament el fred i el vent, a cops un sol implacable damunt els seus barrets. Van gaudir d'alguna migdiada en un porxo d'una ermita romànica al mig de la natura. Aïllada.Com l'Emma Bovary, sola enmig de tanta confussió, que es preguntava si l'amor com les plantes tropicals no necessita també terrenys adobats i una temperatura adient...




Sí he rellegit a Flaubert entre pausa i pausa del camí veient el blat créixer a cada marge. El primarenc a l'esquerra , groc i el tardà a la dreta, verd, mentre el vent dibuixava onades en els extensos camps. El blat tot blincant-se de nou es tornava a aixecar com els peregrins que després d'un respir continuaven el camí.




Tardes dolces amb un tall de coca de l'àvia o unes magdalenes, panses, anous, ametlles i figues seques que un dia els van salvar el dinar.




Anaven a dormir d'hora perquè el descans també forma part del camí i un dia a la 2 van passar " Un toque de canela". Una pel.lícula aromàtica, plena d'espècies i de records de l'infància. Una faula on més o menys ens explica que la vida també s'ha de condimentar i de la barreja en surten perfumats guisats. A voltes més picants, d'altres més amargs però que sempre, sempre hi hem de posar un polsim de sal.. vaja que alimentar l'ànima, amb altres paraules, és la sal de la vida.




I no podien marxar de Logroño sense fer unes tapes i reconciliar-se amb en Woody Allen. Fer una volta de nit al París dels anys 20 de la mà d'escriptors i poetes i amb la música de Cole Porter ( qui no ha escoltat "I love Paris". Redescobrir Hemingway i Picasso. Fer un cafè amb els surrealistes- la importància dels somnis en quant a magatzem d'idees -. Recordar a Luís Buñuel amb " Mi último suspiro" , una biografia que val la pena llegir. Pensar en visitar el museu Dalí de nit ara que s'acosta l'estiu. Una pel.lícula, " Midnight in Paris" en la qual Woddy Allen crea móns imaginaris més reals que el nostre present.




Com diu Lewis a El Monje " res és impossible per a qui vol arriscar-se" .




Un viatge que ha estat un regal i una afirmació de la nostra amistat tot i que com em deia un bon amic : "El facis amb qui el facis acabes fent el camí tot sol" .












Un toque de canela - Tassos Boulmetis -2003

diumenge, 15 de maig del 2011

Caminant...

Llddona



I de sobte, després d'enquadrar, copsar la llum i el clic una veu sorgeix d'entre els esbarzers. Els ulls espurnegen sorpresos. Sóc. Ets. Som.Lluny. A prop. Enmig.

El sol és alt i just hem fet el primer tram. Hem esmorzat distrets en tot. Buscant amb la mirada el no res. Segurs d'una presència que ens electritza. Mentalitzats de seguir la caminada, amb desnivells i un paisatge que ens amara d'un incipient estiu, amb l'olor de les últimes pluges. Generoses. Tanta gent i ningú. De cop el silenci. Un cafè i els núvols. Mandra. Queda tram. Més de la meitat. El camí és llarg i costerut. Tanta primavera pintada al davant no cansa. I el sol juga a cuit i a amagar. A la fageda els raigs es difuminen en un ventall de verds i el camí ressegueix el pendent. Camí tou fet de fulleraca i terra mullada. Esponjós,no cansa.

I de sobte et perdo al Km 10 dels 23 que marca la ruta entremig de 1.100 caminaires...

Segueixo amb els meus pensaments un pas darrere l'altre amb parsimònia. Anar fent. No hi ha pressa els diumenges.


