Una escapada a Lleida

Lleida és la ciutat de pas. La veus i costa aturar-t'hi. Lleida és a tocar. Des de Girona agafant l'eix és una tirada de cotxe i més ara que està en obres. No s'acaba mai la carretera.

Quan passes Manresa i t'endinses a la plana ja endevines que el terreny és de secà i que a l'estiu en deu caure una que t'obliga a buscar ombra i refrigeri. Però a la primavera el temps ajuda a que els contrastos siguin més vius.

Quan hi arribes albires la Seu Vella,majestuosa i espectant. És el punt de partida duna passejada a través del temps.

la Seu Vella és la catedral que data del 1200 on hi conviuen l'arquitectura romana i gòtica. En les seves parets nues hi ha gravats els estralls  dels conflictes bèl.lics que durant dos segles van assatjar el turó. No en va va servir de caserna durant aquest llarg periòde i fins el segleXX. Al voltant d'aquesta Seu s'hi va construir el barri gòtic que ara romàn al subsòl i per això Lleida no té casc antic.

El claustre de la catedral, amb unes dimensions insòlites, és considerat un dels més grans de l'Europa gòtica. És com el balcó de la ciutat i a través dels seus arcs es divisa un cel blau o gris que a voltes sembla encarat a un  mar inexistent.

La riquesa en capitells, cornises i portalades ens dóna una idea de com van treballar els artesans per a cisellar aquests ornaments.

A l'esquerra de la Seu hi ha el Castell del Rei, a la roca Subirana, el punt més alt de la ciutat, totalment reformat. Està cimentat sobre l'antiga alcassaba musulmana i durant el reinat de la Corona d'Aragó era el centre polític de la ciutat. Només es conserva l'antiga sala noble del castell amb una terrassa des de la qual, si el dia és clar, es veuen els pics més alts del Pirineu, el Montsec, el Montsant i la serra de Prades, els pobles del Segrià, la planúria amb les seves carreteres i el tren, les hortes, la ciutat vella i la nova, les muralles del turó i els teulats de la Seu.

24 hores passen volant i donen per anar amunt i avall, fer un vermut, degustar uns cargols a la llauna, fer fotografies i embastar més d'una conversa. Passejar per l'eix comercial i escoltar la història a través de les pedres.

 

És clar que no tothom gaudeix del mateix privilegi.Tenir una amfitriona "tot terreny" i això és d'agrair.

Gràcies per compartir amb nosaltres el teu temps, Kweilan.

Apadrinant paraules

Vaig començar a trenc d'alba, amb una llum incipient de primavera com un sol tímid que es torna desvergonyit a mesura que creix.

la LLUM es reflexteix en la mirada, en la pell, en els cabells, en la paraula, en el caminar...

La LLUM es desprèn dels llavis i de la punta dels dits.

La LLUM contagia, engresca i cura.

L'escalfor és gairebé imperceptible. S'escola a través dels porus de la pell i t'amara d'una energia invisible.

T'acompanya , et bressola d'infant, t'emborratxa de jove i t'assossega més endavant.

" Sempre hi ha a dins nostre una LLUM que no s'apaga mai, encara que no la veiem " ( frase manllevada de l'Aquari )

aPARAULA'm :9 de maig de 2012

Antic balancí de jardí

Quan van comprar la casa en runes el gronxador ja presidia la vall.

Van fugir de la gran ciutat, cansats dels horaris i del ritme frenètic. Es van conèixer en una trobada sobre el creixement personal. Tots dos estaven separats i amb una filla cadascú.

Ella és francesa, d'una ciutat prop de París. Ell de Barcelona, mestre de professió.

Es van trobar intentant conèixer-se per dins. Anar un esglaó més d'allò merament superficial.

Ella acabava de deixar la feina en una multinacional francesa i  es dedicava a donar classes de francès. Ell havia decidit fer el que més li agradava, a part d'ensenyar, que era escriure. També però va deixar la docència.

Es van trobar sense gaires lligams i van decidir anar a viure al camp, en un poblet no llunyà d'una petita ciutat i van trobar un racó on poder aixecar les parets d'una casa que havia sigut un mas, ara derruït.

Conserven la bassa que abeurava els animals. Arreglada és una piscina sense gaires pretensions però hom s'hi pot submergir i refrescar-s'hi de de la primavera fins a la tardor. El sol hi toca de ple i escalfa l'aigua.

Hi he estat un cop i la casa em va captivar. Per dins tota feta d'obra i fusta, emblanquinada i amb el terra rústic, amb grans finestrals per on hi entra molta llum. Al costat de la cuina una saleta d'estar , plena de llibres. A dalt, les golfes amb  l'habitació dels convidats.

La pallissa l'han acondicionat de vivenda i hi tenen un llogater.

A fora un porxo i una glorieta envoltada d'eures per poguer-s'hi refugiar a l'estiu quan el sol apreta.

