Caminant...

Llddona

I de sobte, després d'enquadrar, copsar la llum i el clic una veu sorgeix d'entre els esbarzers. Els ulls espurnegen sorpresos. Sóc. Ets. Som.Lluny. A prop. Enmig.

El sol és alt i just hem fet el primer tram. Hem esmorzat distrets en tot. Buscant amb la mirada el no res. Segurs d'una presència que ens electritza. Mentalitzats de seguir la caminada, amb desnivells i un paisatge que ens amara d'un incipient estiu, amb l'olor de les últimes pluges. Generoses. Tanta gent i ningú. De cop el silenci. Un cafè i els núvols. Mandra. Queda tram. Més de la meitat. El camí és llarg i costerut. Tanta primavera pintada al davant no cansa. I el sol juga a cuit i a amagar. A la fageda els raigs es difuminen en un ventall de verds i el camí ressegueix el pendent. Camí tou fet de fulleraca i terra mullada. Esponjós,no cansa.

I de sobte et perdo al Km 10 dels 23 que marca la ruta entremig de 1.100 caminaires...

Segueixo amb els meus pensaments un pas darrere l'altre amb parsimònia. Anar fent. No hi ha pressa els diumenges.

El dia llueix tan ple de colors que es respira bosc i obaga. Un privilegi no caminar a camp obert tantes hores. Fang i pedres. Falgueres arreu. Un cuc de terra es doblega al mig del camí. Ningú el trepitja. Tots en filera. Ningú trepitja a ningú. El respecte per la natura, un bàlsam per l'esperit. Temps per respirar. Algunes converses noves. Mirades interrogants. No ens coneixem. Ni hi fa res. No tothom arriba al final. Tan se val. Cadascú fa el seu camí. Ple de somnis i desitjos. Amb final o sense. Hi ha camins que s'escriuen durant tota una vida. N'hi ha que no s'escriuen. El fet és caminar. Caminar és vida. Vida als ulls.

Arribo i no et veig. Un somni perdut malgrat estar segura de no haver-te inventat.
M'ajec de panxa enlaire contemplant la immensitat blava i extenuada em sembla percebre el so d'una música coneguda.

Estic contenta de tenir una altra Lletissonada al sac.