"La joventut d'un ésser no es mesura pels anys que té, sinó per la curiositat que emmagatzema" Salvador Pàniker

dimecres, 26 febrer de 2014

Nit d'hivern

Els racons diuen molt de les persones. L'ambient amable. Sentir-se com a casa. No hi fa res si no hi ha ningú.Només un llum en un costat del menjador, una planta a prop de la finestra i una música que omple l'estança. Les taules parades. Buides. Tampoc hi fa res. Els amos acaben el dia quan el dia s'acaba però mai s'acaba del tot si es té l'establiment obert. La carretera passa pel davant. S'hi aturen passavolants. Els dilluns els pobles del costat dormen. Dia de descans.
El vi és de Solivella. De color robí, aspre, de la terra, sortit d'aquest paisatge de la Conca de Barberà. 
En aquest petit racó amb les parets guarnides amb eines de la terra i làmpades  penjades del sostre el color que domina és el taronja. Estovalles i tovallons ofereixen l'assossec del dia després d'haver caminat per l'Urgell, de Rocallaura
Solivella

a Montblanquet fins al Santuari del Tallat on encara hi viuen dos eremites.
L'hivern xiula al carrer. La nit es vesteix per sopar. El gust del raïm a taula. Les notes d'un piano hi posen la cirera. El pastís és dolç com dolça ha estat la vetllada.

dimecres, 1 gener de 2014

Un llibre de records

Pont Eiffel


Sens dubte si algú no coneix la ciutat de Girona i la vol  descobrir  no hi ha una ploma més hàbil i lleugera que la d’en Josep Pla.
Girona- Un llibre de records – és un itinerari per la Girona dels anys de principi de segle XX  per allà el 1900, quan Josep Pla vingué a estudiar a “la capital ”, a l’internat dels Germans Maristes, procedent de Palafrugell.
Les seves primeres impressions van ser les d’una ciutat grisa i boirosa plena de pedres. “ Queia una pluja fina i persistent que diluïa els horitzons en una gasa blava.” pàg.32.
El recorregut permet entrar per la zona de Pedret i , davant de la monumental Catedral i Sant Feliu, anar endintsant-se pels carrerons del barri Vell. Travessar plaçes- de les Olles, del Raïm, de les Cols, la Plaça del Vi i anar serpentejant les Peixeteries Velles, el carrer dels Ciutadans, la Força, el carrer de la Neu o el dels Abeuradors, tot passant per la Cort reial, els quatre cantons i les Ballesteries, plenes segons Pla de “botigues irrisòries i resclosides”. Continua amb la descripció del mercat de l’aviram a la falda del riu Onyar tots els dissabtes del mes i dels àpats que feien els mercaders en les fondes de lèpoca- a Cal Ros o a cala Marieta per exemple on encara es pot desgustar una cuina tradicional acurada.
Retrata els llocs i la gent , capta els matisos i escriu sense pèls a la llengua : “ En una taula del racó hi havia una senyora d’uns cinquanta anys amb un vestit negre ple de llacets, enfarfegat, grassoneta, les faccions lluents, indiferents i fatigades. L’acompanyava una senyoreta intensament pàl.lida, fina i esvelta, els ulls negres profunds, amb una mica de carmí als llavis. S’afegí a elles un senyor alt, gris, sec, d’un color trencat, els dits grocs de fumar, els ulls sense tendresa”.pàg.55
Qui no s’ha passejat per la muralla tot tafanejant els teulats i els jardins de la Girona antiga que tot caminant ens queden sota els nostres peus. “ Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general d’ocre esvaït, d’albercocs madurs, de grisoso platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s’hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases”. pàg 63.I qui no ha transitat pel carrer dels Alemanys tot admirant l’esgésia de sant Domènech i la seva plaça i l’edifici de les Àguiles.
Quan fa sol les pedres adquireixen un color groguenc que fins i tot enlluerna.” El carrer dels Alemanys és el que s’ha conservat més pur de Girona, el que conté, a sobre, menys restauracions, mutilacions, afegits i pegats. L’ha salvat la llunyania, el seu arrecerament multisecular. El carrer és estret, sinuós, empedrat i fa pujada. Hi flota un silenci prodigiós, una solitud encantada, i les pedres hi tenen un color torrat- sienes i or – en la calma de cristall de l’aire ombrejat”.pàg.112
També té paraules per descriure la nostra Devesa i la seva : “No crec que ningú hagi enfilat mai la gran avinguda de la Devesa i no hagi sentit que , en el món, hi pot haver , també, coses distintes de la moneda engrunada que forma la nostra vida general. "La Devesa m’inicià en uns hàbits de badoqueria que no he perdut mai. El gran temps dels jardins era la tardor, quan tot novembrejava, quan :
- Sota el pont camina l’aigua trista,
és l’aigua de la pluja de Tots Sants –"
pàg.110

