Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 28 de febrer del 2009

Petites joies




M'han caigut a les mans sense buscar-les. Són dos llibres petits.Relats curts. Intensos amb emocions. Paraules encertades. Fàcils de llegir. Deixen un pòsit per a la reflexió. Sobre la vida. Sobre la mort. Sobre les il.lusions,els records ,el pas dels anys i l'amor d'ahir i el d'avui.


Tenen certes similituds i alhora res a veure un amb l'altre.


Ens fa por envellir per tot el que comporta d'alentiment dels actes més quotidians. La falta d'agilitat física no sempre es tradueix en manca d'agilitat mental però malauradament sí a l'inrevés.


Són llibres en castellà ,de lectura fluïda. Un escriptor i una escriptora.


Diàlegs intensos entre un pare malalt al final de la seva vida i el seu fill en una illa. La isla de Giani Stuparich ( Ed. minúscula) Finalista Premi llibreter 2008 ." Un relato admirable de vida y de muerte, no conjurada sino mirada sin piedad cara acara y resumida épicamente en el fluir de la vida, segons Claudio Magris.


" La isla palpita al sol y saborea el aire, vive el instante pletórico, y sólo el viento parece ahí decir una verdad que no debe inspirarnos temor: llega la muerte, pero la vida fluye " ( Enrique Vila-Matas - El País ).


I Olor a rosas invisibles de Laura Restrepo ( Ed. Lumen) . El record d'un amor de joventud vestit ara de color lila, amb cabells vermells i blancs i algun quilo de més.El desig efervescent de "reviure" allò viscut i adonar-se que el temps no passa en va... per a ningú.


Segons l'opinió de l'editor : " Qué dificil es hablar de amor y sexo cuando nuestros personajes ya peinan canas, y además hacerlo sin caer en la cursileria..."


Poesia i nostàlgia escrites amb elegància . No hi busqueu res més.




Bon cap de setmana!

dimarts, 24 de febrer del 2009

Invisibles?

Ajudeu-me a fer una llista de tasques de la llar d'aquelles que anomeno "invisibles".
I per què les anomeno així?
Doncs perquè molt sovint jo tampoc les veig, fins que un dia , de sobte se m'apareixen gegantines demanat-me a crits que les faci...
I ... un cop les he fetes ningú s'adona que estaven per a fer i a l'inrevés. Costa veure que algú les ha fetes... com si portessin un automatisme, vaja.
Avui n'he fet unes quantes. A veure què en penseu...

Cosir aquell botó que fa dies que volta per la casa. A sobre la taula, al rebedor, a sobre el microones i ningú no el veu però tothom vigila que no es perdi. O aquella vora dels baixos dels pantalons que ajornem cosir-la en cada planxada, o un petit descosit en alguna peça de roba. Mai ho faig en aquell moment perquè "per un punt " no val la pena enfilar l'agulla. Endreço les peces al lloc de la costura i fins que ja és de jutjat de guàrdia...

Tallar amb tisores les herbes medicinals per a fer-ne infusions. La meva mare fa de recol.lectora i les fica en una bossa de plàstic ben etiquetades. Jo les guardo en pots de vidre, tallades ... i etiquetades. Fins que queden culs de pot un dia rere l'altre.
Ja suposo que em direu que els "sobrets" fan miracles però, res com una infusió d'herbes collides quan és l'època i assecades al sol. Són molt més aromàtiques i gustoses.

Netejar sabates. Reconec que no m'agrada fer-ho i vaig ajornant el dia. Em canvio les sabates i com a molt hi passo un drapet humit o una toballoleta d'aquestes "multiusos" o de "bebés" amb lanolina incorporada. Però les sabates, sobretot les de pell, necessiten betum per hidratar-les.
És tot un plaer veure aquell reguitzell de sabates netes! Sobretot si no les has netejat tu...
Papers, papers i papers. Muntanyes de papers que s'acumulen a tot arreu. A l'estudi, al despatx, a la cuina, al menjador, al rebedor, als calaixos... fins que un dia toca classificar-los, endreçar-los i guardar-los al seu lloc perquè no sé si us passa però, un paper extraviat és aquell que necessitarem en el moment menys pensat.
I no parlem de : posar oli al setrill, aigua a la gerra de la cuina o el paper higiènic al seu soport...
( tasques invisibles... no es fan soles... no)

I parlant de paper higiènic he trobat al google tot això:


