Cafè del mar

Imatge Hayley S

De cares a l'infinit

desxifro el teu silenci.

La música em porta

l'abraçada de la nit

Gymnopedie nº1 - Erik Satie - Cafè del Mar

Impàs

Parc del Migdia

Busco racons. M’acosto al silenci. És just quan la ciutat es desperta i els primers sorolls es desvetllen de la nit.

Hi ha parcs , a la ciutat, com petits oasis.

M’arrecero en una de les cafeteries prop d’un petit estany. He anat a comprar el pa en un forn on el fan amassat i no he pogut resistir-me a una ensaïmada de pam, cuita per fora i tova per dins. Cruixent. I a unes magdalenas amb ratlladura de llimona. Perfumades.

He demanat un cafè amb llet i he anat esmicolant l’ensaïmada i després una magdalena, sense pressa, mentre contemplava els ànecs de l’estany fruïnt de la calma matinal. Ells i jo.

Un executiu amb una carpeta sota el braç i parlant per el mòbil m’ha distret.

Arriben les primeres mares amb els nens als cotxets i un grup d’escolars menuts hi venen a esmorzar. Tots duen la motxilla i la bata de la llar d’infants. Vermella.

Hi ha algun jove aïllat amb el seu iPod i algun jubilat llegint el diari…

El sol ha tret el nas tímidamente per tornar-se a amagar. El dia està mig ennuvolat i tot fa pensar que l’hivern és ben viu.

M’agraden aquests dies d’impàs. Dies grisos de bon matí i assolellats al migdia. La primavera espera impacient. Uns dies més i endreçarem els jerseis gruixuts, els guants i les bufandes i ens empolaïnarem amb roba vistosa.

A aquestes hores del matí la majoria de persones treballa i els nens són a l’escola.

M’entretinc llegint el diari i després busco qualsevol mirada que , com la meva s’atura i deixa passar pel seu davant estampes quotidianes sense cap més trasfons. Algun cop fins i tot es creuen les mirades i prou. Només deixant-les passar assaborim aquest moment.

Una mica de calma abans de començar el dia.

Poder canviar el torn de treball em permet fer aquesta pausa matinal. Estar amb mi. Observar. Gaudir sense presses. Aturar de tan en tan el temps.

Actualment el luxe és més subtil. No tan ostentós ni carregat com el Barroc. Tenir temps per a tu, per els teus, per a fer una escapada i per a trobar-te.

En la nostra societat en la qual tot es mesura per la rapidesa i pels resultats el veritable luxe és el temps.

Finestra

Imatge de Hayley

Llum interior

darrere els porticons

Descansa la nit
******

Agresolada entra la llum.

Els barrots no clouen la distància

i l'habitació s'omplena

de desig de vida perdurable,

TU erets receptacle

a tota llum pura i neta

i la coïes en teu intern

per retornar-la més polida

a l'exterior que espera.

Restes oberta de records

que noves llums faran seus

en un abastable seguir

en causes de Pau i Amor obertes.

Corre, llum, com Ell corria

netejant les impertinències.

*****

Jo obriria la finestra

esclava d'una marca que barra

els seus ulls a la llum

que la circunda i la traspassa.

Jo obriria la finestra

per mirar i veure

per copsar-hi vida

dins l'habitacle

que resta fosc.

Jo obriria la finestra

perquè el destí

no clogui el seu temps

en la picardia de l'absència.

Gràcies Anton

Amanida de fruites vermelles

Imatge del blog Cuinar és generós

De l'amanida de fruites vermelles recordo el vinagre de mòdena lliscant per les fulles arrissades de l'escarola i les mores vermelles saltironant per el plat, algun pinyó i la cura que tenia al enforquillar-ho per no tacar-me.

No recordo la conversa que vaig mantenir amb el comensal de la dreta, un doctor en química quàntica. De fet el que sí em ve al cap és el bellugueix dels àtoms blaus i vermells en les cadenes i en les fórmules que mai entendré, però que per els entesos resulta tan familiar com fer una amanida per els no entesos. Barreges i equacions, proporcions i la mesura justa,cadascuna en el seu nivell de dificultat. La vinagreta ben feta també té el seu per què...

Les converses monotemàtiques tenen un únic inconvenient. Un cop s'acaba el tema, s'acaba la conversa...

