Del Sud al Nord

Mentre trepitjava els bassals d'aigua d'una ciutat del sud rumiava com m'agradaven de petita els dies de pluja. Caminar amb aquelles botes negres de goma i ficar els peus dins els bassals que trobava de camí cap a l'escola. Hi anava amb la M. D'anada i de tornada. 4 caminades al dia.

Vam créixer com a germanes. Les dues érem filles úniques gens malcriades ni consentides encara que la fama dels fills únics sigui aquesta.

Al Sud va ploure i molt. La ciutat estava verda i taronja, groga, blava. Les rajoles, els tarongers i el cel esvandits ( ara sembla que allà plou massa...). L'aire fresc d'una puresa intacta sense contaminació ni fums. Les voreres amples, els passeigs i els jardins plens de primavera. Els edificis s'enfilaven cap el cel intuïnt la claror darrere uns núvols grisos però el sol es feia pregar.

Que t'esperin a l'aeroport amb un paraigua gran de color blau i et passegin com una "damiselle"s'agraeix amb el cor, l'expressió i la mirada. Hi ha res més bonic que aquest llenguatge corporal que expressa el que volem dir sense paraules?

Vaig emportar-me el llibre que tenia començat per acabar-lo en algun racó d'un parc quan sortís el sol i així ho vaig fer, al parc de Mª lluïsa envoltada de tarongers. L'amant perillosa de Murakami em neguitejava per la barreja de sentiments abocats en unes ratlles magistralment escrites que resultaven de bon païr sense presses ni horaris.

Mentre l'acabava va passar un home fent footing pel parc i em va preguntar què llegia. Ah! va exclamar jo sóc traductor i em va dir si vivia allà, al sud. No, no ...li vaig dir. I aquest accent? Català, li vaig respondre. Es va allunyar sense aturar-se... M'hagués agradat fer-la petar una estona.

Salerosos, l'Àngels i en Rafa, el primer dia que ens vam trobar em van obsequiar amb un llibre : La gramàtica de l' amor de Rocío Carmona. Casualitat. Només de començar-lo em vaig adonar que en el primer capítol reconeixia noms, argument i passatges. Referències al llibre que just havia acabat d'en Murakami. Un bon senyal per continuar llegint-lo i casualitat també que trepitjant carrers i tasques, esglésies i catedrals al teatre anunciessin : Gramática del deseo de la companyia El mayordomo ,obra escrita per Patricio Pérez. ( sembla que en temes sentimentals no sabem conjugar). Un text amb poesia, amb uns actors amaters i amb una actuació més que digna.

¡ Cuantas acciones escribo!

- tan sólo quiero presentes

que se mezclen con futuros -,

y no los transcribo pasivos,

activos, por siempre activos.

Y conjugo angustiado

que sin acción estoy frio,

que un yo entrega su alma

de amor, de amante, de amigo.

Conjuguemos estos verbos,

¿Quién querrá hacerlo conmigo?

No me'l vaig deixar perdre com tampoc em vaig perdre la xocolata amb xurros i el "salmorejo", les "tortas de camarones" i el bacallà " encebollado".

I amb tren, una mica més cap al Sud una ciutat de cases blanques, de carrers estrets i costeruts, empedrats amb signes del carnestoltes encara cuejant. El mar obert envoltant l'arquitectura, la història i les tradicions. La barreja, que en qualsevol cas, sempre enriqueix.

Flamenco para Traviata, de La Cuadra de Sevilla al teatre Lope de Vega, amb uns preus molt raonables és un exemple d'imaginació i desafiament a l'hora de barrejar òpera, flamenc, ballet i doma.

Amb la M preparem el camí, correu va correu ve, més cap al Nord. Serà després de les municipals perquè s'ensuma que serà alcaldessa del seu poble i necessitarà una setmana per constituir el grup municipal i tota la paperassa. Després uns dies per contemplar els blaus i els verds i establir diàlegs amb el silenci...