Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 25 de novembre del 2015

Fito Best


                           Diego Rivera,1913,Retrat d'Adolfo Best Maugard

L'últim detall. Uns guants de pell noble. Perquè avui sí que era el gran dia.
Aquella cita que esperava des de feia tant.. i no hi havia manera.
Com costa a vegades,  es preguntava aquest "gentle man",aconseguir una entrevista i fer un te. Com costa trobar-se sense despertar cap sospita amb la dama dels teus somnis... Com costa quan hom està tan enamorat , tan decidit a deixar-ho tot i pujar a la nòria de la vida. Com costa trobar les paraules exactes,els gestos idonis, l'accent, aquella caiguda d'ulls, de mans i de cor. Quan fins i tot hom està disposat a vendre-ho tot, a desplaçar-se hores en tren per trobar, per abraçar, per viure en plenitud i calmar aquest desassossec que et corca per dins.
Però avui per fi, un cop parlat amb la minyona, amb el xofer, amb el jardiner i haver engatussat el sogre amb una trobada d'allò més encisadora... Avui , un cop enredada la cuinera i la modista podria disfrutar d'un te de canyella amb qui tant desitjava des de feia temps i que tothom - bé, els més allegats -pensaven que més d'hora que tard esdevindria la seva sogra. Avui amb aquest vestit de dandi i les sabates de xarol trepitjaria per primer cop l'habitació més preuada de la mansió del seu cap. Avui. 
Com li ha costat arribar-hi!
Una altra proposta de Relats conjunts

dilluns, 9 de març del 2015

Taula

Da


Damunt la taula
pinto els plats de colors.
Desperta la nit




dimarts, 17 de febrer del 2015

BLANC

Banc encoixinat de blanc
El cor fred d'esperar



dissabte, 7 de febrer del 2015

Hip,Hip,Hurra!

Peder Severin Kroyer,1888, Hip,hip,hurra!

Aquella munió de gent s’afanyava a brindar un cop més i ja en portaven uns quants, de brindis. Un per el pare, un per la mare, un altre per el germà gran, els tius , el gendre...
Vaig retenir la imatge d’aquell moment. Estava de cap de taula i, a part de la meva neboda, era la més jove del grup.
La meva germana amb el cap cot no s’esforçava gens quan alçava la copa. De fet només tenia ulls per a la seva filla. Un àngel de noieta,rossa i de pell blanca que no s’assemblava gens al “gendre” que havia arribat a la família vingut de terra endins.El seu pare , vaja, l’home de la meva germana i cunyat meu.
La nostra família era pèlroja i de pell blanca i ell era un morenàs d’ulls i cabells negres.
Des de sempre el vaig trobar escapolís amb mi i amb la mare però obert i generós de paraules amb el pare. Això d’anar de cacera i al bar a fer brindis es veu que els agermanava.
No recordo ben bé què celebràvem aquest últim diumenge però era habitual sortir amb la família i alguns amics a dinar al camp.
Teníem un servei que ens ho preparava tot i nosaltres, filles de gent adinerada, no teníem altra feina que empolaïnar-nos i escollir el millor vestit. La mare presumia de filles davant d’ aquells homenots i el pare aprofitava per buscar-nos marit i sempre, gairebé sempre, era el primer d’alçar la copa.
Brindàvem per tothom que hi era present i al final també per la família que ens havia deixat.
Els meus tius s’assemblaven al pare. Alts, prims, elegants i barbuts. Algun mig calb però en general, peluts, riallers i treballadors ( tot sigui dit ).
Hauria preferit agafar el caballet i les aquarel.les i fruir pintant aquella meravella de boscos que ens rodejava però en aquestes trobades no s’hi valia donar excuses. La mare no ens ho permetia i jo les trobava soporíferes. Només menjar i beure, sense cap conversa sèria, parlant de caceres furtives, de negocis imaginaris i pròspers i de viatges per anar a comprar vestiar i espècies.
N’estava segura. La meva vida no era allà.Tampoc estava segura de fer les maletes i marxar.
Algú va adonar-se que estava absent i el brindis va ser per a mi.
“ Per la nostra pintora de capçalera”, es va sentir. “ Per aquest diamant brut per polir, va afegir el pare.
“ Per la fadrina de la família” , va dir el meu cunyat mirant-me de fit a fit amb una mirada que em va travessar l’ànima. I va ser llavors quan vaig decidir que faria les maletes per no ser la deshora de la família.
Hi va haver en aquella mirada tota la condensació de paraules que mai havia escoltat i hi havia en la meva fugida totes les respostes a tants per quès.
Pintaria, pintaria i pintaria...
I així va ser com un dia , lluny d’allà, vaig pintar aquest quadre recordant l’escena que fa aproximadament un any vam protagonitzar i que avui està penjat damunt la xemeneia del saló de la casa de la meva germana i del meu cunyat mentre bressolo un nadó morenàs i amb uns ulls rodons i negres...

