Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 3 de juny del 2012

Forgotten sunglasses

Era molt despistada. Allà on anava el primer que feia era treure's les ulleres de sol o posar-se-les damunt el cap. N'havia perdudes moltes. En algun lavabo públic, en alguna betzinera, damunt una pedra anant d'excursió.
Li agradava lluir les últimes que s'havia comprat. Darrere d'elles ho veia tot diferent. Al posar-se-les era com espiar el món i que el món no la veiés a ella. Fer-se invisible a altres mirades tot i que ja sabia que no es passa desapercebut amb ulleres de sol,  però   aquestes eren diferents. Se les posava i podia entrar i sortir dels llocs sense que es mogués ni l'aire. Ningú no la veia i ella veia a tothom. Ningú la podia tocar i ella podia tocar a qui volgués. Podia escolar-se per sota la porta, travessar vidrieres, saltar per una finestra, aparèixer en reunions i escoltar, entrar en un menjador amb menges exquisides i provar tot allò que li vingués de gust. Entrava a botigues , remenava i s'emprovava vestits i sabates.
Tot això li va permetre anar-se acostumant a portar una altra vida en paral.lel. S'hi va aficionar. El que li passar però és que es va convertir en una lladre.
Gairebé com qui no vol la cosa entrava en joieries cares i tot i que va començar fent petits furts va acabar emportant- se'n la peça més cara.
Gastava el seu temps i la seva energia en descobrir noves botigues, nous antiquaris i per suposat ho va intentar en algun banc.
Res feia preveure que l'enxamparien. Era posar-se les ulleres de sol i ladrenalina li recorria per les venes.
La doble vida li era apassionant fins que aquesta dèria va anar decaiguent de mica en mica.
De fet no sabia per què ja no li abellia descobrir llogarets nous on furtar alguna peça nova.
Es va interessar però en una pastisseria que hi havia prop de casa seva. Aquella olor de xocolata que li arribava fins a casa seva la tornava boja i més d'un dia s'esmunyia a l'obrador del pastisser. Provava les petites delicadesses d'aquell artesà i amb això se sentia satisfeta.
Es va anar fent gran, va tenir un fill, va perdre la memòria i no recordava on havia deixat les ulleres de sol.
Ara el seu fill  regentava la pastisseria. Li agrada escoltar al seu pare quan li explica de quina manera va conèixer la seva mare. Se la va trobar un dia a l'obrador, amb els dits i els llavis untats de xocolata i amb unes ulleres de sol damunt el cap.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008
- La resta ja la saps...li diu el seu pare. Ens vam enamorar, ens vam casar i vas néixer tu...
Però el secret més ben guardat del pastisser és que pensa deixar en herència al seu fill les ulleres de sol de la seva mare. Creu que ja té l'edat de posar-se-les.

Una altra proposta de Relats conjunts

18 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Que divertit! Tenir unes ulleres així ha de ser interessant i perillós. Ara, si s'acaba en una història d'amor, aleshores ja no puc demanar res més! :)

El fill tindrà tanta sort com ella?

Joana ha dit...

Carme,
ja m'agradaria saber com li va al fill amb les ulleres ...
bona nit Carme

Sergi ha dit...

Que ben trobat. Si has de fer servir una eina tan perillosa, cal que no tinguis mai ni un descuit. Sort que aquest cop el descuit va portar coses molt bones! Sí que seria interessant saber què fa el fill amb les ulleres, a veure si té tanta sort com la mare.

Yáiza ha dit...

Un bon experiement, posar aquestes ulleres a la teva protagonista! Seria interessant saber què faria cadascú de nosaltres amb unes ulleres així... a la teva li ha donat per delinquir! Hehehe. Però bé, al final li ha anat bé, i final feliç per tothom (menys pels joiers). Bon relat!

Pere ha dit...

M'ha agradat la història d'aquestes ulleres màgiques. Llàstima que la senyora aprofités les seves qualitats per robar ... fins que va oblidar on les havia deixat.

Bona nit Joana.

Joana ha dit...

Tantes coses a fer.. i sols se li acut robar...
Com sempre, un escrit magnífic.

montse ha dit...

felicitats per aquest relat tendre i dolç com la xocolata.

Pakiba ha dit...

Darrera de unes ulleres quans secrets s'amagan. Magnífic relat.

novesflors ha dit...

Uaita! Jo també en vull unes, d'aquestes ulleres. Per experimentar... :)

Rafel ha dit...

Si el fill surt llaminer tot quedarà a casa.

el paseante ha dit...

He estat buscant a Google i no trobo res. On es poden comprar aquestes ulleres? M'agradaria entrar a la botiga dels xinos que hi ha a sota de casa i emportar-me un paquet de piles de 60 cèntims. Fa dies que me les miro.

kweilan ha dit...

Molt bo, Joana!

Deric ha dit...

què bo! M'ha agradat molt

Unknown ha dit...

Un vida mitjançant unes ulleres, una generación en un post!

Vaig a comprar-me unes astetes a cal pastisser :-)

Anònim ha dit...

El teu relat m'ha recordat la pel·lícula 'Alice' del Woody Allen, aquella on la protagonista de vegades es tornava invisible i veia i sentia tot el que feien els seus coneguts.

Molt bo! :D

khalina ha dit...

Caram amb aquestes ulleres! M'ha agradat que finalment li servissin per enamorar-se d'una manera tan dolça

Joana ha dit...

Xexu,
Continuarà fent pastissos?...
Yáiza,
Seria interessant dir què ens agradaria fer amb unes ulleres aixi, no?
Pere,
Tots tenim un passat jejej
Joana,
Només de pensar en el que faríem, eh? Joana
Montse,
Ja veus quines barreges que faig.
Pakiba,
Secrets...sempre ens atrauen oi?
Novesflors,
Demana-les per Reis :)
Rafel,
Esperem-ho!
paseante,
Si ho fas et tancaran a la presó...Ja veus què els passa als que roben. HE dit presó?aix
Keilan,
Ja sé que també t'agrada la xocolata :)
Déric,
Sembla un conte :)
Tondo,
llaminer...
helena ,
No he vist la pel.lícula, això que m'agrada el Woody. Benvinguda!
Khalina,
I tan dolça jeje.records wapa

sa lluna ha dit...

"Bé està el que acaba bé"

Bon relat!