Demanant un taxi

Demanant un taxi Lisbeth Firmin 2004

El fet d'haver-la trucat pocs minuts abans de sortir de casa seva per anar a la feina l'ha trasbalsat. En aquell moment , asturada i mig adormida no ha sabut com reaccionar.

Amb un fil de veu ha dit d'acord, a les onze seré a l'hospital. Gràcies. Bon dia.

Però com es poden fer les coses així? remuga mentre arreplega la roba que li falta per omplir la bossa. Ho tenia tot calculat. Els pijames, la bata, el necesser, un parell de llibres, un bloc i un bolígraf. Els papers per admissions , la carta de la doctora i poca cosa més...

D'acord. Sap que és una intervenció banal però això d'avançar-li l'hora la fa anar malament. Estava tranquil.la. El dimecres havia d'ingressar a les 9 del matí. El seu marit l'acompanyaria i en un parell o tres de dies tornaria a casa. Els nens es quedarien a dinar a l'escola tota la setmana i els tornaria a abraçar ben aviat. Però amb aquesta urgència de la telefonista avisant-la que s'havia anul.lat una intervenció per aquest mateix matí i que la podien operar a ella tot s'havia targiversat.

El seu marit era fora de la ciutat i els nens ja havien agafat el bus cap a l'escola. El dia s'havia aixecat gris, plujós i amb un vent que feia tremolar les persianes. No era el millor dia. Un dilluns. La sanitat privada amb tot el confort que fa l'estada menys traunmàtica ara li menava la pressa. Només li faltava obrir la porta del garatge i comprovar que no hi havia el cotxe. Sí. Ara recorda que el divendres el van portar al mecànic.

Surt al carrer i demana un taxi. Plou a bots i barrals. S'asseu i amb la veu entretallada li diu l'adreça al conductor.

Respira. Es nota els ulls enaiguats. Dues llàgrimes li rodolen galtes avall.

Es troba sola. Sap que no serà res. Una epidural i sedació li va dir la doctora. Ho sap i camí de l'hospital s'ho va repetint.

El seu marit no arribarà a temps. Els fills tenen exàmens. No vol dir-los res...

Però tem no poder-los abraçar, com voldria ara mateix.

Avui tenia una reunió per acabar un projecte mig embastat. El dimarts havia quedat per dinar amb una amiga. Tant se val. Ho posposeran per més endavant tot i que tenia ganes de veure-la abans...

Pensa que les coses no es poden fer ni deixar de fer tan precipitadament.

Té por. Reconeix que és el primer cop que aquest sentiment li neix de dins. Una por visceral de no poder tornar a veure els que tant estima, als amics...

Pensa que la soledat i la por no són bones companyies. Ha de ser valenta, però com dimonis es fa per vèncer la por en moments com aquest?

Fins i tot no està segura de ser tan valenta com es pensa que és.

Mentra paga s'adona que porta les sabatilles d'estar per casa. Ara mateix , un detall del tot insignificant. Somriu. Amb tot,porta una pedicura francesa impecable.

És una altra proposta de Relats Conjunts