imatge llddona
Maleta rosa
tota plena d'il.lusions.
Aprenenta de model.
dijous 16 de febrer de 2012
diumenge 12 de febrer de 2012
dijous 9 de febrer de 2012
Chop Suey ( 2ª part )
- No, li va dir la Júlia... no compris dos bitllets. He d'esperar ni que sigui un parell de mesos. No em puc presentar sense més, de sobte i canviar la vida de ningú.
Canviar la vida! La vida mateixa te la canvia. Te la donen. Te la prenen. I no som amos de la nostra ni molt menys de la dels demés.
L'amor pot canviar-te si es presenta com un tsunami. Pot omplir-te d'energia i estimular-te tant que ets capaç de menjar-te el món... I a poc a poc hi ha amors i móns que se't mengen.
No, no compris el bitllet. Vés on hi tens la teva vida. Jo viuré amb la meva soledat i em faré una única pregunta. No, dues. Si l'estimo encara tant . Si encara m'estima tant.
Podríem si fos així compartir els anys que vénen però si hi ha un dubte per petit que sigui continuarem alimentant aquesta amistat, en la distància, com hem fet durant tants anys. Amb el caliu de l'amor cap a tu.
Continuarem les nostres vides separades per un mar, milers de quilòmetres, les cartes electròniques i l'intercanvi de fotografies.
Sé del cert que agafaré el bitllet un parell de mesos abans no neixi aquest nét que esperem. M'agradaria que tingués els avis a prop...
L'Esther va abaixar el cap. Dues llàgrimes li van resseguir les galtes. Com li costava dir-li a la seva mare que l'estimava!
El run, run del mòbil les va trasbalsar.
L'Esther el va treure de la bossa de mà. Va obrir el missatge. Volia somriure, però ara plorava desconsoladament. la Júlia va mirar la pantalla : " Si em dieu on sou agafaré un taxi, acabo d'arribar a l'aeroport... una abraçada.Jay Schomer".
50 propostes de Relats Conjunts
dimarts 7 de febrer de 2012
El Palau de Cristall
Era difícil trobar-te enmig de tanta gent.
Era diumenge. Un diumenge hivernal. Assolellat. A la cara em colpejava un aire de la "Sierra". Un remolí de fulles em saludava a cada pas. Era impossible llegir el diari. Era molt millor continuar passejant.
Buscava una excusa qualsevol per a visitar-te però les hores s'encongien. La ciutat és massa gran. El temps s'atura als aparadors, darrere el mostrador, a les escales de marbre o al sofà d'un club de jazz.
D'esquenes al bar era impossible dibuixar-te.
Només podíem deixar que la nit fos un somni a mitges.
I vam descobrir un refugi discret dins l'hivernacle blau ple de signes gramaticals.
El tren espera. M'emporto de record la nit musical i un cel ple de cossos cel.lestes farcit d'interrogants...
divendres 3 de febrer de 2012
Música pel cap de setmana
Una no se n'adona que al seu voltant hi ha persones amb talent fins que un dia ho descobreix. Un company de feina que toca ---- -------, que parla amb ella de música, del seu país (Ondures), de la seva mare a qui faran un tractament a Nova York i que ell ha agafat vacances per tal de poder -li fer companyia...i de més coses.
Sempre té un somriure per a ella, una salutació. També li demana alguna píndola per alguna petita molèstia i voldria algun remei pel mal d'amors... però ella no té la solució. Només alguna píndola de colors ,una estona de conversa, un "no fumis més"... et farà mal la gola, però ni cas.
Ell continua tocant ----- -------- i somiant en un altre futur.
Tant de bo arribi lluny i la seva música faci somiar a altres persones.
t
No us he dit qui dels 4 és el meu company de feina. Ho endevineu?
I no ho fan gens malament!
dimecres 1 de febrer de 2012
Aquí
...
La vida a la terra surt bastant barata.
Pels somnis, per exemple, no es paga ni un cèntim.
Per les il.lusions, només quan es perden.
Per tenir un cos, es paga amb el cos.