La Devesa que durant tants anys ha estat deixada de la mà de Déu i on passejar-s’hi, a recer dels plataners , només se sent el silenci , trencat pel trepitg de les fulles seques.

Bon Any 2014!!


diumenge, 22 desembre de 2013

Digue-ho amb música

Els braços despullats i els dits dansarins. Chopin - La Marxa fúnebre. L'esquena nua i els llavis vermells. Cabells i vestit de seda. Les mans com ones. Ballades de Liszt. Música in crescendo. Aplaudiments.
Acaronant les tecles amb la Valse de Ravel. Silenci. Cos de gasela. Stravinski - La Danse russe. Notes d'un piano de xarol en blanc i negre...

BON NADAL!

diumenge, 24 novembre de 2013

Esmorzar amb diamants i Tardor

Emorzar amb diamants,Blake Edwards,1961

Anava pentinada com  una deessa i guarnida amb aquell tres peces negra. Les ulleres amb montura i vidres foscos , aquell vestit entallat que esculpia una figura estilitzada i els guants llargs abrigant-li els colzes.
Es va aixecar de la taula plena de petites exquisiteses que vorejaven el pecat. No va dir res a ningú i ningú gosà dir-li res. Ho feia sovint en els descansos del matí quan tenia una fixació al cap. Ara la fixació era aquell diamant gran i enlluernador de la joieria Tiffany's. Hi entraria, se l'emprovaria i distreuria a aquell jove que feia dies que observava mentre ensenyava les joies als seus clients. S'ajupia per endreçar les safates. Havia comptat els minuts... fins a 3 quan acabava de tancar-les al calaix. Tindria temps. Desplegaria  tot el seu encant i faria allò que sabia fer. Estudiosa dels detalls la cleptomania formava part del seu altre jo. No volia però ho feia. Ho volia i ho feia. Era així de simple.
S'havia escapat com cada dia en el primer descans del rodatge. Aquell Esmorzar amb diamants la tenia empresonada tantes hores que es preguntava si tindria bona acollida la pel.lícula i bon calaix. Si se'n parlaria d'ella, si sobreviuria al temps...
Aquests Kits-Kats li permetien jugar amb els dependents, tant li feia si eren de les grans firmes o no.
Feia fred i no havia agafat l'abric. Tenia pressa. Va assaborir l'últim glop d'aquell cafè massa aigualit pel seu gust però notant l'amargor de la cafeïna. Sense sucre per suposat.
Entraria i saludaria a l'empleat del torn del matí que cada dia se la mirava mentre ella , amb un aire distret, feia com si mirés l'aparador. De fons la Tardor de Vivaldi l'acompanyava. Feia dies que alguna gramola escampava les notes pel carrer. 
Gairebé havien passat de l'estiu a la tardor i ella més que ningú sabia que el temps es mesura pels moments que un es queda sense alè.
Va agafar aire, va prémer el timbre i va ullar el rellotge gran de paret. Tenia 10 minuts abans no comencés el rodatge. En 10 minuts posseiria allò que perseguia des de feia dies. De fet l'adrenalina que segregava ara era de la mateixa intensitat que uns dies abans quan en un descuit va furtar aquell collar de perles artificials a un venedor ambulant i que ara mateix la distingia com a una gran dama. Tot era embolcall però colava a tot arreu. Portava anys d'ofici. Era una actriu molt professional.