Us en recordeu? Peça de co.leccionista

Per els melòmans

Per els intel.lectuals

Per els que fumen
De camuflatge Amb glamourPer els enamorats


Per els passionals


També hi ha persones que a èpoques ens sembla que són invisibles.
No les veiem, però sabem que hi són...
Que respiren
Que llegeixen
Que viuen
Que escriuen
Que senten
Que , tot i el pas del temps, estan a prop.
Malgrat no veure-les, no sentir-les, no abraçar-les
Malgrat la distància
curta
llarga
Malgrat totes les paraules insonores
que voldríem i voldrien dir
Hi són
Hi som
Hi sóc
Hi ets

dissabte, 21 de febrer del 2009

Els corbs han tornat

Alekséi Savrásov 1871

La vida de na Margarida era en blanc i negre. De petita vivia en un barri d'un poble miner. Els seus pares es dedicaven a netejar xemeneies i estava acostumada a veure sutge a tot arreu. Als cabells dels seus pares, a la seva roba, a les seves mans, als dits i a sota les ungles, a les parpelles i a les celles.

Ella, que era l'encarregda de la bugada, també acabava d'un un color grisós. Ni blanc ni negre. De fet la brutícia formava part de la seva llar. Na Margarida era eixerida. Tenia una pell blanca com el paper de fumar, quasi transparent, i els seus cabells eren de color negre. Uns cabells llisos que sovint duia trenats. El poble on vivia era humit, gris i fred.

Na Margarida pensava que la vida no tenia colors. Tot al seu voltant era una gamma de matisos que anaven del blanc al negre. Fins i tot els núvols no eren blaus, sinó grisos.Tenia records foscos.

Quan es va quedar embarassada d'un neteja xemeneies vingut de fora, que a sobre feia la competència al negoci familiar, na Margarida va decidir avortar.
Va pensar que no li convenia ni el nouvingut ni el petit. Massa sutge per tot arreu, la mateixa feina i la mateixa vida per sempre.
Hi devia haver algú en algun lloc que la pogués treure d'aquell món. O ella mateixa saber sortir-se'n... però no sabia com.
I mentre somiava amb una altra vida , va agafar els estalvis i va pujar en un autobús de color gris que la va dur a la gran capital, en una espècie de clínica clandestina, fosca i freda, on es va esperar en una sala plena de gom a gom de xiquetes com ella. Totes eren joves. Algunes portaven rellotges i joies cares i les altres feien la mateixa pinta que ella. Cabells desgranyats i robes gastades. Cabells negres i pells esblanqueïdes, sense color...

El metge també era un home anodí, inexpressiu i gens càlid. Va mastegar quatre paraules per preguntar-l'hi si n'estava segura del que feia i amb quatre estrabades malgirbades va arrancar-li aquella "nosa" que sense saber massa el per què li regirava l'estómac cada matí. El va fitar de reüll amb les tenalles a les mans. O eren corbs picotejant-li l'entrecuix amb aquella fredor marbrada?
S'ho havia cregut com una ximpleta, quan el jove arribat de la ciutat del costat li havia dit que l'estimava...
Però va ser igual de fred que aquell paisatge d'hivern que durava més de 8 mesos. Tot fred perquè no hi havia amor enlloc.
Sort en va tenir d'una seva cosina més gran.
A la capital hi ha uns metges que ho solucionen tot, l'hi va dir.
I ara es consumia recordant la vida que havia viscut.
El pare va morir jove i ella i la seva mare trescaven de valent. En aquell poble de miners hi havia carbó a dojo, neu a tonalades, poc sol i pocs colors.
Na Margarida era infeliç perquè no havia conegut res ni ningú que l'estimés. Ja no li quedaven llàgrimes ...
Els seus ulls eren bassals de perles quitranades.
Al poble la senyalaven com a una perdulària.
_ No us hi acostéssiu pas, deien els pares als seus fills. Que no sabeu que cria corbs dins seu?
Na Margarida somiava poder sortir d'aquell racó de món. N'estava cansada de formar part d'aquell quadre, sempre darrere les cortines contemplant aquell desolat paisatge en blanc i negre. Veure els corbs amb el bec i les urpes a punt per arrancar una altra "nosa"...
Vés a saber per què sempre se li apareixia aquest somni tan estrany.
I si algú comprava el quadre i se l'enduia lluny d'aquest paisatge?
És una altra proposta de Relats Conjunts

dimarts, 17 de febrer del 2009

La dansa de l'amor

La dansa de l'amor - Oli
Rosana Mendes Lucas - Argentina

M'abandono en algun punt del trajecte... Embriagada. Recomponc l'ordre. Un ordre rutinari qualsevol, escrupulosament programat però subtilment aleatori.