Y si això és poc,
gires sense bitllet en un carrussel de planetes
i al costat d'aquest, de gorra, en un remolí de galàxies,
en uns temps tan vertiginosos
en què res aquí a la Terra arriba a moure's.
Perquè mira bé:
la taula està on estava,
sobre la taula una carta, tal com estava,
a través de la finestra només un buf d'aire,
i en les parets cap terrorífica esquerda
a través de la qual el vent se t'emporta a cap lloc.
...
( Del seu poemari AQUÍ)
Descansa en pau Wistawwa Szymborska (1923- 01.02.12)
La vida a la terra surt bastant barata.
Pels somnis, per exemple, no es paga ni un cèntim.
Per les il.lusions, només quan es perden.
Per tenir un cos, es paga amb el cos.
Y si això és poc,
gires sense bitllet en un carrussel de planetes
i al costat d'aquest, de gorra, en un remolí de galàxies,
en uns temps tan vertiginosos
en què res aquí a la Terra arriba a moure's.
Perquè mira bé:
la taula està on estava,
sobre la taula una carta, tal com estava,
a través de la finestra només un buf d'aire,
i en les parets cap terrorífica esquerda
a través de la qual el vent se t'emporta a cap lloc.
...
( Del seu poemari AQUÍ)
dimarts 17 de gener de 2012
Chop Suey
Edward Hopper,1929
El viatge havia estat llarg i cansat. Viure separades tant de temps les unia sentimentalment. No hi havia el frec diari de la discòrdia. Eren tan diferents mare i filla!
L'Esther no havia arribat a temps a l'enterrament del seu pare i la Júlia la va anar a esperar a l'aeroport amb el cor encongit,més prima i més envellida. Era jove encara però aquesta mort sobtada l'havia ablanit, com un titella que es mou sense to.
L'Esther se la va mirar interrogant-la mentre esperaven que vingués el cambrer. A fora feia fred i des la taula veien el riu. Gris, amb els núvols grisos i només una parella d'ànecs de coll vert nedaven desplegant cercles en els quals s'hi reflectien les cases properes. Era com un trencaclosques dins l'aigua. Múltiples peces per a recompondre una vida, va pensar la Júlia. Cadascuna al seu lloc.Encaixades i desordenades alhora.
Mentre la flaire del cafè li penetrava dins el cos rumiava com dir-li-ho. Ara era el moment. Després de tants anys els secrets són menys secrets i ara el seu marit estava mort i la seva filla tenia el dret de saber qui era realment el seu pare....
la Júlia tenia la mirada i el cap cots intentant trobar les paraules en el cafè ensucrat.
Era hàbil, la seva filla. Aguantava el silenci. Esperava que la seva mare esclatés en un mar de llàgrimes.Volia consolar-la i dir-li que l'estimava, que havia estat una bona mare... però callava.
A Wisconsin l'Esther treballava des de feia uns anys a la universitat de Winona. Ss'havia casat i ara esperava el seu primer fill. Se la veia feliç sota la visera del barret, amb els ulls amatents.
El sol de la tarda anava minvant i les cases del riu s'anaven tenyint d'un groc ataronjat que contrastava amb les persianes verdes i marrons. Unes enrotllades i les altres deixades anar.
Ara l'Esther s'esplaiava i la Júlia se l'escoltava impregnant-se de tota l'energia que brollava per cada porus d'aquest cos canviant.Al mateix temps assaboria l'amargor del cafè. Els contrastos de la vida.
L'Esther parlava del senyor Schomer, el degà de la universitat, com d'un amic proper. Algú que sempre hi era quan ella el necessitava. Aquell home que vetllava, a una distància prudent, per aquella noieta que de jove va creuar un mar d'aventures i es va instal.lar prop del Mississipi, amb una maleta i una nota escrita a la butxaca adreçada al professor Schomer.
Després de la seva confessió la Júlia es va empetitir pensant si la seva filla s'aixecaria i marxaria...
-Ara esteu tots dos vídus, i teniu molts d'anys per endavant... Agafaré 2 bitllets de tornada,mare?
50 propostes de Relats conjunts
Subscriure's a:
Missatges (Atom)