Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 29 de novembre del 2011

TARDOR

Quan arriba a la casa del poble una flaire s'escampa pel passadís que mena a l'entrada del darrere. L'estampa és sempre la mateixa. la mare atrafagada amunt i avall donant els últims tocs al dinar amb el cos ranquejant mentre somriu al veure'ls. Costa poc endevinar amb un cop d'ull si està cansada o no. Hi ha dies que té més piles que tota la família junta. Vital com sempre però s'enfada quan voldria fer més del que pot.
El pare, encorbat, va i ve de l'hort. Hi ha dies amb la regadora a la mà, d'altres amb la mànega connectada a l'aixeta del safareig. Un dia lliga tomateres, d'altres aclareix l'herbam que es menja les hortalisses.
Sap que s'acosta l'hora de dinar i ja es prepara per seure a taula. Es renta les mans, es canvia el calçat i si convé la camisa i els pantalons. Té sempre la roba per anar a l'hort a part. Les xiruques per l'hivern i unes espardenyes velles per l'estiu.
A vegades llegeix assegut als escalons que porten a l'estenador cobert.Un racó on ella s'hi entaforava de joveneta a estudiar. Era el seu estudi a l'aire lliure davant mateix de l'hort que a la primavera semblava  un jardí . La verdor del fullam contrastava amb les tomates vermelles i amb les flors ataronjades del carbasser.Al racó el llimoner i adornant l'hort el lilà.
La sarment s'enfilava a les escales del terrat i es confonia amb l'heura. Les dues entrellaçades vestien el terrat descobert on s'eixugaven els llençols de cotó. Tan blancs que es confonien amb algun núvol esgarriat.
A la mare li agrada airejar-ho tot.Ventila la casa fins que no hi sol i llavors comença una cursa per anar tancant finestres i porticons, correr les cortines i endreçar-se a la vora del foc. I és que mai té fred...
El pare sí que n'era de fredolic. Pantalons de pana, mitjons de llana, camisa de franel.la i samarreta. Es cuidava tant que no es refiava ni de l'home del temps. No fos cas que l'arreplegués. Es vacunava cada any per la grip. La mare ni cas. Cada any se n'ha de passar un de refredat fort... neteja la sang, diu.
Portar-li la contrària no ha servit mai de res.
A la tardor l'hort queda erm. Quatre fulles de bledes, els últims carbassons, les cols, alguna carbassa. L'heura i la serment despullades. Les cebes enforcades i les tomates de penjar, penjades al garatge.
La casa dels pares mai havia fet olor de llibres, feia olor de verdures.
Recorda un parell de llibres que s'amagaven en un calaix de la cuina. Un es deia " la langosta", un receptari que es va aprendre de memòria de tant llegir-lo i un altre, "Tierras y mares", d'un seu tiet, manuscrit a mà. Ell sí que llegia, l'hi deia la mare però durant la guerra li van cremar els llibres. Quina pèrdua, pensa.
Un cop a la setmana l'hi compraven el TBO i podia llegir La Vanguardia a casa d'una seva amiga on el tenien cada dia.
Més tard d'adolescent l'hi van regalar llibres en comptes de colònies i anells. En cada llibre un petó i una frase d'amor. I els va començar a estimar ,els llibres.
I estima la cuina perquè la mare li va ensenyar a fer-ho.
Li agrada barrejar literatura i cuina perquè ha après a cuinar-ho.
Aquesta litografia de la Tardor de Giusepe Arcimboldo, pensa és la portada d'un llibre que té a la prestatgeria. I s'afanya a buscar-lo, però s'ha confòs. No és la mateixa imatge però sí del mateix autor. Una és més primaveral i l'altra més tardorenca.
El llibre que ha buscat és "La cocina del pensamiento" , de Josep Muñoz Redon
No és un llibre de cuina.És un llibre de Filosofia. Bé és una barreja de cuina i filosofia.

El pare ja no rega l'hort però quan els diumenges ella arriba a la casa del poble encara el veu saludant-los amb la regadora a la mà. Ella s'asseu al seu lloc a taula perquè no sembli tan buida...