Una aportació més als Relats Conjunts


dissabte, 27 de setembre del 2014

Aix en Provence

Passejava i anava apartant amb els peus les primeres fulles de la tardor. Alguna voleiava al davant seu tot balancejant-se damunt l'asfalt. A banda i banda s'apilonaven les taules i cadires de les terrasses. L'aire havia canviat i era més fresc. Segons d'on venia bufava del Pirineu o del mar.
Passejava i es mirava les botes recent estrenades. Feien per l'època. Marronoses, discretes, elegants. Trepitjaven fort mentre anava rumiant. Quant de temps feia que no passejava per aquí? S'havia isolat... No i sí. Tant li feia la resposta ara mateix.
El cas és que amb aquest colorim de tendalls, fulles i neons li semblava més un despertar a la primavera que un clam de tardor.
S'asseuria  a prendre un te o un cafè o una xocolata desfeta calenta i fumejant però té ganes de caminar i fins i tot de tornar a espiar o jugar a endevinar qui s'hi amaga darrera cada finestra que va deixant enrera. Un joc amb el qual la imaginació era la protagonista. Aquells ulls que ho escrutaven tot, fins i tot, l'olor de les llars. No sap però, si ha perdut aquesta habilitat.
Gira per un altre boulevard i s'acosta a una illa de bicicletes. N'agafa una, paga i s'hi enfila.
No s'ha oblidat de pedalar com no s'obliden tantes coses. Per això mentre passeja juga a imaginar-se històries de protagonistes anònims que veu dins els bistrots. Encadena escenes, cares i converses  i creu que tornarà a escriure allò que tant li agrada,la barreja entre realitat i ficció, allò que passa en somnis i l'endemà sembla de veres.
Pedala i recorre la ciutat, el canal i olora tot el blau de lavanda. S'apaga el dia i s'encén la nit.
Fa un glopet de totes les pinzellades que ha retingut. Fosqueja, té un full blanc al davant, les paraules s'ordenen gairebé a l'atzar. 
Carme Rosana,2013, Aix en Provence

Tanca els ulls. Li agrada escoltar el silenci farcit d'imaginació i energia. I es deixa anar...
Li agrada el silenci d'uns llavis quan només parlen amb la mirada. Li agrada escoltar música amb els ulls clucs i ballar amb un amant invisible. Li agrada despertar-se en silenci, de bon matí, i observar com la tardor entra per la finestra. 

És una altra proposta de Relats Conjunts

dimecres, 26 de febrer del 2014

Nit d'hivern

Els racons diuen molt de les persones. L'ambient amable. Sentir-se com a casa. No hi fa res si no hi ha ningú.Només un llum en un costat del menjador, una planta a prop de la finestra i una música que omple l'estança. Les taules parades. Buides. Tampoc hi fa res. Els amos acaben el dia quan el dia s'acaba però mai s'acaba del tot si es té l'establiment obert. La carretera passa pel davant. S'hi aturen passavolants. Els dilluns els pobles del costat dormen. Dia de descans.
El vi és de Solivella. De color robí, aspre, de la terra, sortit d'aquest paisatge de la Conca de Barberà. 
En aquest petit racó amb les parets guarnides amb eines de la terra i làmpades  penjades del sostre el color que domina és el taronja. Estovalles i tovallons ofereixen l'assossec del dia després d'haver caminat per l'Urgell, de Rocallaura
Solivella

a Montblanquet fins al Santuari del Tallat on encara hi viuen dos eremites.
L'hivern xiula al carrer. La nit es vesteix per sopar. El gust del raïm a taula. Les notes d'un piano hi posen la cirera. El pastís és dolç com dolça ha estat la vetllada.