Més enllà l'era i , a sota uns arbres, el gronxador que es balanceja gairebé sempre sol.

Jo el pintaria, vaig pensar, al veure'l però el sol ja li agrada així. Són molts anys de saludar-se de bon matí.

No. El gronxador no vol canviar d'aspecte. I si... pintat de trinca el sol no el reconeixés?

Perquè als amos tampoc els cal empolaïnar-se per fora...

Han decidit en(b)vellir junts. 

Proposta del blog Relats Conjunts

Cairo Time

Una història a El Cairo. D'amor? No. No totes les històries són d'amor. Hi ha persones amb afinitats comunes, que són amics i que comparteixen moments... i hi ha situacions que hi predisposen o persones predisposades davant de determinades situacions. En alguns casos és fàcil que es confongui amb amor.

L'amor desvetlla. No en va un torrent de substàncies químiques ( feniletilomina ), posem per cas, de la família de les anfetamines corren pel rec sanguini i posen el sistema parasimpàtic en marxa.

Però hi ha situacions en les quals dues persones ( o més ) es  troben còmodes estant juntes i compartin aficions o només companyia.

Que algú t'inundi d'una certa tranquil.litat i entusiasme alhora no necessàriament és enamorament.

Enamorar-se és un fet totalment irracional i no sempre condueix a la felicitat . Es pot ser feliç i no estar enamorat.  

Per això a Cairo Time no hi vaig veure cap història d'amor tot i que la pel.lícula té tots els ingredients per a fer-nos-ho creure. Un marc exòtic, una persona de vacances (Juliette), sola esperant que arribi el seu marit retingut a la franja de Gaza; una altre persona  (Tareq) amb un negoci propi a El cairo ( un cafè per a homes ), solter, més jove que ella, educat, cult i disposat a complaure-la. Dos móns oposats. Ella és americana i ell egipci. Una ciutat on les olors i els colors es barregen amb la llum daurada dels capvespres ,amb les Piràmides de fons i el so d'un piano que convida a confondre al més racional dels humans ( banda sonoroa de Niall Byrne ).

Una excel.lent actuació de Patricia Clarkson, unes imatges narcotitzants, un intent de seducció per part de la càmera cap a l'espectador. Una picada d'ull, com si t'agafessin de la mà per a travessar la pantalla  , fruir d'un temps mort en el quefer diari. Prendre un cafè, fumar-te una pipa, fer una partida d'escacs, compartir una estona de conversa...despertar emocions... Pot semblar-ho però no és amor. Potser només és un moment de bellesa o a tot estirar un tros de felicitat.

Fins i tot sembla un publireportatge de la ciutat d'El Cairo amb tots els seus contrastos prop de la immensitat del desert.

Qui hi hagi estat farà un tomb pels seus carrers , qui no la coneixi, la descobrirà.

Sumant primaveres

Tornen de la Rambla caminant, agafats de la mà. Deixen enrere el rebombori d’un dia senyalat al calendari. Un dilluns no festiu amb els carrers plens de llibres i roses. La tarda cau enfosquint la ciutat dels tres rius.

Les seves passes són com un murmuri d’un temps passat quan els seus cossos tibats i el seu taloneig ressonaven sobre les llambordes, al compàs de les campanes de la catedral. Eren joves i en el seu món hi cabien tots els somnis.

Avui, un any més,  fan el mateix recorregut de tornada a casa amb alguns somnis complerts, un amor com l’or vell perfectamente aliatjat, les seves espatlles corbades i amb el pes de la vida a coll.

Els veig d’esquenes. L’un amb un llibre a la mà, l’altra amb la rosa. Les mans enllaçades. El dia de Sant Jordi apagant-se...

 

Relat que participa al concurs de Relats de Sant Jordi de La Vanguardia . En podeu llegir més al seu seu blog.

Bona Diada a tothom!!!

Massa tard...

Sí em vaig despertar massa tard. Bé, no és ben ben així. El cert és que ahir a la nit em va costar agafar el son tot i el cansanci i un cert neguit, tot s'ha de dir.

La vetllada del sopar veïnal va ser entranyable, emotiva, intensa i curta.

Per postres un cop estirada al llit i amb ganes de descansar va i se'm presenten, com si es tractés d'una pel.lícula, tot un seguit d'imatges d'allò que podia haver fet i no  faig fer. De fet no estava  al guió de la Organització veïnal, ni n'havíem parlat ni tan sols se m'havia acudit però ho podia haver fet o dit per ser més explícita i no va ser així...

I de què va tot aquest enrenou ara? És lògic que us ho pregunteu però si  la nit passada no em va deixar dormir i avui li dóno voltes molt millor escriure-ho i així em quedo  tranquil.la.

