Hip,Hip,Hurra!

Peder Severin Kroyer,1888, Hip,hip,hurra!

Aquella munió de gent s’afanyava a brindar un cop més i ja en portaven uns quants, de brindis. Un per el pare, un per la mare, un altre per el germà gran, els tius , el gendre...

Vaig retenir la imatge d’aquell moment. Estava de cap de taula i, a part de la meva neboda, era la més jove del grup.

La meva germana amb el cap cot no s’esforçava gens quan alçava la copa. De fet només tenia ulls per a la seva filla. Un àngel de noieta,rossa i de pell blanca que no s’assemblava gens al “gendre” que havia arribat a la família vingut de terra endins.El seu pare , vaja, l’home de la meva germana i cunyat meu.

La nostra família era pèlroja i de pell blanca i ell era un morenàs d’ulls i cabells negres.

Des de sempre el vaig trobar escapolís amb mi i amb la mare però obert i generós de paraules amb el pare. Això d’anar de cacera i al bar a fer brindis es veu que els agermanava.

No recordo ben bé què celebràvem aquest últim diumenge però era habitual sortir amb la família i alguns amics a dinar al camp.

Teníem un servei que ens ho preparava tot i nosaltres, filles de gent adinerada, no teníem altra feina que empolaïnar-nos i escollir el millor vestit. La mare presumia de filles davant d’ aquells homenots i el pare aprofitava per buscar-nos marit i sempre, gairebé sempre, era el primer d’alçar la copa.

Brindàvem per tothom que hi era present i al final també per la família que ens havia deixat.

Els meus tius s’assemblaven al pare. Alts, prims, elegants i barbuts. Algun mig calb però en general, peluts, riallers i treballadors ( tot sigui dit ).

Hauria preferit agafar el caballet i les aquarel.les i fruir pintant aquella meravella de boscos que ens rodejava però en aquestes trobades no s’hi valia donar excuses. La mare no ens ho permetia i jo les trobava soporíferes. Només menjar i beure, sense cap conversa sèria, parlant de caceres furtives, de negocis imaginaris i pròspers i de viatges per anar a comprar vestiar i espècies.

N’estava segura. La meva vida no era allà.Tampoc estava segura de fer les maletes i marxar.

Algú va adonar-se que estava absent i el brindis va ser per a mi.

“ Per la nostra pintora de capçalera”, es va sentir. “ Per aquest diamant brut per polir, va afegir el pare.

“ Per la fadrina de la família” , va dir el meu cunyat mirant-me de fit a fit amb una mirada que em va travessar l’ànima. I va ser llavors quan vaig decidir que faria les maletes per no ser la deshora de la família.

Hi va haver en aquella mirada tota la condensació de paraules que mai havia escoltat i hi havia en la meva fugida totes les respostes a tants per quès.

Pintaria, pintaria i pintaria...

I així va ser com un dia , lluny d’allà, vaig pintar aquest quadre recordant l’escena que fa aproximadament un any vam protagonitzar i que avui està penjat damunt la xemeneia del saló de la casa de la meva germana i del meu cunyat mentre bressolo un nadó morenàs i amb uns ulls rodons i negres...

Una aportació més als Relats Conjunts