És una altra proposta de Relats Conjunts

dijous, 24 de novembre del 2011

Lux Feminae

Cada dia ens quedem un pèl orfes. Se'n van persones amb les quals hem compartit moments. Ens queda però per sempre la seva veu, la seva mirada, aquella abraçada...
Aquests dies de pluja la carretera també ha fet estralls. Demà acomiadarem el pare d'un noi jove i marit d'una dona també jove. Amics dels quals no et pots ni despedir.
Quan vaig començar aquest blog (2006), vaig trobar un escrit al diari sobre el darrer CD de la Montserrat Figueras ( Lux Feminae) - Llum de dona - i el vaig adoptar com a nom pel meu blog.
Ahir també pel diari em vaig assabentar que ens ha deixat.
Ella i el seu espòs, en Jordi Savall , han viatjat pel món exportant música i càntics antics.
Sense fer soroll han estat embaixadors de la cultura catalana.


Ens deixa una mica més orfes però la seva meravellosa veu perdurarà més enllà del temps.


Gràcies Montserrat pel Cant de la Sibil.la !


dimarts, 22 de novembre del 2011

penjats del cel


Adés i ara
es balanceja
fins a tocar
el cel
amb la punta
dels peus


 

 Per descansar de tantes enquestes, valoracions, propòsits ,promeses, mentides i de blau...

divendres, 18 de novembre del 2011

Microrelat - Olor de carícies

Es va posar la mà a la butxaca i en va treure unes branques de fonoll. Des d'aquella plataforma estant les va ensumar mentre albirava la campana de l'ermita gronxant-se entre canyes de bambú.
El so estrident dels setze vents no esborren les carícies a la pell.



Participació al blog Tu mateix, amb aquest Joc de Nadal

dimecres, 16 de novembre del 2011

Com va la vida?

Amb la que cau i amb tantes hores d'informació a les cadenes de ràdio i televisió sembla que parlar de la felicitat, l'amor, els valors, el sexe  o la por pugui semblar una ximpleria.
Sobre la complexitat de la societat els polítics no tenen cap resposta. Els científics, respecte al món, tampoc en tenen però sí que hi ha ments lúcides, preparades , treballadores i generoses que almenys intenten trobar -ne alguna.
Els dos dimarts que a TV3 han fet el programa de Com va la vida? amb l'Andreu Buenafuente entrevistant a l'Eduard Punset  han estat com tocar de peus a terra i alhora flotar en una altra galàxia.
Aprendre d'altres científics, diu en un moment de l'entrevista l'Eduard Punset. I també que ell amb 75 anys només té la resposta a 3 o 4 preguntes.
Serà que anem perdent les ganes d'aprendre a aprendre o no aprenem prou i ens toca fer els deures.



Merkel ja ens ha avisat que  Europa està en el pitjor moment des la 2ª guerra Mundial i no sé si a Itàlia, el super Mario Monti podrà amb el desgavell ocasionat després de  tantes soirées amb barra lliure.
És hora de posar-nos les piles i d'aprofitar el temps escoltant persones que de veritat aporten una mica de llum a les nostres vides en comptes dels que ens venen només cortines de fum.
La setmana que ve els carrers es despertaran pintats d'un altre color. No sabem de quin ...
Mentrestant el cel plora i ho fa amb ganes. Té dret a dir-hi la seva i a desfogar-se...
El programa del dia 8 de novembre el podeu veure aquí i el del dia 15 aquí.
El decorat i la sintonia ( una particular versió de "Bad World" de Tears for Fears interpretada per Mel, "Món Boig" , al final de la segona part van ser un bon acompanyament .
Fan falta programes d'aquesta mena, persones amb cara i ulls,respostes o interrogants, humor,converses que et deixen amb ganes de més .
I encara sento el so de la pluja, constant i amable.

