Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 17 de gener del 2012

Chop Suey

Edward Hopper,1929

El viatge havia estat llarg i cansat. Viure separades tant de temps les unia sentimentalment. No hi havia el frec diari de la discòrdia. Eren tan  diferents mare i filla!
L'Esther no havia arribat a temps a l'enterrament del seu pare i la Júlia la va anar a esperar a l'aeroport amb el cor encongit,més prima i més envellida. Era jove encara però aquesta mort sobtada l'havia ablanit, com un titella que es mou sense to.
L'Esther se la va mirar interrogant-la mentre esperaven que vingués el cambrer. A fora feia fred i des la taula veien el riu. Gris, amb els núvols grisos i només una parella d'ànecs de coll vert nedaven desplegant cercles en els quals s'hi reflectien les cases properes. Era com un trencaclosques dins l'aigua. Múltiples peces per a recompondre una vida, va pensar la Júlia. Cadascuna al seu lloc.Encaixades i desordenades alhora.
Mentre la flaire del cafè li penetrava dins el cos rumiava com dir-li-ho. Ara era el moment. Després de tants anys els secrets són menys secrets i ara el seu marit estava  mort i la seva filla tenia el dret de saber qui era realment el seu pare....
la Júlia tenia la mirada i el cap cots intentant trobar les paraules en el cafè ensucrat.
Era hàbil, la seva filla. Aguantava el silenci. Esperava que la seva mare esclatés en un mar de llàgrimes.Volia consolar-la i dir-li que l'estimava, que havia estat una bona mare... però callava.
A Wisconsin l'Esther treballava des de feia uns anys a la universitat de Winona. Ss'havia casat i ara esperava el seu primer fill. Se la veia feliç sota la visera del barret, amb els ulls amatents.
El sol de la tarda anava minvant i les cases del riu s'anaven tenyint d'un groc ataronjat que contrastava amb les persianes verdes i marrons. Unes enrotllades i les altres deixades anar.
Ara l'Esther s'esplaiava i la Júlia se l'escoltava impregnant-se de tota l'energia que brollava per cada porus d'aquest cos canviant.Al mateix temps assaboria l'amargor del cafè. Els contrastos de la vida.
L'Esther parlava del senyor Schomer, el degà de la universitat, com d'un amic proper. Algú que sempre hi era quan ella el necessitava. Aquell home que vetllava, a una distància prudent, per aquella noieta que de jove va creuar un mar d'aventures i es va instal.lar prop del Mississipi, amb una maleta i una nota escrita a la butxaca adreçada al professor Schomer.
Després de la seva confessió la Júlia es va empetitir pensant si la seva filla s'aixecaria i marxaria...

-Ara esteu tots dos vídus, i teniu molts d'anys per endavant... Agafaré 2 bitllets de tornada,mare? 

50 propostes de Relats conjunts

divendres, 13 de gener del 2012

El documental del mes

Em va impactar quan el vaig veure el setembre de 2010 i considero que no se n'ha fet prou difussió.
Quina gran lliçó el poble Islandès. Les imatges parlen per elles soles
Més documentals

dimarts, 3 de gener del 2012

Amor roent

A Piombino, una ciutat  banyada per la llum del mediterrani, davant de l’illa d’Elba hi viuen la Francesca i l’Anna.


A la Toscana no tot són paisatges idíl.lics envoltats de verd i de corall. Hi ha una classe social que viu a les  places  de ciment, als barutxos i al carrer, amb aquell polsim que surt de la fàbrica d’acer i que es fica entremig de la roba, els cabells i les parpelles.


És l’estiu del 2001. L’Anna i la Francesca estan de vacances escolars. Viuen l’estiu dels seus somnis.


És el retrat d’aquestes dues adolescents nascudes en uns pisos petits amb finestres xafarderes.


Amigues inseparables que descobreixen el sexe, el risc i el  desafiament; que caminen vora el precipici i somien creuar els 10 km de mar que les separa de l’illa d’Elba , lloc on el pijo turisme s’hi passeja un estiu rere l’altre.


També se n’adonen que s’agraden però abans d’arribar a aquesta conclusió les dues i per separat han coquetejat i conquistat a la meitat dels joves de Piombino. Nois que , com els seus pares,també  treballen a la fàbrica Luchini ( l’infern dels forns que produeixen tones d’aquest metall pesat).


L’Anna i la Francesca es passen el dia  a la platja i passegen la seva exhultant bellesa adolescent a la Via Stalingrad ( barri obrer de la ciutat industrial de Piombino).


Es miren sovint l’illa d’Elba emmarcada pels blaus quan la boira i el fum s’esvaeixen.


Però… quines sortides te el jovent de Piombino? Poques si comptem que hi ha empresaris sense escrúpuls que miren d’entabanar les noies guapes i amb pocs recursos.I que els nois veuen en l'alcohol i les drogues l'única sortida.


Als 14 anys la Francesca respon a un anunci per a treballar en un club de nit i aquí comenta la seva devallada.


L’Anna no se’n sap avenir . “ – La seva amiga . Una bagassa. A l’Anna se li havia fet l’estómac molt i molt petit, tot tancat sobre si mateix”.


A més, al darrere d’aquest tintineig adolescent hi ha dues famílies esmicolades. El pare de l’Anna es dedica als negocis que ningú sap de què van i passa temporades fora de casa, envoltat de luxe i foteses, símbols dels regals que els porta a ella i a la seva mare quan torna a casa.


“L’Enrico – diu la mare de l’Anna – és l’únic home al món que no té un home a dins “.


El pare de la Francesca, després d’haver abusat d’ella durant sempre, s’ha quedat en una cadira de rodes i vegeta..


L’Alessio, el germà de l’Anna, també hi treballa a la fàbrica d’acer. Impulssiu. Amb el temps la seva ex novia esdevé la cap de recursos humans de la Luchini, fet que ell no podrà pair mai. S’evadeix amb les drogues i té tots els números per prendre mal.


D’Acer és una novel.la molt descriptiva, amb un bon enquadrament dels personatges, àgil, narrada en tercera persona la qual cosa fa que veiem els protagonistes a una distància justa,sense sentimentalismes com l’illa d’Elba que contempla com l’estiu se’n va mentre l’Anna i la Francesca s’estimen alienes a la vida esquinçada d’un submón on les seves mares són les protagonistes secundàries.