Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 21 de febrer de 2009

Els corbs han tornat

Alekséi Savrásov 1871

La vida de na Margarida era en blanc i negre. De petita vivia en un barri d'un poble miner. Els seus pares es dedicaven a netejar xemeneies i estava acostumada a veure sutge a tot arreu. Als cabells dels seus pares, a la seva roba, a les seves mans, als dits i a sota les ungles, a les parpelles i a les celles.

Ella, que era l'encarregda de la bugada, també acabava d'un un color grisós. Ni blanc ni negre. De fet la brutícia formava part de la seva llar. Na Margarida era eixerida. Tenia una pell blanca com el paper de fumar, quasi transparent, i els seus cabells eren de color negre. Uns cabells llisos que sovint duia trenats. El poble on vivia era humit, gris i fred.

Na Margarida pensava que la vida no tenia colors. Tot al seu voltant era una gamma de matisos que anaven del blanc al negre. Fins i tot els núvols no eren blaus, sinó grisos.Tenia records foscos.

Quan es va quedar embarassada d'un neteja xemeneies vingut de fora, que a sobre feia la competència al negoci familiar, na Margarida va decidir avortar.
Va pensar que no li convenia ni el nouvingut ni el petit. Massa sutge per tot arreu, la mateixa feina i la mateixa vida per sempre.
Hi devia haver algú en algun lloc que la pogués treure d'aquell món. O ella mateixa saber sortir-se'n... però no sabia com.
I mentre somiava amb una altra vida , va agafar els estalvis i va pujar en un autobús de color gris que la va dur a la gran capital, en una espècie de clínica clandestina, fosca i freda, on es va esperar en una sala plena de gom a gom de xiquetes com ella. Totes eren joves. Algunes portaven rellotges i joies cares i les altres feien la mateixa pinta que ella. Cabells desgranyats i robes gastades. Cabells negres i pells esblanqueïdes, sense color...

El metge també era un home anodí, inexpressiu i gens càlid. Va mastegar quatre paraules per preguntar-l'hi si n'estava segura del que feia i amb quatre estrabades malgirbades va arrancar-li aquella "nosa" que sense saber massa el per què li regirava l'estómac cada matí. El va fitar de reüll amb les tenalles a les mans. O eren corbs picotejant-li l'entrecuix amb aquella fredor marbrada?
S'ho havia cregut com una ximpleta, quan el jove arribat de la ciutat del costat li havia dit que l'estimava...
Però va ser igual de fred que aquell paisatge d'hivern que durava més de 8 mesos. Tot fred perquè no hi havia amor enlloc.
Sort en va tenir d'una seva cosina més gran.
A la capital hi ha uns metges que ho solucionen tot, l'hi va dir.
I ara es consumia recordant la vida que havia viscut.
El pare va morir jove i ella i la seva mare trescaven de valent. En aquell poble de miners hi havia carbó a dojo, neu a tonalades, poc sol i pocs colors.
Na Margarida era infeliç perquè no havia conegut res ni ningú que l'estimés. Ja no li quedaven llàgrimes ...
Els seus ulls eren bassals de perles quitranades.
Al poble la senyalaven com a una perdulària.
_ No us hi acostéssiu pas, deien els pares als seus fills. Que no sabeu que cria corbs dins seu?
Na Margarida somiava poder sortir d'aquell racó de món. N'estava cansada de formar part d'aquell quadre, sempre darrere les cortines contemplant aquell desolat paisatge en blanc i negre. Veure els corbs amb el bec i les urpes a punt per arrancar una altra "nosa"...
Vés a saber per què sempre se li apareixia aquest somni tan estrany.
I si algú comprava el quadre i se l'enduia lluny d'aquest paisatge?
És una altra proposta de Relats Conjunts

16 comentaris:

Striper ha dit...

De vegades potser si que criem algun corb dintre nostre. Un peto guapa.

XeXu ha dit...

Caram, tota una història de la pobra Margarida, i sense final feliç. M'ha agradat molt, i també com està escrit, però em fa pena la pobra noia. Els colors són necessaris.

- assumpta - ha dit...

En la meva opinió, un relat genial!

Dur, molt dur i trist, però genial al cap i a la fí.
No deixis d'escriure així !
;)

iruna ha dit...

joana...

què cru.

Rita ha dit...

Molt cru, sí... però molt bon relat.

M'ha agradat molt Joana!

Tondo Rotondo ha dit...

Invisible, una kiqueta, però no del tot. potser per això et dedico una cançoneta :-)

Carme ha dit...

Unes quantes esgarrifances... tot llegint. Molt ben narrat. M'ha agradat.

rebaixes ha dit...

El que sigui cru no vol dir... i el que sigui un bon relat no vol dir que no pugui ser cru.
Quina magnificència relatant !!!
Anton.

Spock ha dit...

toquis el tema que toquis, sempre li trobes el to. Felicitats de nou!

kweilan ha dit...

Un relat molt bo. Felicitats!

zel ha dit...

Boníssim, cru, detallista m'l'he ben imaginat,l'he vist i he sigut asseguda al seu costat esperant el "carnisser"...

M'ha fet tremolines...

el nadador ha dit...

Un relat magnífic, amb el ritme dur de la frase curta que li escau perfectament a aquesta història. Això sí, no li dones cap esperança a la protagonista. A vegades va bé deixar una finestra oberta, ni que sigui un milímetre.

Pd40 ha dit...

Quina vida, pobre. Bona història, cruel com pot arribar a ser la vida.

Una abraçada :)**

Joana ha dit...

Striper,
És allò de cria fills i et sortiran corbs? Uixxx
Xexu,
Un relat trist, m'ha sortit així!
Assumpta,
Gràcies. N'hi ha de molt bons, de relats!
Iruna,
Potser un pèl massa...
Rita,
gràcies .Ara vaig a llegir el teu...
Tondo
Qualsevol nit...Maca! :) gràcis amic invisible!
Carme
Una mica de contrast amb tant de sucre també va bé!
Anton
Tu relates molt millor. Ets tot un poeta!
Spock,
Tu sí que trobes el to :).Molts records !
Kweilan
Gràcies a tu!
Zel
La de coses que escrius tu que fan venir tremolines...wapa!
nadador
I mira que sóc de les que deixen els porticons oberts...
pd40
ràcies! Un paral.lelisme amb la vida sens dubte.

khalina ha dit...

Un relat molt ben escrit, però molt trist, tan real m¡ha semblat que he quedat gelada

Joana ha dit...

Khalina,
Aquest dies també fa fred i tot està grisós!
M'agrada que t'hagi agradat!