divendres, 11 de novembre del 2011

Divendres 11-11-11

Cada dia hauria de ser una data per a celebrar. Hi ha dies però que la balança queda equilibrada.
Hi ha coses per celebrar, per fruir i també mals records. Despedides. Nouvingudes.
No ens hi fixem però adduits com estem amb els quefers rutinaris.Mentre fullejo el diari veig que s'ha mort el marit d'una coneguda. 53 anys...massa aviat. Deixa 3 fills, joves encara. Fa rumiar quan saps, sabies que estava malalt però sempre penses que encara no tocava.
Ha nascut el fill de la Mercè, una companya de feina, 11-11-11 ,he pensat quan passava la seva baixa maternal, després de tancar la baixa per Risc de l 'embaràs... Tindrà els ulls blaus com la seva mare?
Hi ha neu a La Crosse (Chicago) i un anorac de plumes abrigarà de valent . Quin gran invent l'Skipe i les plumes...
Aquí encara podem anar amb un jerseiet i a segons quins llocs amb màniga curta.
He començat a llegir D'Acer de la Sílvia Avallone, una jove escriptora italiana que ens retrata un barri obrer a Piombino ( Itàlia) on només hi ha fàbriques d'acer i on ser adolescent no té gaires alternatives. Segons l'escriptora :.«D'acer és un cos a cos amb la matèria, amb l'acer de les fàbriques que es fon però també amb el cos adolescent que es transforma i canvia.»
Aquest matí havia de fer formació però el formador ha fet festa ...un cap de setmana llarg, he pensat. Dilluns ho intentaré a primera hora. No m'agrada retrassar allò que he de fer... 11-11-11. Estaré pendent del 12-12-12...
He comprat un bocí de formatge amb taronja i mango de la marca Wensleydale - m'hi he fixat al comprar-lo i ho he buscat al google - m'he quedat satisfeta perquè l'havia provat sense saber si era francès o suís i resulta que és anglès...
M'entretinc la tarda de divendres a endreçar roba. Rentadora. assecadora i planxa. Demà treballo al matí i vull la tarda per a mi...
Mentre escric miro la paret i la taula, farcides de tot. Escrits , entrades del Festival de cinema de Sitges, telèfons, fotografies d'ahir i d'abans d'ahir, CD, bolis de colors, diccionaris, retalls de diaris, pols...
Entre els retalls una cita d'un poeta - Algernon Charles Swinburne - (1837-1909) - de Poemas y baladas, escrit el 1866 de temàtica eròtica. " I tota la seva cara era mel per la meva boca i tot el seu cos era aliment pels meus ulls..."
Hi ha tardes mig festives- feineres o feineres-festives perquè anar intercalant ritmes assossega el cos.
I arriba la nit envoltada de petits plaers...



dimecres, 9 de novembre del 2011

L'hora violeta

"Les mans de lluna acaronen el cabell arrissat de la néta, trenen els flocs rebels,seu, clotet de la simpatia, nas eixerit, que et vull dir un secret,l'àvia no es cansava, plegava damunt de la falda la revista, creuava les cames, mitges de cotó, peücs de llana, i , doncs, què m'ha dit la mare?, és cert?, l'Agnés vigilava més enllà del contrallum, repenjava primer un peu després l'altre, s'hi avorria, guaitava més enllà dels raigs de sol que feien groguenca la galeria, buscall encès, sol d'hivern, és cert que t'ha vingut això?, i l'àvia descansava la galta de neu damunt els raigs de lluna, els ulls de mar inquirien, és la primera vegada, reineta, i hauràs de creuar les cames, en seure, ben tancades, cap endintre, tot tu cap endintre, que res de tu surti cap enfora, l'àvia s'aixecava i feia passes d'àngel pel passadís, vine, xiuxiueig de segles, el secret del sexe, de la ferida que raja, de la sang que no fa mal, que no serveix per a res, impura, bruta, te'n poses l'un al matí i l'altre al vespre, l'àvia enretirava una de les tovalloletes plegades de cantell, blanques, olor de farigola, l'àvia li ensenyava la minuciosa col.locació, just aquí, ni més endavant ni més endarrera, entre les cuixes, no ho diràs a ningú, oi?"

20 anys sense la Montserrat Roig - Dibuix de la Carme

Per Sant Jordi del 1998 me'l van regalar...

L'hora violeta parla de tres dones que podrien ser ben bé una mateixa, que parteix de camins diferents: l'anàlisi psicològica, el ressentiment, l'angoixa vital, l'assimilació de la història i del passat com a factors de comprensió... I totes tres arriben a comprendre - les unes racionalment, les altres per intuïció - que han de mirar el món sense el filtre d'una altra mirada, amb els ulls propis, no amb els d'un altre.

