Vestits i disfresses

Foto treta de photo.net

Després d'uns dies de pluja la natura s'ha vestit. Ha brotat. I passejar pel bosc amb el sol matinal d'un diumenge sense presses em permet, de nou, apreciar la bellesa sense disfresses.

Quan era joveneta i universitària vaig fer una molt bona amiga. Era alta, ben proporcionada, guapa i amb un do de paraula digna d'enveja. Anàvem sempre juntes. Fins i tot vam llogar un estudi al casc antic en un carreró estret i humit amb una boira de fum a totes hores. Era l'època en la qual un grup de gent bohèmia s'ajuntava en un indret tenebrós de la ciutat. Allà vam anar a parar. Suposo que el lloc era cèntric i ens permetia desplaçar-nos còmodament.

Com us deia ens vam fer inseparables.

Tenia la qualitat d'atraure els nois. Ella fumava. Jo no. Era una manera d'encetar conversa quan els demanava foc. Anava maquillada i portava talons. Era atractiva i lligava com ningú. Els seus "xicots" deien de mi que era una noia "pràctica". Sempre m'he preguntat el per què...

Quan fèiem un sopar al pis, jo cuinava i tots estaven encantats ( d'aquí devia venir el mot " pràctica" ? ). Ella era més enamoradissa. Jo entrava i sortia de casa. Anava a fer esport. Em perdia a les llibreries i quan anàvem de festa la meva amiga m'assessorava en la manera de vestir-me. Jo em veia disfressada i sempre em donava la sensació que no era jo. Anava més còmoda amb jeans i samarreta, el cabell natural i amb pocs cosmètics a la cara. Amb el temps vaig anar agafant el meu estil. El seu sempre ha estat més sofisticat.

Per sort això no ens ha distanciat mai. L'amistat ha prevalgut per sobre la imatge externa que projectem.

M'atrau la natura en estat pur. M'hi trobo totalment en llibertat. La meva amiga és més de ciutat. Tenim gustos diferents. Ella és de mar i jo de muntanya. Però amb el temps ella s'ha tornat més "pràctica" i jo , reconec, una mica més presumida.

Ella...segueix lligant però , per sort, ha deixat el tabac.

Jo baixo a la capital i em poso talons. Ella puja al poble i camina amb espardenyes. No es maquilla i riu perquè jo sempre em pinto els llavis.

Ella , professionalment, ha arribat molt amunt. Jo m'he quedat a la meitat. Sempre he valorat més el temps lliure. Ella té capacitat per a dirigir, per liderar.Jo em disperso somiant i m'agrada col.leccionar instants fugissers.

La vida ens ha portat per dos camins diferents però allò de veritat no s'ha perdut mai.

El diumenge passat , tot caminant pel bosc, vaig recordar vivències que vam tenir la sort de compartir en una època de descoberta i de formació. Una època que vam descobrir l'amistat i el compartir... amb les mateixes ànsies que ens reafirmàvem com a persones.

( En la intimitat confessem que ens agradaria intercanviar "els papers" durant un mes... Per tornar , després, cadascuna a casa nostra i amb els nostres.

De fet crec que són dos móns tan diametralment oposats que seria casi impossible que una encaixés en el món de l'altra. Pura suposició...)

Aviat ens veurem de nou i omplirem les hores continuant la conversa "d'ahir", sense disfresses...

I diumenge també serà el seu Sant. Si em llegeixes , Moltes Felicitats!

( I a les Montserrats i Montsites, també )