Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 2 de novembre de 2011

Temps moderns

 Fotograma de la pel.lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936



No es podia imaginar que amb el temps fos la protagonista anònima d'un estudi científic. Ni de bon tros li havia passat pel cap que seria portada de tantes revistes, cartells i exposicions.
Quan era jove es va enamorar, com la majoria i també amb el pas dels anys s'hi va capbussar una i altra vegada com si l'experiència no hagués servit per a res.
Ella no havia estat diferent. Aquell amor havia de ser per sempre, per què... qui pensa en la data de caducitat d'un episodi tant trasbalsador?
Amb tot no va ser un amor fugisser. Va durar el que va durar i va ser una amor efervescent, viatger i reposat. Intel.lectualment va sumar més que restar i tot i que a les escorrialles dels últims temps es va quedar feta pols no va tardar en refer-se ( o això es pensava , ingènua com era).
Hi havia alguna cosa a dins seu que mai més va anar com la seda. Una espècie d'engrenatge que sovint grinyolava. Era un fet gairebé imperceptible i aïllat però amb tot era evident que no s'havia tornat boja.
Li havien fet tota mena de proves mèdiques i res feia sospitar que hagués perdut el senderi ni que patís cap malaltia.
Fou objecte d'estudi per eminents doctors en medicina. Li van proposar fins i tot entrar a formar part d'un estudi experimental.
El seu cor tot i que funcionava amb la precissió d'un rellotge patia unes alteracions que portaven de corcoll als científics.
Averiguar la causa d'aquest canvi de ritme sense cap alteració fisiològica que ho provoqués era el motiu de l'estudi.
L'estudi consistia en injectar dosis baixes de certs compostos químics i hormonals i veure'n l'efecte.
Amb tot el que li van injectar el seu cos i en especial el seu cor no es van inmutar però sí que ho van fer quan li van administrar Dopamina.
El seu cor va començar a bategar amb força, les galtes se li van tornar d'un roig intens i una eufòria li va recórrer el cos. Estava estirada en una camilla i de sobte es va començar a despullar. Va sentir un desig irrefrenable cap al científic de guardia.Li va dir que n'estava profundament enamorada i que vibrava com mai ho havia fet...
Van fer un registre, una ecografia del cor i un cateterisme amb una càmera pràcticament microscòpica.
Tenien el resultat. la fotografia donaria la volta al món.
Científicament costava demostrar el que era evident. Els vertaders amors queden per sempre en un racó del cor i malgrat no estar escrit enlloc des de temps arcaics algú maquina les nostres emocions i els nostres sentiments des d'allà.
És una altra proposta de Relats Conjunts

16 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs, podria ser molt bé que fos així, eh?

Encara que costi de demostrar científicament...

M'han encantat el teu relat!

Bona nit, Joana!

XeXu ha dit...

Així que tots tenim un petit Chaplin a dins que pren les decisions? Vaja, això sí que és un avanç científic. I ningú no ho havia notat fins ara? Ben pensat, Joana! I molt ben escrit.

fanal blau ha dit...

Una matrícul·la d'honor o un com laudem per aquest relat.
A mi també m'ha encantat!
Sempre queden en un raconet del cor!

Pere ha dit...

La Dopamina dóna unes batzegades tan fortes al cor que fins i tot afloren amors oblidats, però cal anar amb compte perquè ... tantes emocions poden aturar-lo.

Bona nit Joana.

montse ha dit...

Felicitats, un relat molt original i bo.

Alyebard ha dit...

Molt bo Joana!

garbi24 ha dit...

ostres...doncs a mi que no em toquin la màquina, que de moment està molt al seu punt.
Bona aportació

Ja t'avisaré ha dit...

Un regalet Juani:

http://youtu.be/bvFLKyAGzzI

Ja saps que jo sóc com el Guadiana, apareixo..... desapareixo.. torno a aparèixer.

Un petonarro

novesflors ha dit...

Molt bonic, el relat.
Els raconets amorosos del cor són com una petita cova excavada a la roca.

carina ha dit...

M'ha agradat molt el teu relat, original, els grans amors no maten però deixen una marca perpètua. Molt ben resolt

jordicine ha dit...

A voltes no cal demostar-ho tot, no? M'ha agradat, JOANA. Com sempre, el claves! Un petó.

Elfreelang ha dit...

Ben original i un punt de vista del tot diferent a tots els altres relats felicitats t'ha quedat rodó! m'ha agradat molt el teu relat!

Joana ha dit...

Doncs la malaltia potser era aquest residu antic...
Molt maco Joana.

mar ha dit...

és clar!
totes les persones a qui estimem al llarg de la vida deixen petjada... i al final, el cor se'n fa ressò de tants records emocionals que guarda... però són invisibles als ulls humans que busquem en la biologia i la ciència tota raó de ser... i hi ha tantes coses que s'escapen!

petons!
començo el dia amb una sensació agradable de companyonia dins del cor...(crec que és ple de petits 'xàplins' fent que tot funcioni i res es desestabilitzi...;)
gràcies bonica per donar llum a tantes foscors inexplicables...
bon cap de setmana!

Joana ha dit...

Moltes gràcies a tots!!

el paseante ha dit...

El millor és no enamorar-te mai. Fora maldecaps i problemes d'engrenatges :-)