És una altra aportació als Relats conjunts

dilluns, 18 novembre de 2013

Fulles de tardor


Se la veu distreta arrecerada en un racó llegint. Contempla les fulles que lentamente van caient i s’adona que el color va canviant. La tardor és aquest aire fresc que entra per la finestra amb tonalitats d’aram.
Divaga malgrat que els personatges del llibre la volen arrossegar. Hi entra sovint, a dins de les històries. S’hi passeja, observa, sent i capta aquells matisos que fan que cada llibre sigui diferent. No li costa gens amarar-se de la música que desprèn aquell violí que descansa damunt la taula, en un racó d’un estudi anònim davant d’una finestra que dóna a un jardí. Ella però no en té cap de violí. Sí té un rellotge de paret que l’acompanya amb el seu clic-clac somort abans de tocar els quarts i les hores. S’hi adorm a vegades a l’estudi i llavors ni el clic-clac la desperta. Hi té un televisor de fa anys encastat al moble licorer. A penes l’engega. És un moble més dins un altre moble. No li fa ni cas.
Li costa trobar el fil per descapdellar una conversa. N’enceta una i s’atura. Rumia. Es dispersa. No és que no hi pari atenció. Alguna cosa la rosega per dins.
El consol que li dóna el llegir no l’aconsegueix ni amb tot aquell reguitzell de psicotrops receptats per la corrua de metges que ha visitat. No vol medicaments perquè l’endormisquegen. Hi vol veure clar. Pensar. Actuar. Abraçar. Dir. Estimar…
I continua llegint sabent-se còmplice de les paraules dites per els personatges de paper. Manlleva les expressions i sovint les subratlla amb groc fosforescent.
La clau de l’èxit , pensa, rau en adonar-se de les mancances que hom té i de la necessitat d’omplir-les no sap ben bé amb què. Però adonar-se és el primer pas. Després només li cal caminar.
Li agrada afegir a les converses les expressions que ha subrallat. Sovint hi juga a fer-ho però li falta inspiració. Ara sap el per què. Enyora les carícies d’un altre cos.

I segeix llegint…

diumenge, 29 setembre de 2013

Ruta 66

Ruta 66, Estats Units d'Amèrica

Surt de la tenda i només l'acompanya el silenci de la nit. Agafa una manta i s'hi embolcalla. És tota virolada. La va comprar al mercat ambulant de Windowrock ( Arizona ) que pertany a la reserva dels Nadius Americans dels Navajo. Només sent el respir profund dels seus companys. Monta el trípode i s'asseu. Falta poc perquè surti el sol. Són gairebé les sis del matí. Ahir va caminar molt. Aquest paisatge vermellós i ferèstec és molt diferent del seu paisatge natal, verd i frondós. Respirable. Aquí, en aquests confíns de món, hi ha una llum que sembla festejar amb la natura. Cada hora del dia, cada minut la percepció del tot canvia. Les ombres acompanyen cada instant i ella vol immortalitzar-ho en una fotografia . Aquests colors no l'abandonaran. Ha tingut temps i encara en té per rumiar. És com si tingués dues vides. La de sempre i la d'ara. Sap que aquesta és provisonal i l'altre també però vol retenir aquest espectacle que té davant seu.
El sol despunta milèssima a milèssima. Una seqüència inapreciable per l'ull humà. Només es pot aconseguir deixant la càmera davant de l'escena hores i hores utilitzant la tècnica del time lapse i després passant les imatges a càmera ràpida. Enfoca l'objectiu i contempla els relleus que a poc a poc es van perfilant. Està  a dalt d'un turó on han passat la nit acampats. La visibilitat és nítida. Al mig una línea divisòria separa els seus dos móns. Cada fotografia té un joc de colors diferents.
Està cansada. Emmagatzemar emocions també cansa. En guarda un bon feix per quan torni. Li portarà temps explicar tot el que ha vist, el que ha fet i les persones que ha conegut.
Quan es viu tan intensament a vegades es perden els detalls. Segurament amb calma reviurà els contrastos d'aquests dos móns. Barrejarà tot el que ha viscut amb una realitat que ara des de casa li queda lluny i a prop alhora. Enyorava des d'allà i enyora des d'aquí.
El resultat d'aquella matinada és un gran pòster que ha penjat a la seva habitació. L'acompanya en les nits de vetlla  i també en les que, com en aquella albada, la va vèncer un cansament que s'apropava a la felicitat.
Ha tornat i ara neda en un mar de somnis. Bellesa invisible.

Un relat més dels Relats conjunts

dimecres, 11 setembre de 2013

11 de Setembre del 2013

Neixen brots verds,
arrela la llibertat.
Catalunya al cor!



Aquest blog s'enllaça amb el

d'en Sergi


Bona Diada a tothom!