Edward Hopper,1929
El viatge havia estat llarg i cansat. Viure separades tant de temps les unia sentimentalment. No hi havia el frec diari de la discòrdia. Eren tan diferents mare i filla!
L'Esther no havia arribat a temps a l'enterrament del seu pare i la Júlia la va anar a esperar a l'aeroport amb el cor encongit,més prima i més envellida. Era jove encara però aquesta mort sobtada l'havia ablanit, com un titella que es mou sense to.
L'Esther se la va mirar interrogant-la mentre esperaven que vingués el cambrer. A fora feia fred i des la taula veien el riu. Gris, amb els núvols grisos i només una parella d'ànecs de coll vert nedaven desplegant cercles en els quals s'hi reflectien les cases properes. Era com un trencaclosques dins l'aigua. Múltiples peces per a recompondre una vida, va pensar la Júlia. Cadascuna al seu lloc.Encaixades i desordenades alhora.
Mentre la flaire del cafè li penetrava dins el cos rumiava com dir-li-ho. Ara era el moment. Després de tants anys els secrets són menys secrets i ara el seu marit estava mort i la seva filla tenia el dret de saber qui era realment el seu pare....
la Júlia tenia la mirada i el cap cots intentant trobar les paraules en el cafè ensucrat.
Era hàbil, la seva filla. Aguantava el silenci. Esperava que la seva mare esclatés en un mar de llàgrimes.Volia consolar-la i dir-li que l'estimava, que havia estat una bona mare... però callava.
A Wisconsin l'Esther treballava des de feia uns anys a la universitat de Winona. Ss'havia casat i ara esperava el seu primer fill. Se la veia feliç sota la visera del barret, amb els ulls amatents.
El sol de la tarda anava minvant i les cases del riu s'anaven tenyint d'un groc ataronjat que contrastava amb les persianes verdes i marrons. Unes enrotllades i les altres deixades anar.
Ara l'Esther s'esplaiava i la Júlia se l'escoltava impregnant-se de tota l'energia que brollava per cada porus d'aquest cos canviant.Al mateix temps assaboria l'amargor del cafè. Els contrastos de la vida.
L'Esther parlava del senyor Schomer, el degà de la universitat, com d'un amic proper. Algú que sempre hi era quan ella el necessitava. Aquell home que vetllava, a una distància prudent, per aquella noieta que de jove va creuar un mar d'aventures i es va instal.lar prop del Mississipi, amb una maleta i una nota escrita a la butxaca adreçada al professor Schomer.
Després de la seva confessió la Júlia es va empetitir pensant si la seva filla s'aixecaria i marxaria...
-Ara esteu tots dos vídus, i teniu molts d'anys per endavant... Agafaré 2 bitllets de tornada,mare?
50 propostes de Relats conjunts
