La Gresca

Without you era la primera cançó lenta que tocaven a la discoteca del poble. Encara ara només de sentir-la em venen imatges d'aquella sala fosca i amb la bola de colors girant al sostre que sens dubte ens feia a tots i a totes més alts, més prims i més guapos. La Gresca era de bon tros la discoteca més buscada de la comarca i de les d'arreu. Els diumenges ens hi trobàvem tots i totes. 
A primera hora de la tarda quan encara estava amb els llibres al davant acabant els deures el rum rum de les "Lobito" em trasbalsava de valent. Les sentia quan baixaven a tot drap per la corba del cementiri i anaven donant voltes pel poble. Era impossible concentrar-se en res més que no fos endevinar qui vindria a La Gresca aquell dia.
La Gresca va ser testimoni de les primeres " minis" d'un bon planter d'adolescents, de les botes amb plataforma i dels Lewis apretats que més tard es convertien en mini shorts d'estiu quan ja no admetien gaires rentades més d'esfilagarsats com estaven.
No recordo si la discoteca tancava a les 9 o a les 10 però sí que recordo que al primer quart de les 9 que tocava el campanar sortia disparada i a l'últim quart arribava a casa. Era l'últim esprint del dia.
Anys més tard vam coincidir, l'amo de la discoteca i jo quan feia pràctiques a   una clínica de Barcelona i ell estava ingressat per una afecció cardíaca.
Del llit estant em va dir que havien estat uns bons anys... i jo li vaig dir que potser els més bonics de la meva vida. 

Tot i que ell mirava pels seus interessos va fer un bé pel jovent del poble ja que vam retardar uns anys  el peregrinatge de les nits amb cotxe cap a altres llocs. I la sort per molts de nosaltres va ser que ja havíem cremat aquesta etapa i ens va interessar més fer de monitors d'esplai que continuar ballant en sales on no hi cabia ni una agulla... I és que tots tenim un passat i una cançó que ens el fa recordar.

Ioga al capvespre

"Estireu els braços amunt com si algú un estirés dels canells i volgués que toquéssiu el sostre..."

I amb els peus de puntetes i els braços damunt del cap s'allargà tant que li va semblar que algú l'estirava. El grau de concentració era alt i va percebre el tacte d'un altre cos al seu davant, estirant-li els canells... Va notar els seus músculs, fins i tot la seva olor...

Després la llum es va apagar i només dues lamparetes ataronjades il.luminaven l'estança.

Una música com d'un rirerol escolant-se per sota l'estora la va transportar dins una bombolla al món dels somnis.

Es va despertar nova.

D'aquí endavant canviarà l'horari . De dia ho veu tot massa clar. Al capvespre, sens dubte, el cos està més receptiu...

light house

( Tossa de Mar)

Blaus difuminats

entre el cel i el mar.

Casa de la llum

Quan el sol cau

- " El que més ajuda a concentrar-se és la perspectiva de la mort" - Gene Hackman a Paul Newman"


- "No, el que més ajuda és la perspectiva de la forca" - Paul Newman a Gene Hackman
.
.
.
.

- " Crec que les persones com tu no tindrien d'apropar-se a les persones com jo..." - Susan Sarandon a Paul Newman




Un drama amb pinzellades de cinema negre. Un joc de diàlegs i sentiments.
Un repertori de luxe.
1998
El cinema no envelleix ni passa de moda.

"Algunes persones poden pagar el preu necessari per alliberar-se de qualsevol cosa, excepte del passat"

Divagacions

Hi ha un moment per a cada lectura o això diem. Rellegim perquè creiem que el moment no era l'adequat, com també reservem lectures per més endavant quan la disposició i les circumstàncies ho permetin.

De la mateixa manera hi ha un moment que ens hem d'aturar. Tenim uns anys viscuts, una certa experiència que ens propicia l'edat. Tenim al davant un ventall interessant per fer i vull pensar que uns (molts) anys per viure, amb la millor qualitat de vida posats a demanar.

