Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dijous, 21 de gener de 2010

Demanant un taxi

Demanant un taxi Lisbeth Firmin 2004
El fet d'haver-la trucat pocs minuts abans de sortir de casa seva per anar a la feina l'ha trasbalsat. En aquell moment , asturada i mig adormida no ha sabut com reaccionar.

Amb un fil de veu ha dit d'acord, a les onze seré a l'hospital. Gràcies. Bon dia.

Però com es poden fer les coses així? remuga mentre arreplega la roba que li falta per omplir la bossa. Ho tenia tot calculat. Els pijames, la bata, el necesser, un parell de llibres, un bloc i un bolígraf. Els papers per admissions , la carta de la doctora i poca cosa més...

D'acord. Sap que és una intervenció banal però això d'avançar-li l'hora la fa anar malament. Estava tranquil.la. El dimecres havia d'ingressar a les 9 del matí. El seu marit l'acompanyaria i en un parell o tres de dies tornaria a casa. Els nens es quedarien a dinar a l'escola tota la setmana i els tornaria a abraçar ben aviat. Però amb aquesta urgència de la telefonista avisant-la que s'havia anul.lat una intervenció per aquest mateix matí i que la podien operar a ella tot s'havia targiversat.

El seu marit era fora de la ciutat i els nens ja havien agafat el bus cap a l'escola. El dia s'havia aixecat gris, plujós i amb un vent que feia tremolar les persianes. No era el millor dia. Un dilluns. La sanitat privada amb tot el confort que fa l'estada menys traunmàtica ara li menava la pressa. Només li faltava obrir la porta del garatge i comprovar que no hi havia el cotxe. Sí. Ara recorda que el divendres el van portar al mecànic.

Surt al carrer i demana un taxi. Plou a bots i barrals. S'asseu i amb la veu entretallada li diu l'adreça al conductor.

Respira. Es nota els ulls enaiguats. Dues llàgrimes li rodolen galtes avall.

Es troba sola. Sap que no serà res. Una epidural i sedació li va dir la doctora. Ho sap i camí de l'hospital s'ho va repetint.

El seu marit no arribarà a temps. Els fills tenen exàmens. No vol dir-los res...

Però tem no poder-los abraçar, com voldria ara mateix.

Avui tenia una reunió per acabar un projecte mig embastat. El dimarts havia quedat per dinar amb una amiga. Tant se val. Ho posposeran per més endavant tot i que tenia ganes de veure-la abans...

Pensa que les coses no es poden fer ni deixar de fer tan precipitadament.

Té por. Reconeix que és el primer cop que aquest sentiment li neix de dins. Una por visceral de no poder tornar a veure els que tant estima, als amics...

Pensa que la soledat i la por no són bones companyies. Ha de ser valenta, però com dimonis es fa per vèncer la por en moments com aquest?

Fins i tot no està segura de ser tan valenta com es pensa que és.

Mentra paga s'adona que porta les sabatilles d'estar per casa. Ara mateix , un detall del tot insignificant. Somriu. Amb tot,porta una pedicura francesa impecable.



És una altra proposta de Relats Conjunts

23 comentaris:

- assumpta - ha dit...

Una idea força original, Joana!
M'agrada molt tot, l'argument, el ritme, el toc de neguit i per postre la cirereta final de glamour!

Et felicito de tot cor, a mi m'ha encantat!!!
=)

novesflors ha dit...

Sí, la cirereta final desdramatitza. Un bon contrast.

Striper ha dit...

nena m'agradat molt ho he pasat molt be llegin el relat

rebaixes ha dit...

No m'ha relliscat el seient, m'he sentit molt còmode... Ho posa joiosament bonic el teu estil.Et batejo la senyora dels escrits.Anton.

Elvira FR ha dit...

Molt bon relat....transmet molt bé el neguit de la protagonista i ens manté amb l'ai al cor...i sort de la frase final!

Carme ha dit...

Està molt bé aquest relat! M'ha agradat molt, Dóna una sensació ben real de pressa i de trasbals.

fanal blau ha dit...

Ostres, Joana!

què bé has sabut fer-ne un retrat escrit d'una estona de incertesa, impaciència i por visceral...

Un relat fantàsticament ben escrit-descrit!

Una abraçada!

kweilan ha dit...

Molt bo! Molt original la història i també m'ha agradat aquesta por de la dona davant allò desconegut i de com se sent sola dins el taxi. El detall final trenca el dramatisme i ens fa propera la protagonista. Felicitats!

XeXu ha dit...

Un bon relat. Descrius molt bé una situació que ben bé podria ser certa, i la protagonista la viuria de manera molt similar.

el paseante ha dit...

Tens una imaginació que no te l'acabes. I, a més, la saps convertir en paraules ben escrites. M'agrada molt llegir-te.

garbi24 ha dit...

Bona història, es una dona que estima molt a qui l'envolta i per això esta tant preocupada. Molt bon final, li treu una mica d'importancia a tot

jordicine ha dit...

M'agrada sobretot el final. Et felicito, Joana. Un petó.

Joana ha dit...

perfecte reina, perfecte!
Petonets

estrip ha dit...

un conte ple de detalls preciosos, tot i la soledat que sent.
M'ha agradat molt.
...
em vaig a treure la sabatilles que he de marxar!

Cris ha dit...

Preciós, i el teu final m'ha emocionat i m'ha fet posar els pèls de gallina.... felicitats Joana, molt i molt maco :) Petons!!

Duschgel ha dit...

Noia, has tret una magnífica història d'aquesta imatge. La meva enhorabona!

Rita ha dit...

Deliciós, com sempre! :-)

Per cert, tenia entès que per entrar a quiròfan no es poden dur les ungles pintades. Ha canviat?
Petons!

Bargalloneta ha dit...

A mi també m'ha agradat molt!

Pd40 ha dit...

Lo de la pedicura m'ha arribat al cor :)

Per experiència, encara que sigui un trasvals, prefereixo que li avancin a que s'enradereixi. Lo segon és una murga, com a mínim així ja s'ho treu de sobre.

Felicitats, Joana, un relat deliciós com ens tens acostumats.

Una abraçada :)

Patrícia Montañés ha dit...

Preciós, realment maco! Felicitats, les sabatilles li donen un toc tendre a tanta por i soledat... :)

Joana ha dit...

Assumpta, Novesflors, Striper...gràcies!
Rebaixes,
Senyor poeta!

Elvira, carme , Fanal...
gràcies sense neguit!

Kweila, , Xexu
Podríem ser qualsevol de nosaltres...som humans!

Paseante,
Et dic el mateix. El teu estil també m'agrada!

Garbi, Jordicine,
Havia de desdramatitzar!

Joana,
La perfecció no existeix...gràcies wapa!
Estrip,
:)

Cris, Dushgel,
Gràcies!

Rita,
De fet no es poden portar pintades. Tens raó però a la protagonista li han avançat el dia i amb les presses....

Bargallonet, Pd40,
Gràcies!!

Patrícia,
M'agrada no fer un drama de les coses quotidianes tot i que la por ens ho fa veure diferent.gràcies!

La Meva Perdició ha dit...

Un seguit d'entrebancs tan continuats, només poden portar a un desenllaç feliç. Quan surti de l'anestesia i vegi els fills i el marit amb ella, tot començarà de nou, i el malson marxarà. :)

Joana ha dit...

La Meva Perdició,
M'agrada el teu optimisme. Segur que és la millor medicina :)
Benvinguda!