Era molt despistada. Allà on anava el primer que feia era treure's les ulleres de sol o posar-se-les damunt el cap. N'havia perdudes moltes. En algun lavabo públic, en alguna betzinera, damunt una pedra anant d'excursió.
Li agradava lluir les últimes que s'havia comprat. Darrere d'elles ho veia tot diferent. Al posar-se-les era com espiar el món i que el món no la veiés a ella. Fer-se invisible a altres mirades tot i que ja sabia que no es passa desapercebut amb ulleres de sol, però aquestes eren diferents. Se les posava i podia entrar i sortir dels llocs sense que es mogués ni l'aire. Ningú no la veia i ella veia a tothom. Ningú la podia tocar i ella podia tocar a qui volgués. Podia escolar-se per sota la porta, travessar vidrieres, saltar per una finestra, aparèixer en reunions i escoltar, entrar en un menjador amb menges exquisides i provar tot allò que li vingués de gust. Entrava a botigues , remenava i s'emprovava vestits i sabates.
Tot això li va permetre anar-se acostumant a portar una altra vida en paral.lel. S'hi va aficionar. El que li passar però és que es va convertir en una lladre.
Gairebé com qui no vol la cosa entrava en joieries cares i tot i que va començar fent petits furts va acabar emportant- se'n la peça més cara.
Gastava el seu temps i la seva energia en descobrir noves botigues, nous antiquaris i per suposat ho va intentar en algun banc.
Res feia preveure que l'enxamparien. Era posar-se les ulleres de sol i ladrenalina li recorria per les venes.
La doble vida li era apassionant fins que aquesta dèria va anar decaiguent de mica en mica.
De fet no sabia per què ja no li abellia descobrir llogarets nous on furtar alguna peça nova.
Es va interessar però en una pastisseria que hi havia prop de casa seva. Aquella olor de xocolata que li arribava fins a casa seva la tornava boja i més d'un dia s'esmunyia a l'obrador del pastisser. Provava les petites delicadesses d'aquell artesà i amb això se sentia satisfeta.
Es va anar fent gran, va tenir un fill, va perdre la memòria i no recordava on havia deixat les ulleres de sol.
Ara el seu fill regentava la pastisseria. Li agrada escoltar al seu pare quan li explica de quina manera va conèixer la seva mare. Se la va trobar un dia a l'obrador, amb els dits i els llavis untats de xocolata i amb unes ulleres de sol damunt el cap.
Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008
- La resta ja la saps...li diu el seu pare. Ens vam enamorar, ens vam casar i vas néixer tu...
Però el secret més ben guardat del pastisser és que pensa deixar en herència al seu fill les ulleres de sol de la seva mare. Creu que ja té l'edat de posar-se-les.
Una altra proposta de Relats conjunts
18 comentaris:
Que divertit! Tenir unes ulleres així ha de ser interessant i perillós. Ara, si s'acaba en una història d'amor, aleshores ja no puc demanar res més! :)
El fill tindrà tanta sort com ella?
Carme,
ja m'agradaria saber com li va al fill amb les ulleres ...
bona nit Carme
Que ben trobat. Si has de fer servir una eina tan perillosa, cal que no tinguis mai ni un descuit. Sort que aquest cop el descuit va portar coses molt bones! Sí que seria interessant saber què fa el fill amb les ulleres, a veure si té tanta sort com la mare.
Un bon experiement, posar aquestes ulleres a la teva protagonista! Seria interessant saber què faria cadascú de nosaltres amb unes ulleres així... a la teva li ha donat per delinquir! Hehehe. Però bé, al final li ha anat bé, i final feliç per tothom (menys pels joiers). Bon relat!
M'ha agradat la història d'aquestes ulleres màgiques. Llàstima que la senyora aprofités les seves qualitats per robar ... fins que va oblidar on les havia deixat.
Bona nit Joana.
Tantes coses a fer.. i sols se li acut robar...
Com sempre, un escrit magnífic.
felicitats per aquest relat tendre i dolç com la xocolata.
Darrera de unes ulleres quans secrets s'amagan. Magnífic relat.
Uaita! Jo també en vull unes, d'aquestes ulleres. Per experimentar... :)
Si el fill surt llaminer tot quedarà a casa.
He estat buscant a Google i no trobo res. On es poden comprar aquestes ulleres? M'agradaria entrar a la botiga dels xinos que hi ha a sota de casa i emportar-me un paquet de piles de 60 cèntims. Fa dies que me les miro.
Molt bo, Joana!
què bo! M'ha agradat molt
Un vida mitjançant unes ulleres, una generación en un post!
Vaig a comprar-me unes astetes a cal pastisser :-)
El teu relat m'ha recordat la pel·lícula 'Alice' del Woody Allen, aquella on la protagonista de vegades es tornava invisible i veia i sentia tot el que feien els seus coneguts.
Molt bo! :D
Caram amb aquestes ulleres! M'ha agradat que finalment li servissin per enamorar-se d'una manera tan dolça
Xexu,
Continuarà fent pastissos?...
Yáiza,
Seria interessant dir què ens agradaria fer amb unes ulleres aixi, no?
Pere,
Tots tenim un passat jejej
Joana,
Només de pensar en el que faríem, eh? Joana
Montse,
Ja veus quines barreges que faig.
Pakiba,
Secrets...sempre ens atrauen oi?
Novesflors,
Demana-les per Reis :)
Rafel,
Esperem-ho!
paseante,
Si ho fas et tancaran a la presó...Ja veus què els passa als que roben. HE dit presó?aix
Keilan,
Ja sé que també t'agrada la xocolata :)
Déric,
Sembla un conte :)
Tondo,
llaminer...
helena ,
No he vist la pel.lícula, això que m'agrada el Woody. Benvinguda!
Khalina,
I tan dolça jeje.records wapa
"Bé està el que acaba bé"
Bon relat!
Publica un comentari a l'entrada