Aquesta pausa l'hauria de fer tothom. Un ordenar o redireccionar la seva vida. Sempre hi ha l'afegitó de que " ens necessiten". És clar que també podem dir que "els necessitem".

L'entorn actúa de bloqueig de les nostres pròpies decisions. Ni endavant ni enrera. Una inèrcia que ens mou i que fins i tot ens aclapara.

Hi hauria d'haver un moment en què fóssim capaços d'usar la nostra llibertat absoluta, capitenejar cap a on anar sense cap mena de desgavell emocional.

Entenc, a estones, qui és capaç d'embolicar-se la manta al cap i decidir sense consens el futur de la seva vida malgrat algunes necessitats puntuals que , si posats pel cas no hi fossin, deixarien de ser obstacles.

Hi ha necessitats a mitges? A tant per cent? Es creen amb el temps dependències i obligacions de les que no podem deslligar-nos?

Ho acceptem i ens conformem? o hi ha qui s'hi rebel.la i malgrat no poder-ho dur a terme ho explica, ho contempla, ho pensa  i ho sublima en una mena d'activitat plàstica sigui de la disciplina que sigui?

És més important el que diem o el que pensem? I el que fem? sempre és més important del que diem i pensem?

Hi ha en la tria una part de renúncia. Qui renuncia més el que decideix marxar o el que deixa marxar?

Qui enyora més el que se'n va o el que es queda?

Tot queda resumit en el grau d'estimació més que en la dependència del nostre entorn.

I l'estimació cap a un mateix fa que si renunciem a tot o a una part sigui exclusivament perquè posem al davant del tot l'estimació als que més estimem.

Aparellades

Dansa de colors

al compàs de l'aire.

Enyoren sortir de nit

Adrenalina

Li va costar agafar el son. L'habitació era tan silenciosa que el frec de la respiració gairebé inaudible del seu acompanyant la impedia adormir-se.
Els llençols i el cobrallit blancs trencaven l'harmonia de les cortines i la moqueta negres. La nit s'havia allargat...
Temia no despertar-se l'endemà al matí tot i que la recepcionista havia pres nota d'avisar-la per telèfon a una hora poc usual.
Continuava desvetllada resseguint adés i ara el recorregut que faria fins a l'estació de tren que la portaria a la seva ciutat amb un marge prudencial de retard i al seu lloc de treball.
Divagava fins que es va adormir.
Quan tot just clarejava el so estrident del telèfon la va mig despertar i una mà sacsejant-la li va recordar que era l'hora...
Tan profund era el seu son que va restar immòbil assaborint els darrers minuts que de tant plaents es van convertir en mitja hora.
Batua l'olla, va exclamar aixecant-se d'una revolada mentre començava una carrera de fons cap a l'estació.
Havia previst aixecar-se amb temps per dutxar-se, fer un cafè de camí i amb una parada de metro ser al tren però a aquestes hores no tenia ni temps per respirar.
Va sortir disparada de l'hotel i va córrer cap a un taxi sense fer-li cas de que no arribaria a temps. Mentre es maquillava al seient del darrere el jove no tenia ulls només per no errar cap carrer que allargués el trajecte.

Van fer el camí muts per la ciutat que encara dormia amb només algun joc de mirades que anaven dels semàfors al rellotge del taxi passant pel retrovisor.

Ella amb un fil de veu li va donar les gràcies i va pagar, va segellar el bitllet a la taquilla i tant ella com el tren van arribar junts a l'andana.

Ja instal.lada al tren en comptes de dormir anava rumiant com sovint les aparences enganyen. Si el taxista escrivís un relat no s'assemblaria en res al que pogués escriure ella.

De la manera com havia sortit esperitada de l'hotel , amb els cabells campant al seu aire i a aquella hora intempestiva l'argument estava servit. La imaginació faria la resta.

Va fitxar uns minuts més tard de l'hora que començava i de camí a la feina va pensar que si explicava que aquella nit no havia dormit amb cap desconegut i que cap dels dos havia pagat l'hotel ningú se la creuria.