El dia llueix tan ple de colors que es respira bosc i obaga. Un privilegi no caminar a camp obert tantes hores. Fang i pedres. Falgueres arreu. Un cuc de terra es doblega al mig del camí. Ningú el trepitja. Tots en filera. Ningú trepitja a ningú. El respecte per la natura, un bàlsam per l'esperit. Temps per respirar. Algunes converses noves. Mirades interrogants. No ens coneixem. Ni hi fa res. No tothom arriba al final. Tan se val. Cadascú fa el seu camí. Ple de somnis i desitjos. Amb final o sense. Hi ha camins que s'escriuen durant tota una vida. N'hi ha que no s'escriuen. El fet és caminar. Caminar és vida. Vida als ulls.


Arribo i no et veig. Un somni perdut malgrat estar segura de no haver-te inventat.
M'ajec de panxa enlaire contemplant la immensitat blava i extenuada em sembla percebre el so d'una música coneguda.



Estic contenta de tenir una altra Lletissonada al sac.





dijous, 12 de maig del 2011

Glicines





Ballen airoses


com llàgrimes transparents


Perfum violeta

dilluns, 9 de maig del 2011

la Gran Gala

la Gran Gala



"El millor somni és aquell que no té títol"



Algú la va dir aquesta frase. No sé qui ara mateix...


Fa uns dies parlant amb un amic psiquiatre li vaig preguntar fins a quin punt és necessari i no patològic abstreure's de la realitat mitjançant la imaginació i la fantasia, en la vida quotidiana s'entén. Em va mirar fixament i em va contestar que hauria de ser per prescripció facultativa l'evadir-se i desconnectar i del tot necessari per a la salut física i mental...



Em vaig quedar tranquil.la perquè considero que si perdem la capacitat per imaginar i fantasejar perdem la possibilitat d'anar creant, d'anar descobrint i d'alguna manera d'anar reinventant la realitat. Un divertimento com un altre però que ens manté desperts a la vida i la vida és vida quan som capaços d'interpretar els somnis encara que sigui a la nostra manera...




Avui és una nit especial. D'agraïments, de companyerisme virtual i visual, d'afectes, de somriures i de finals.



Avui és la nit del PASEANTE. La gran gala per agrair-li el nostre reconeixement i la nostra amistat i per la delicadessa de les seves paraules a mitjanit quan ens pot més el cansament que les ganes però matenim els ulls oberts per llegir els seus posts abans d'acomiadar-nos de tot allò real i submergir-nos en el món dels somnis. GRÀCIES PASEANTE!
Gràcies Robertinhos per acompanyar-me...



Gràcies Rateta ( t'ho has ben currat) :)




CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ESPECIALES



El escenario se ha quedado totalmente oscuro. Las largas cortinas de terciopelo, de un color verde pistacho han caído lentamente y reposan a ras del suelo de caoba. El público ha empezado a levantarse y debate, alegre, la entrega de premios. Hay división de opiniones. “Lástima que … no saliera premiada”, se oye decir a unos… “Yo hubiera votado a …” dicen otros”. De repente, sin apenas tiempo para que nadie haya salido de la sala, varias personas que todavía permanecían en sus asientos, emiten un “Ohhhh!” de sorpresa. Se vuelven a encender los focos. El público sorprendido dirige sus miradas al escenario. Algunos, se vuelven a sentar en sus butacas azul cobalto, esperando una suerte de remake del espectáculo.



Desde detrás de las cortinas han aparecido, cada uno por un lado, la encantadora MK y el pachanga del Veí de dalt. Ella va vestida a lo Lara Croft. Él es casi una calcomanía esperpéntica de Indiana Jones; con un salchichón mustio en la mano. “Veí, te dije que cogieras un látigo…”. “Dijiste un fuet…, quién iba a pensar que te referías al de dar azotes…?




MK coge con firmeza el micrófono:




—Ejem..., ha sido una noche larga, llena de sorpresas y de momentos muy emocionantes... Pero no podemos irnos sin darle a nuestro querido Paseante un caluroso aplauso que tanto se merece por la organización de esta maravillosa gala de los Óscars de Blogville



El público empieza a aplaudir alegremente. Los aplausos van subiendo de tono Des del fondo de la sala se empiezan a vociferar su nombre dando sentidas palmadas, silbidos y algún aullido ronco. Sin embargo, el Paseante no aparece ni paseando ni arrastrando sus gastadas zapatillas por ningún lado.



