Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 12 de maig de 2010

La vida en un llençol

imatge google

El 1984 en un poble d'Itàlia - Pieve Santo Stefano - un grup de persones (entre elles historiadors i fil.lòlegs ) preocupades per la pèrdua de la memòria popular i per la visió dels fets històrics d'un sol bàndol es van proposar fer una recopilació d'escrits casolans. Pensaments, poesia, receptes de cuina de la gent d'aquell poble. Escrits dels avis, besavis i de tothom que tenia alguna cosa guardada a la calaixera :documentació bibliogràfica,memòries, recull de correspondència,de la guerra, etc.

Ho van fer empesos per la pèrdua de referents populars després d'una generació o dues. Allò no publicat no surt a la llum i es deteriora fins perdre's.

Giovanni Marzocchi va ser un dels historiadors que ho va promoure. En el recull de documents es va passar moltes hores escoltant el testimoni de persones que li portaven els seus escrits o els dels seus avantpassats. D'aquí en va sortir el primer Arxiu europeu de la Memòria Popular.

Un dia va rebre la visita d'una camperola la qual li va portar una capsa grossa i li va dir que allà hi havia la seva vida escrita. Al obrir-la hi va trobar dos llençols escrits amb rotulador. La camperola li va explicar que una nit en què no podia dormir va decidir escriure però no tenia paper. El seu marit era a la guerra i ella vivia en una masia aïllada amb la seva filla.

Plovia. Va agafar un llençol i al costat d'una espelma es va posar a escriure.

És difícil imaginar-nos la solitud d'aquell moment, la necessitat imperiosa de buidar-se i de deixar testimoni d'una vida sense veu.

Per circumstàncies personals Giovanni Marzocchi va deixar Itàlia i es va instal.lar a la Roca del Vallès. El 1998 es va crear l'Arxiu de la Memòria Popular d'aquest poble del qual ell n'és el Director Tècnic. En aquelles dates l'alcalde era Romà Planas i Miró, el qual va morir al cap de 3 mesos d'estar a l'alcaldia. Per això es va crear el premi "Romà Planas i Miró" en reconeixement a la seva tasca i com a incentiu a les "obres" que es presenten a concurs. El premi està dotat en 1.200 euros i ja van per la 13ª edició.

Els dos pobles estan agermanats i col.laboren en el Fons Europeu d'Arxius de la Memòria Popular.

Potser els blogs també formaran part d'aquí a uns anys de la memòria popular. Com vivíem, què pensàvem, els canvis polítics i socials. Serà un recull d'escrits de blocaires. Una part de la història que vivim en paral.lel a la que no estarà escrita als llibres d'història de les properes generacions.

(Extret d'un seminari sobre la memòria :te'n recordes?- Centre Cultural La Mercè - maig 2010)

28 comentaris:

kweilan ha dit...

L'apunt és molt interessant i la foto m'encanta. I segur que els blocs ajudaran a entendre el món en què vivim.

Elvira FR ha dit...

Que maco i que tendre i trist també! la vida en un llençol! Com ja t'han dit un apunt molt molt interessant....la memòria conserva la història, les històries menudes , petites però tan importants com la història dels llibres!

Elvira FR ha dit...

I possiblement els blogs passin amb el temps a formar part d'aquest llençol!

Rita ha dit...

Realment interessant aquest apunt, Joana!

Quina història i quina pensada, escriure en un llençol. Quina necessitat de comunicar-se que deuria tenir aquella dona. I és que en moments difícils va tan bé explicar-se...

M'ha agradat molt!
Bona nit, maca!

Carme ha dit...

Que maca la idea de recuperar la memòria popular! I la història del llençol m'ha encantat!

M'ho he passat pipa amb aquest post! Gràcies maca!

la Teresa ha dit...

Quina història més maca... Com tu dius, és increïble imaginar-se la soledat del moment, escrivint en un llençol a la llum d'una espelma. Realment, hi ha tants testimonis i tantes vivències que es perden...

lolita lagarto ha dit...

Quina imatge més preciosa, dormir arraulit entre paraules escrites en un llençol blanc...
Quina soledat la de la dona, quin desgarrament d'emocions tindria per haver d'escriure a rampellades damunt l'únic estri, el llençol.
Hi hauria d'haver un llençol farcit de paraules per cada vida, per cada petita història..
Magnífic!

CALPURNI ha dit...

Quantes històries estan dormint en l'oblit de les persones i, és veritat, moriran en l'oblit si algú no les recupera i les dóna vida.

sargantana ha dit...

el apunt molt maco.l'imatge divina i l'historia del llensol...molt tendre
estaria vi poder penjar la nostre historia a solejar penjada de dues agulles de fusta. no us sembla??
petonets

Joana ha dit...

Joana.... sempre m'agrada quan escrius, aquest, m'ha enganxat del tot!

DooMMasteR ha dit...

M'he quedat impressionat d'aquesta dona. Me la imagino escrivint i escrivint al llençol. Que fort...

garbi24 ha dit...

Veus, aquesta no la sabia. Bona entrada

Pais secret ha dit...