Simulant el ritme compassat amb el temps que defuig. Desmarcada de les busques del rellotge. Un impàs. L'instant necessari per adonar-me que res no dura sempre. Que no és fàcil oblidar la bellesa dels cossos dansant mentre deixem que les paraules facin l'amor.




Polina Seminova

diumenge, 15 de febrer del 2009

Matí de diumenge

El sol ha sortit tímidament i m'ha acompanyat en un passeig matiner per despertar-me . Fa un dia més aviat rònec, d'aquells que abelleix quedar-se a casa.
M'he posat a la cuina i he preparat el menú per avui. Un cop he acabat m'he regalat un vermut i una dutxa ben calenta.
La casa desprèn una barreja agradable d'olors.
I el menú m'ha sortit amb molts de colors.
Tinc ganes de que arribi la primavera!


Crema de patates i porros amb bolets

Pop a la gallega sobre base de patates bullides amb pela


Carpaccio de vedella amb parmesà i panses sense llavors, oli d'oliva , pebre negre i alfàbrega



Rostit de conill i picantó amb prunes, flan d'arròs amb espinacs i pebrot escalibat
He triat un vi saborós, molt recomanable : Casalobos 2004
Quedeu covidats....

dimarts, 10 de febrer del 2009

Documental

Encuentros en el fin del mundo és un documental filmat a l'Antàrtida. Una obra de Werner Herzog i de Henry Keiser. Herzog i el seu reduït equip viatgen fins a l'Estació de McMurdo durant l'estiu astral ( cinc mesos sense que es pongui el sol ) on hi viuen unes 1.000 persones, la majoria de les quals són científics. Però sobretot allà hi viu una comunitat de somiadors professionals que comparteixen el somni de qui decideix anar a viure a un desert glaçat que limita el món tal com el coneixem. " Somiar és una forma d'arribar a la realitat" diu un dels personatges.
Veient aquest documental t'adones que l'ésser humà és una mínima presència de naturalesa completament fràgil i irracional enmig de les grans forces de l'Univers.
" L'Univers es mira a si mateix a través dels nostres ulls i nosaltres donem vida a tot allò que veiem en ell" - Alan Wats.
Fent de la ciència una de les més apassionant ficcions , esdevé ciència ficció pura, de la bona.
A L'estació de McMurdo hi ha horts i a través d'ells estudien les partícules subatòmiques ( neutrinos ), el desglaç provocat pel canvi climàtic i els cicles alimentaris dels animals ( foques ).
En el vessant més pessimista ens aproximen a la condemna de que la humanitat tendeix a desaparèixer.
Veure aquells blocs de gel submarí i pensar que es poden fondre fa basarda.
Amb tot ,quan surts de les quasi 2 hores d'aquest viatge tan llunyà , enmig d'una natura desbordant i salvatge penses que no seria tan absurd agafar les maletes i compartir una estada amb un grup que d'entrada semblen uns somiatruites o uns il.luminats. Deu ser que veure aquest desert blanc remou l'essència més primària de nosaltres mateixos. O m'ho va semblar...
Si teniu ocasió no us el perdeu.




dimecres, 4 de febrer del 2009

Costumbres

El Paseante - imatge robada -

Nos acostumbraste a tus paseos nocturnos por nuestros blogs en donde descubrías aquel matiz que ninguna crema correctora puede disimular.


Nos acostumbramos a tus pasos elegantes y silenciosos por el Turó Parc que de noche se mezclaban con los sueños de la luna. Quizás nos hiciste creer que era tu amante...


Me acostumbré a leer los comentarios a primera hora de la mañana después de tomarme el segundo café. Despejada, de la manera que me gusta leer, sin que los párpados me pesen.


Nos acostumbraste a tus trajes sobrios adornados con bellos adjetivos que daban esbeltez a tus escritos.


Nos acostumbramos a imaginarte dibujando paisajes traslúcidos y humeantes junto a una vieja lamparita niquelada.


Me acostumbré a sentir celos de una de esas damas con las que compartías charla, con una copa en la mano hasta la madrugada.


Cuando se apaga un blog luce una velita menos en el ciberuniverso y no nos gusta prescindir de un vecino galante i amable.
Será que, sobretodo a las mujeres ( hablo por mi), nos encandila escuchar a un trobador debajo de nuestro balcón... noctámbulo.
Esta vez , mientras te leía, un aguacero se escurría por mi ventana y tus pasos se perdían en la niebla.
Te he adivinado cabizbajo, de espaldas a blogville y con las manos en los bolsillos.
Sin querer he descubierto las caras del vecindario estampadas en el cristal de las ventanas y de lejos me ha parecido leer un mensaje en el vaho : Hasta pronto , Paseante!
Imatge de google