El món ha canviat però cal fer encara mirades sense filtre, obrir els ulls de bat a bat i no sentir-nos culpables, ni ressentides sinó coratjoses en el present i cap al futur.

diumenge, 6 de novembre del 2011

El Cel obert

Finestres interiors
que ens descobreixen
llums de taula,
llums de paret.
Celobert






divendres, 4 de novembre del 2011

Quan el desig era "deseo"

Me sumerjo en mis palabras invisibles.
Hace unos días que pienso en otra sinfonía.


Rafael Berrio - Algo delicado y difícil

Es un lenguaje que aprendí en la escuela y se quedó en el baúl abarrotado de trastos viejos...
Recito la tabla de multiplicar y el abecedario que me enseñó mi maestra de párvulos.
Fluyen sonidos como algo intacto y placentero. Se agalopan los recuerdos de un tiempo lejano.
Presentes en cada respirar.
Un beso aislado en el aire.
Sentir la emoción dulce de la efervescencia juvenil escondido tras unos mapas de geografía universal, con una cassette de Jane Birkin en Je t'aime Moi non plus...
Fue el despertar del deseo sin tener todavía a nadie a quién abrazar...


Reeditat al matí: El meu primer record del canvi de registre va ser quan vaig preguntar a casa per què a l'escola les papallones eren "mariposas"...

dimecres, 2 de novembre del 2011

Temps moderns

 Fotograma de la pel.lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936



No es podia imaginar que amb el temps fos la protagonista anònima d'un estudi científic. Ni de bon tros li havia passat pel cap que seria portada de tantes revistes, cartells i exposicions.
Quan era jove es va enamorar, com la majoria i també amb el pas dels anys s'hi va capbussar una i altra vegada com si l'experiència no hagués servit per a res.
Ella no havia estat diferent. Aquell amor havia de ser per sempre, per què... qui pensa en la data de caducitat d'un episodi tant trasbalsador?
Amb tot no va ser un amor fugisser. Va durar el que va durar i va ser una amor efervescent, viatger i reposat. Intel.lectualment va sumar més que restar i tot i que a les escorrialles dels últims temps es va quedar feta pols no va tardar en refer-se ( o això es pensava , ingènua com era).
Hi havia alguna cosa a dins seu que mai més va anar com la seda. Una espècie d'engrenatge que sovint grinyolava. Era un fet gairebé imperceptible i aïllat però amb tot era evident que no s'havia tornat boja.
Li havien fet tota mena de proves mèdiques i res feia sospitar que hagués perdut el senderi ni que patís cap malaltia.
Fou objecte d'estudi per eminents doctors en medicina. Li van proposar fins i tot entrar a formar part d'un estudi experimental.
El seu cor tot i que funcionava amb la precissió d'un rellotge patia unes alteracions que portaven de corcoll als científics.
Averiguar la causa d'aquest canvi de ritme sense cap alteració fisiològica que ho provoqués era el motiu de l'estudi.
L'estudi consistia en injectar dosis baixes de certs compostos químics i hormonals i veure'n l'efecte.
Amb tot el que li van injectar el seu cos i en especial el seu cor no es van inmutar però sí que ho van fer quan li van administrar Dopamina.
El seu cor va començar a bategar amb força, les galtes se li van tornar d'un roig intens i una eufòria li va recórrer el cos. Estava estirada en una camilla i de sobte es va començar a despullar. Va sentir un desig irrefrenable cap al científic de guardia.Li va dir que n'estava profundament enamorada i que vibrava com mai ho havia fet...
Van fer un registre, una ecografia del cor i un cateterisme amb una càmera pràcticament microscòpica.
Tenien el resultat. la fotografia donaria la volta al món.
Científicament costava demostrar el que era evident. Els vertaders amors queden per sempre en un racó del cor i malgrat no estar escrit enlloc des de temps arcaics algú maquina les nostres emocions i els nostres sentiments des d'allà.
És una altra proposta de Relats Conjunts