MK vuelve a insistir, esta vez con un tono de voz más enfático:



—Paseante, por favor, te rogamos subas al escenario con nosotros. ¡Mira que ya se está haciendo tarde y el Veí empieza a tener hambre!



— ¿A qué tipo de hambre te refieres, preciosa?



—A las dos, cariño. A parte de la habitual, sé que es la hora de tus potitos de verduras Bledine.



El público continúa aplaudiendo, pero ni rastro del protagonista.



Una voz femenina en off¸ requiere, así mismo, la presencia al escenario del Paseante. Nada de nada. Ni rastro.




El Veí de dalt, para despistar la atención, coge el micro y espeta al público:



­—Quizás esté en el lavabo... Alguien debería ir allí…




Dos miembros de seguridad van a mirar en los lavabos. A los cinco minutos vuelven negando con la cabeza



—Nada.



—¿Habéis mirado en el de mujeres? —añade el Veí, intentando dar al traste con todo el séquito de admiradoras e intentar demostrar lo que él siempre había sospechado: que el Paseante era un travestí.



—Ni en el servicio de caballeros ni en el de damas.



De pronto suena un teléfono. “Es mi smartphone”, dice MK. Se le oye hablar muy cariñosamente con alguien que parece poder dar alguna pista sobre su paradero. MK coge, discretamente, de la mano al Veí de dalt y se van tras las cortinas.



Mientras, el público ya se da por resignada y vuelve, por segunda vez, a desfilar por los pasillos del teatro. De pronto aparece MK con un nuevo y glamuroso vestido plateado (¿cómo puede esta mujer cambiarse de prendas tan rápidamente y que, además, todas se le ciñen perfectamente al cuerpo?) que deja a las mujeres sin respiración y a los hombres bombeando sangre a la entrepierna.



En ese mismo instante empieza a sonar la Banda Sonora Original de "Misión imposible". El público cuchichea entre sí, algunos con expresión divertida, otros con expresión preocupante y, algunos, impacientes, pero discretos. El Veí vuelve dirigiéndose al público les da la buena nueva:



— ¡Ahora sí! Tenemos el gusto de comunicarles que el Paseante ha sido localizado, en...— y sin dejar que acabe la frase, el público le interrumpe, y aplauden todos a la vez, levantados y vitoreando su nombre “¡Paseante, Paseante!”.



Acto seguido surgen de la concha, ahí donde se esconden los apuntadores, los dos niños que, a la par, son presentados como los sobrinitos del bien hallado protagonista, asidos de las manos de éste y MK detrás, en segundo plano. Entonces, MK y el Veí de dalt hacen un aparte y dejan al Paseante con sus sobrinos a cada lado, asidos de sus manos, en medio del escenario. El público estalla en renovados aplausos y vítores. Tierna escena.




La voz en off se hace oír por todo el teatro: “¡Shhhhhhhhh, silencio! Parece que nuestro querido protagonista va a tomar la palabra...”



— ¡Ejem! Ehhhh, yo...., err, yo..., mmmm, err...



—Va, tío, no te cortes, porfissss— le interrumpe el pequeño Hayden, el que va vestido de color vainilla y le conoce sus arrebatos de timidez.




El faraoncito Nil añade:




— ¡Jopetas, tío, habla..., yaaaaa, que quiero irme a jugar....



— Tío, que esto es más fácil que besar a una chica, vengaaa...—, añade el pequeño Hayden.




El Paseante se arma de valor, se aclara la voz y dice con voz algo temblorosa, pero muy feliz y sorprendido:



—Ejem... Muchas gracias, ehhh, es un honor inmerecido... Errrrr, por primera vez no tengo palabras para agradecer tanto cariño y reconocimiento, errrr, insisto..., inmerecido.