Tampoc recordo fil per randa la conversa amb el comensal de l'esquerra. Encetant temes i trepitjant paraules gaudint d'espais de silenci que també s'agraeix.

Sentir tota l'estona d'un àpat que qui parla s'escolta a ell mateix i a sobre segueix amb el tema de quan menjàvem l'amanida quan ja estem a les postres... cansa.

Per això relaciono l'amanida de fruites vermelles amb una conversa relaxada en un sopar d'aquells en les quals si tens una mica de sort la nit no resulta monotemàtica.

Amanda de fruites vermelles:

escarola i enciam de colors

maduixes

mores vermelles

grans de magrana

alvocat

formatge de cabra

Vinagreta:

vinagre de Mòdena

oli

1/2 cullerada de mel escalfada amb l'oli

alfàbrega

pinyons

panses de Corint

una cullerada de mostassa de Dijon

TOSSA, EL BLOG D'EN VITALIS: TURISME UNDERGROUND

TOSSA, EL BLOG D'EN VITALIS: TURISME UNDERGROUND

És una llàstima que facin propaganda d'aquest tipus en indrets tan bonics i tranquils.Com bé dius serà flor de quatre dies. Tant de bo!

En safata de plata

Normalment recorrem a la imaginació en dues ocasions : quan no tenim dades palpables o quan tenint-les les volem enriquir o adornar. Sense voler-ho però, hi ha situacions servides en safata de plata.

Darrere un escrit hi ha algú que escriu. Algú que imaginem amb un físic determinat.

El Paseante ha afegit detalls en el seu últim escrit que potser són reals o ficticis. Però suficients per despertar els nostres sensors i alimentar el nostre imaginari. (Obviaré aspectes intel.lectuals ja que estan sobradament demostrats ).

Em sembla que , a part d'escriure bé , se li ha girat feina...

Ja ho sabeu, per arranjaments de la llar no dubteu a demanar-li pressupost.

Mentre el llegia he fet un revival a aquest anunci. No sé si és la música, la Coca Cola o el Kit Kat que tan bé es posa a mig matí però l'anunci m'agrada!

Gaudiu del cap de setmana!

Yamaha x- max 125

Feia una eternitat que no pujava en una moto. Prefereixo anar a peu o en bicicleta. El cotxe l'uso per allò imprescindible i necessari però no m'agrada conduir. De sempre les motos m'han fet respecte .

La sensació avui quan m'hi han convidat ha estat de por , quasi de vertigen. Al primer moment no recordava haver-hi pujat mai, ni de paquet. Però sí en una ocasió vaig pujar en una Bultaco petanera i al baixar em vaig cremar a la cama amb el tub d'escapament. Mai més.
Han estat uns moments de confusió com si m'enlairés en un telecadira i em transportés muntanya amunt deixant-me anar per una pista blava - vermella. De negres que jo recordi potser n'he baixat una o dues i ja vaig fer "el cupo". Anar virajant per les verdes - blaves era una grata sensació de domini dels esquis i del cos, de la velocitat i del gaudi de l'entorn. Quan tens por ets incapaç d'assaborir res.

Serà per això que la velocitat em fa por. Amb el cap enterbolinat tinc por de perdre'm sensacions, paisatges i detalls que anant a poc a poc puc apreciar.

Avui he agafat el casc que m'han ofert. M'he aïllat de l'entorn. La meva veu ressonava dins del meu cap. Els llums dels cotxes semblaven focs d'artifici . Hem sortit del centre i hem anat als afores. Fosquejava i el silenci i l'aire m'han assossegat. A una velocitat assequible hem voltat per la urbanització i alguns descampats. No feia fred. He afluixat el cos i m'he deixat anar.

Hem lliscat pendent avall com si voléssim sobre un tou de neu primaveral. La mateixa sensació que fa baixar pistes avall, amb el cos acompanyant cada revolt, cada gir, surant sobre l'asfalt i sentint-me diferent dels vianants.
Hi ha situacions que enlleminen. Per diferents, inesperades , per la companyia.

Hem arribat puntuals, una mica despentinades...
La reunió ha durat 1 hora i mitja i jo he esperat amb frisança que acabés per poder tornar a fer el recorregut que havíem fet abans. Gràcies Lídia.