Forgotten sunglasses

Era molt despistada. Allà on anava el primer que feia era treure's les ulleres de sol o posar-se-les damunt el cap. N'havia perdudes moltes. En algun lavabo públic, en alguna betzinera, damunt una pedra anant d'excursió.

Li agradava lluir les últimes que s'havia comprat. Darrere d'elles ho veia tot diferent. Al posar-se-les era com espiar el món i que el món no la veiés a ella. Fer-se invisible a altres mirades tot i que ja sabia que no es passa desapercebut amb ulleres de sol,  però   aquestes eren diferents. Se les posava i podia entrar i sortir dels llocs sense que es mogués ni l'aire. Ningú no la veia i ella veia a tothom. Ningú la podia tocar i ella podia tocar a qui volgués. Podia escolar-se per sota la porta, travessar vidrieres, saltar per una finestra, aparèixer en reunions i escoltar, entrar en un menjador amb menges exquisides i provar tot allò que li vingués de gust. Entrava a botigues , remenava i s'emprovava vestits i sabates.

Tot això li va permetre anar-se acostumant a portar una altra vida en paral.lel. S'hi va aficionar. El que li passar però és que es va convertir en una lladre.

Gairebé com qui no vol la cosa entrava en joieries cares i tot i que va començar fent petits furts va acabar emportant- se'n la peça més cara.

Gastava el seu temps i la seva energia en descobrir noves botigues, nous antiquaris i per suposat ho va intentar en algun banc.

Res feia preveure que l'enxamparien. Era posar-se les ulleres de sol i ladrenalina li recorria per les venes.

La doble vida li era apassionant fins que aquesta dèria va anar decaiguent de mica en mica.

De fet no sabia per què ja no li abellia descobrir llogarets nous on furtar alguna peça nova.

Es va interessar però en una pastisseria que hi havia prop de casa seva. Aquella olor de xocolata que li arribava fins a casa seva la tornava boja i més d'un dia s'esmunyia a l'obrador del pastisser. Provava les petites delicadesses d'aquell artesà i amb això se sentia satisfeta.

Es va anar fent gran, va tenir un fill, va perdre la memòria i no recordava on havia deixat les ulleres de sol.

Ara el seu fill  regentava la pastisseria. Li agrada escoltar al seu pare quan li explica de quina manera va conèixer la seva mare. Se la va trobar un dia a l'obrador, amb els dits i els llavis untats de xocolata i amb unes ulleres de sol damunt el cap.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

- La resta ja la saps...li diu el seu pare. Ens vam enamorar, ens vam casar i vas néixer tu...

Però el secret més ben guardat del pastisser és que pensa deixar en herència al seu fill les ulleres de sol de la seva mare. Creu que ja té l'edat de posar-se-les.

Una altra proposta de Relats conjunts