Amb la ment en blanc

Los Arcos - Navarra

Villamayor de Monjardin - Navarra

De panxa enlaire repassava els cairats de fusta i seguia la inclinació del sostre fins a un quadrat de 2 pams per 2 pams. Alçant-se va anar a obrir el porticó . Plovia. Davant , una església grisa i un carrer, el principal del poble. Ni una ànima. El temps s'havia girat de cop i a la calorada del matí li va seguir la fresca de la tarda. Mentre caminava esgotada per la calor somiava en la dutxa que faria a l'arribar a l'alberg. Després estirada al llit i pensant si escriuria res del camí la pluja la va distreure un dia més.

Va decidir no escriure malgrat tantes sensacions noves. De fet el dia resultava complet i no sentia cap necessitat d'explicar res. Preferia estar atenta a tot allò que li passava i deixar-ho macerar.

Feia molts anys que no compartien una estada juntes, amb la seva amiga de P4, la del poble on totes dues van créixer.
Es van il.lusionar programant un tram del Camí de Santiago, marcar la ruta, les pauses, els àpats, els silencis i les estones de lectura i conversa. Cada dia era diferent. Descobrien pobles i paisatges. Es van creuar amb persones que possiblement no tornaran a veure mai més. Van deixar les botes gastades al final del camí i van aguantar estoïcament el fred i el vent, a cops un sol implacable damunt els seus barrets. Van gaudir d'alguna migdiada en un porxo d'una ermita romànica al mig de la natura. Aïllada.Com l'Emma Bovary, sola enmig de tanta confussió, que es preguntava si l'amor com les plantes tropicals no necessita també terrenys adobats i una temperatura adient...

Sí he rellegit a Flaubert entre pausa i pausa del camí veient el blat créixer a cada marge. El primarenc a l'esquerra , groc i el tardà a la dreta, verd, mentre el vent dibuixava onades en els extensos camps. El blat tot blincant-se de nou es tornava a aixecar com els peregrins que després d'un respir continuaven el camí.

Tardes dolces amb un tall de coca de l'àvia o unes magdalenes, panses, anous, ametlles i figues seques que un dia els van salvar el dinar.

Anaven a dormir d'hora perquè el descans també forma part del camí i un dia a la 2 van passar " Un toque de canela". Una pel.lícula aromàtica, plena d'espècies i de records de l'infància. Una faula on més o menys ens explica que la vida també s'ha de condimentar i de la barreja en surten perfumats guisats. A voltes més picants, d'altres més amargs però que sempre, sempre hi hem de posar un polsim de sal.. vaja que alimentar l'ànima, amb altres paraules, és la sal de la vida.

I no podien marxar de Logroño sense fer unes tapes i reconciliar-se amb en Woody Allen. Fer una volta de nit al París dels anys 20 de la mà d'escriptors i poetes i amb la música de Cole Porter ( qui no ha escoltat "I love Paris". Redescobrir Hemingway i Picasso. Fer un cafè amb els surrealistes- la importància dels somnis en quant a magatzem d'idees -. Recordar a Luís Buñuel amb " Mi último suspiro" , una biografia que val la pena llegir. Pensar en visitar el museu Dalí de nit ara que s'acosta l'estiu. Una pel.lícula, " Midnight in Paris" en la qual Woddy Allen crea móns imaginaris més reals que el nostre present.

Com diu Lewis a El Monje " res és impossible per a qui vol arriscar-se" .

Un viatge que ha estat un regal i una afirmació de la nostra amistat tot i que com em deia un bon amic : "El facis amb qui el facis acabes fent el camí tot sol" .

Un toque de canela - Tassos Boulmetis -2003