Joana, m´ha agradat molt la iniciativa d´aquest senyor,és un bon contrapunt a les memòries oficials, d´uns i altres bàndols.
M´ha fet recordar una cosa semblant per a la meva memòria particular. La meva mare va tenir la idea una vegada de fer firmar sobre unes estovalles a tots els amics que venien per casa en aquella época, llavors ella brodava les firmes. El resultat era molt original, més que estètic, i ara que t´he llegit penso que jo també tinc un retall de memòria històrica, és més , m´has donat una idea per embastar un post que tinc al cap fa temps.
Gràcies.

sànset i utnoa ha dit...

Treballo entre papers, muntanyes de papers. A més a més, sóc historiador i antropòleg per formació (o deformació...). Quan veg totes aquestes coses, aquestes iniciatives, me n'alegro moltíssim. Si volem ser Poble, seguir-ho sent i romandre, hem de conservar la nostra memòria popular i tradicional, que és la que ens explica més clarament qui som i d'on venim.

Hem d'aprendre a "escoltar els vells" per salvaguardar el seu llegat.

*Sànset*

Mon ha dit...

Es una història molt bonica a la vegada que interessant.
Penso en la de records que s’arriben a perdre perquè ningú s’ha preocupat mai a guardar-los o difondre’ls

Candela ha dit...

ostis, quina responsabilitat aleshores...millor que esborri alguns posts...

novesflors ha dit...

Recopilar la història popular. Una gran idea.

Bargalloneta ha dit...

quina història més bonica!!!

Robertinhos ha dit...

L'altre dia m'estava llegint un llibre d'anècdotes dels carrers de Barcelona.

M'encanta descobrir històries de les pedres per on passejo...

Mireia ha dit...

Quina història més tendra!!
recuperar el passat és una de les coses més importants!
Et desitjo un bon cap de setmana.
Petons

Duschgel ha dit...

Quina bona idea! La història sempre se m'ha fet pesada, perquè és pura acumulació de dates, dades, lluites pel poder... en fi. Però la visió personal, el que cadascú viu, com ho viu, com ho expressa, ja són figues d'un altre paner. I vés per on que amb això dels blogs fem volar la nostra veu més enllà de les fronteres. Formem, sense adonar-nos, aquesta altra cara de la història. La nostra, realment.

Arare ha dit...

una història encisadora.

Vas fer el taller? jo m'ho vaig estar pensant... si hagués estat a Barcelona potser hi hauria anat. Em fa basarda, anar a Girona, potser algun dia ho expliqui. Anar-hi en cotxe, vull dir. Sola.

Una abraçada plena de memòria.

el paseante ha dit...

Un post molt maco. M'ha agradat la idea d'aquest italià, i també la dona que va escriure la seva vida en un llençol. Creus que un dia els nostres blogs seran estudiats per arqueòlegs?

fra miquel ha dit...

Joana! Jo tinc un bon amic que està fent una cosa semblant a Pallejà. Crec que ja et vaig comentar alguna cosa al respecte. Aquí et deixo l'enllaç a un dels posts del seu blog (Fuentes de la Memòria) on explica el seu projecte:

http://blogs.uab.cat/memoria/2009/05/31/el-fin-del-principio/

Si segueixes els enllaços que té el post podràs veure el seu plantejament i la feina que fa.

Certament, els blogs seran un bon arxiu per la memòria. Hi ha molts blogs, però, que ja ens parlen de històries personals i col·lectives, en temps passats.
Petons

Tonina ha dit...

Gràcies per contar-ho al blog, no en sabia res.
De fet, estic totalment convinçuda d'aquest oblit generacional. Cada nova generació deixa de saber coses de la passada i ja no diguem de la dels avis.
Una llàstima, tot plegat.
Una iniciativa molt lloable.
Salutacions

onatge ha dit...

Una bona iniciativa. Com ja s'ha dit per aquí es perd la memòria popular, modismes i frases fetes. Per altra banda ningú no vol escoltar... I de vegades tenir massa memòria... També si com a poble tinguessin més memòria, d'altra manera ens aniria.

Una abraçada amb memòria.
onatge

Joana ha dit...

Esperem que passi la pluja i poguem ventilar-ho!

Joana,
gràcies :)

DooMM,
I sola!!!Fort!

Garbi,
I això que saps moltes coses! jajaj

País secret,
Ja t'he llegit a casa teva. Interessant. Vaig a comentar-te. gràcies! unes estovalles brodades amb les firmes. maco!

Sànset,
Si haguessis escoltat a Marzocchi t'hagués encantat. Va ser un plaer conèixer-lo!

Mon,
Guarda les titelles!!!! :)
petons

Candela,
Dona...això mai! ;)

Novesflors,
La llàstima és tot el que s'ha perdut.
Bargalloneta, Gràcies!

Robertinhos,
El Veí té un llibre sobre les pedres de Barcelona :)

Mireia,
Aprenem del passat , segur!gràcies Mireia espero que tinguis una bona setmana

Arae,
Sí el vaig fer i em va agradar. I doncs? però si de blanes aGirona és un moment :)ja esplicaràs ja...

Paseante,
No sé però potser serviran per saber del passat, no ho creus?

Fra,
El llegiré. Bona iniciativa! records

Tonina,
Quanta saviesa la dels avis...i ens la deixem perdre!

Onatge,
Qui perd els orígens perd la identitat...i és ben cert! gràcies

Jesús M. Tibau ha dit...

quina història més maca, la del llençol. Sovint dubto que tot aquest material publicat als blogs sobrevisqui al pas del temps, i que d'aquí uns anys no es pugui llegir res del que escrivim. Sona a terrible, no?