Imagineu per uns moments que podem fer anar enrere el rellotge...Situeu-vos a la trobada d'ahir. Encara no hem sopat. Comença la presentació el Veí ( tots espectants i plenament identificats amb el que diu).

El punt següent del programa era la lectura de la Història Veïnal 9mm. Quedem-nos aquí. Una  frase era el senyal perquè els blocaires que l'havien de llegir sabessin que era el seu torn. Però no , ara no ho hagués fet així, dir la frase i prou...

Recapitulem. Acaba el Veí, aplaudiments, somriures, espectació...

Servidora ( amb certa tímidesa encara que no ho sembli)puja a l'escenari i s'asseu a la  cadira giratòria que des d'allà  t'agafa vertigen  mirant el públic (falta de costum... no com el Veí que es troba  a la seva salsa).

Em dirigeixo als assistents ( vosaltres) i dóno un senyal al tècnic de llum perquè els apagui tots i amb una veu suau començo la meva entrada i us dic que si ara mateix pronunciés el nom "mar" tots els assistents ho relacionaríem amb el color blau i que si digués "rosa" molts la veuríem en vermell  tot i que estem a les fosques. Això seria una introducció del que vindria a continuació. Per això demano al tècnic que deixi només un llum per a poder llegir i us convido a que tanqueu els ulls i no els obriu fins que us ho digui. - El silenci a la sala és total - La pluja encara no ha arribat, o sigui que la situació és perfecte per una lectura d'abril.

La meva proposta és que us imagineu que sou un nen d'aproximadament 8 anys , que aneu agafats de la mà del  vostre pare i passegeu. Pugeu a un pis que de tant en tant el vostre pare us hi porta i allà jugueu amb un nen de la vostra mateixa edat i fins i tot hi vereneu. Imagineu que una noia rossa de llabis molsuts us rep amb un petó a la galta i que sentiu l'olor que desprèn. Un perfum dolç i empalagós que fins i tot us mareja...

Us dic que no podeu obrir els ulls encara i que només us heu de concentrar en el tacte de la mà del vostre pare , amb el perfum dolç, el pis que no és el que viviu i el vaporós vestit de la dona de llavis vermells...

( Mentrestant els 4 blocaires han pujat a l'escenari i s'han assegut ). Ningú de la sala, tret els de l'organització saben qui són ).  

El silenci continua acompanyant-nos mentre una veu masculina i jove comença a llegir el relat, li segueix una veu de fèmina, dolça i volàtil, sensual... i la tercera potent, llunyana i amb un accent diferent. Acaba el relat una veueta fràgil,neta i entonada...

És el moment en què us dic qui ha llegit el relat i que podeu obrir els ulls.

Els aplaudiments ens retornen a una realitat que per uns minuts hem bescanviat per un món imaginari on tot és possible fins i tot veure un món de color dins la foscor i on podem  olorar el no res ... Un moment per somiar desperts.

M'hagués agradat fer-ho així però la inspiració em va arribar tard en forma d'insomni. Avui estic més cansada però contenta d'haver gaudit amb tots els que vareu fer possible que aquesta Festa veïnal fos un èxit. Moltes gràcies!!

I sí ja sé que no podem anar enrere en el temps però sí podem materialitzar-lo en forma de "present".

Ara hem de veure les Històries Veïnals publicades i continuar imaginant, somiant i escrivint...

Falten 14 dies, portem 1145 euros... hem d'arribar als 2000!!!

Avui descansaré plana. Vertical / Horitzontal... com anava Cristina  i Barbollaire? La línea ? ...

Felicitats als "bingueros" MK /Cristina i Barbollaire :)

Històries i Contes

Potser sí són llibres per a estones. Aquí l'agafo i aquí el deixo. Avui una història, demà un conte o a l'inrevés. Recordo quan vaig escriure aquest trosset d'Història Veïnal o aquest conte.De nit, sovint amb mil coses per fer. Rellegint-ho, corregint-ho i enviant-ho.

L'endemà o l'altre publicat al blog. Ho podia haver fet millor o escrit això i obviar això altre. La història acabada té un sentit diferent a com es va començar. Aquest gir inimaginable perfectament trenat. Tantes mans i un únic guió.

Tantes persones al darrere d'un pantalla llegint i rellegint. Algun nexe debem tenir en comú : la passió per la lectura, la passió per escriure ,la passió per imaginar...

Ara es publiquen en paper. Podrem tocar i olorar , descobrir ritmes pausats i altres de frenètics.

Ens coneixerem i ens desconeixerem alhora. Segur que hi haurà algun moment inoblidable, de fites aconseguides i per què no d'una certa afinitat virtual.

Dissabte tocarà les Històries veïnals i espero el carter amb els 365 Contes...

Al darrere de cada projecte hi ha una persona que ha fet que els llibres fossin una realitat. El Veí i la Bajoqueta... moltes gràcies!