dimecres, 1 de gener del 2014

Un llibre de records

Pont Eiffel


Sens dubte si algú no coneix la ciutat de Girona i la vol  descobrir  no hi ha una ploma més hàbil i lleugera que la d’en Josep Pla.
Girona- Un llibre de records – és un itinerari per la Girona dels anys de principi de segle XX  per allà el 1900, quan Josep Pla vingué a estudiar a “la capital ”, a l’internat dels Germans Maristes, procedent de Palafrugell.
Les seves primeres impressions van ser les d’una ciutat grisa i boirosa plena de pedres. “ Queia una pluja fina i persistent que diluïa els horitzons en una gasa blava.” pàg.32.
El recorregut permet entrar per la zona de Pedret i , davant de la monumental Catedral i Sant Feliu, anar endintsant-se pels carrerons del barri Vell. Travessar plaçes- de les Olles, del Raïm, de les Cols, la Plaça del Vi i anar serpentejant les Peixeteries Velles, el carrer dels Ciutadans, la Força, el carrer de la Neu o el dels Abeuradors, tot passant per la Cort reial, els quatre cantons i les Ballesteries, plenes segons Pla de “botigues irrisòries i resclosides”. Continua amb la descripció del mercat de l’aviram a la falda del riu Onyar tots els dissabtes del mes i dels àpats que feien els mercaders en les fondes de lèpoca- a Cal Ros o a cala Marieta per exemple on encara es pot desgustar una cuina tradicional acurada.
Retrata els llocs i la gent , capta els matisos i escriu sense pèls a la llengua : “ En una taula del racó hi havia una senyora d’uns cinquanta anys amb un vestit negre ple de llacets, enfarfegat, grassoneta, les faccions lluents, indiferents i fatigades. L’acompanyava una senyoreta intensament pàl.lida, fina i esvelta, els ulls negres profunds, amb una mica de carmí als llavis. S’afegí a elles un senyor alt, gris, sec, d’un color trencat, els dits grocs de fumar, els ulls sense tendresa”.pàg.55
Qui no s’ha passejat per la muralla tot tafanejant els teulats i els jardins de la Girona antiga que tot caminant ens queden sota els nostres peus. “ Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general d’ocre esvaït, d’albercocs madurs, de grisoso platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s’hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases”. pàg 63.I qui no ha transitat pel carrer dels Alemanys tot admirant l’esgésia de sant Domènech i la seva plaça i l’edifici de les Àguiles.
Quan fa sol les pedres adquireixen un color groguenc que fins i tot enlluerna.” El carrer dels Alemanys és el que s’ha conservat més pur de Girona, el que conté, a sobre, menys restauracions, mutilacions, afegits i pegats. L’ha salvat la llunyania, el seu arrecerament multisecular. El carrer és estret, sinuós, empedrat i fa pujada. Hi flota un silenci prodigiós, una solitud encantada, i les pedres hi tenen un color torrat- sienes i or – en la calma de cristall de l’aire ombrejat”.pàg.112
També té paraules per descriure la nostra Devesa i la seva : “No crec que ningú hagi enfilat mai la gran avinguda de la Devesa i no hagi sentit que , en el món, hi pot haver , també, coses distintes de la moneda engrunada que forma la nostra vida general. "La Devesa m’inicià en uns hàbits de badoqueria que no he perdut mai. El gran temps dels jardins era la tardor, quan tot novembrejava, quan :
- Sota el pont camina l’aigua trista,
és l’aigua de la pluja de Tots Sants –"
pàg.110

La Devesa que durant tants anys ha estat deixada de la mà de Déu i on passejar-s’hi, a recer dels plataners , només se sent el silenci , trencat pel trepitg de les fulles seques.

Bon Any 2014!!