Y se puede ver cómo se le resbalan unas lágrimas por sus mejillas. Está felizmente emocionado, se quita las gafas de plexiglás durante unos segundos y se seca con sus dedos índice y corazón algunas de las lágrimas derramadas.







—Yo, es que soy un tímido y romántico empedernido... Errr... Os voy a desvelar un secreto. Menos mal que hoy es domingo y no martes, ni tampoco va a correr la sangre... Ejem, todo el rato he estado escondido ahí debajo (señala el sitio donde se pone el apuntador, en la concha), en un baúl lleno de telas preciosas de Damasco, estaba muy cómodo entre las bellísimas vestimentas de esta ópera prima... Desde una rendija podía oír cómo me estabais buscando... Me daba risa, porque el miedo produce risa, y es que ya os he dicho..., errrr, soy muy tímido...







Otra ovación irrumpe su improvisado y encantador discurso...







— Hace unos cuatro años que salí al mundo. Bueno, ejem, es evidente que tengo unos cuantos más, ya lo veis (risas encubiertas); quiero decir que hace unos cuatro años aparecí en la escena virtual, en el mundo de los blogs. Hasta entonces sólo miraba el mundo al lado del señor gris… (al evocarlo, se le entrecorta la voz), paseando con él por el Turó Park o por el país de la niebla…; ejem; …pero mi verdadero país sois todas vosotras, bueno, vosotras y vosotros…ejem..; quiero decir, que me hacéis vivir en las historias que os cuento y en los comentarios que me dejáis. ¿Qué sería El Paseante sin vuestro cariño? Un cojo en medio de un país yermo… Un ciego en un país de ignorantes… Un anacoreta en una columna del desierto… Hmmm: … Soy feliz. Sí. Aunque os parezca lo contrario o que no sepa expresarlo con palabra claras. ¿Sabéis? Cuando paseo por los rincones de mi Turó Park siempre pienso en alguno de vosotras…Bueno, de vosotras y vosotros. De alguna manera u otra, leeros alimenta mi espíritu y las ganas de superarme. Sois fantásticas y fantásticos. No cambiéis. Nunca. Porque en mis posts siempre hay algo vuestro que os pertenece; que os quito de vuestra esencia y que intento devolvéroslo con mi mayor energía. Perdonadme si no os alcanzo. Mis paseos solitarios o en compañía son mi mejor medicina. Ojalá no se acaben nunca…



El público rompe a aplaudir. Las chicas chillan. Algunas lloran. Aunque lo intente ocultar, al Veí también le cae una lágrima que pasa raudo a enjugar con la palma de la mano: “Estos focos que deslumbran…”, dice a MK. Pero ella ya no lo oye. Ya nadie oye nada. Hay un fervor casi místico en la sala. ¿Quizás la avenencia de un nueva religión? Va cayendo el telón. El Paseante recoge una rosa del suelo. La huele. La besa. Y se la lleva al corazón con las dos manos. La ofrece al público. Ruge la marabunta. La lanza al vuelo. La platea es un grito unánime: “¡Paseante, Paseante!”. Todos los ganadores de un oscar los muestran en alto señalándolo a él. Como si se lo devolvieran. Sus sobrinos lo cogen de la mano y lo llevan hacia dentro. Cae el telón. Y los aplausos siguen durante quince largos minutos.



MK sólo logra balbucear: “Irrepetible. Inolvidable”. El Veí responde: “Cierto: nunca olvidaré tu escote”.






Joana abans del Vernissage




Joana després de la dutxa, maquillatge, estilista, etc......trepitjant l'alfombra roja




L'Òscar amplia la crònica des del Washington post, enviat especial.




Una abraçada , moltes gràcies i bona nit a tothom!

dimecres, 4 de maig del 2011

Groc





llddona



No hi ha lloc pel verd




quan les poncelles esclaten




com petits solets