Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 16 de maig del 2009

Et quedes?

(temps de flors - Girona 2009)

Era tard. Plovia. Des de dins del cotxe estant semblava que un aiguat s'aboqués a raig al vidre davanter.

El motor, aturat. Els llums, apagats i aquella cortina que no amaïnava...

Es van descordar els cinturons de seguretat i es van mirar.

El temps que hi havia entremig els ofegava les paraules. No sabien si tenien molt per a explicar o aprofitar el poc temps de que disposaven per observar-se.
Havien oblidat que els braços servien per abraçar-se. El temps però, no els havia canviat. Eren les seves vides que havien agafat dos camins ben distants. Només era això...

Els sentiments, barrejats.

Alguna cosa sempre queda, li va dir ell mentre li agafava una mà.

A ella el cor li oprimia el pit com si se l'hi eixemplés en cada alenada. Tenia a dins seu un sacsejament d'emocions que ,davant d'aquell silenci, era imposible saber si eren compartides.

I a sobre seu aquella mirada que , de sempre, l'havia hipnotitzat.

Era tan fi el vidre que els separava que abans de dir fràgil ja es trencava. Un vidre forjat de temps i distància.Tan fi que, va deixar traspuar l'escalfor i la humitat dels seus llavis.

Era massa tard...

Havia parat de ploure i la foscor els queia al damunt, amarat-los de records.

Era fosc. Era de nit.

Era un miratge, va pensar ella quan de sobte una frase li va dibuixar el dubte a la cara i el neguit al cos.

_ Queda't una estona...

30 comentaris:

fra miquel ha dit...

Jo em quedaria...

gatot ha dit...

que bonic, Joana...

Jesús M. Tibau ha dit...

un instant cruïlla

fanal blau ha dit...

com fils de vidre...

Anònim ha dit...

Com diuen per aquí... jo també em quedaria, quins records, quantes il·lusions per viure...

Striper ha dit...

De segur que va fer el correcte quedar-se.Bon cap de semana.

ddriver ha dit...

clar que si s'ha de quedar
bon weekend wapa!!

novesflors ha dit...

Per què no? Quedar-se.

Carme Rosanas ha dit...

Segur que es va quedar...

Sergi ha dit...

Tornen els relats tan sensuals... espero que es quedés... això no es podia deixar així.

Nymnia ha dit...

Quin instant tant especial... Que bonic llegir-te i que maques les paraules, avui me'n vaig a dormir contenta perquè ja tenim la lliga, però també me'n vaig a dormir amb un bon regust de boca per aquest post tant especial que has escrit, perfecte per somiar abans d'anar a dormir...

rebaixes ha dit...

Crec que fins el vidre es trencà de la tensió i l'un a l'altre es van aixoplugar,que més podien fer... Anton.

Rita ha dit...

Segur que sí... ;-)

Un escrit molt maco, Joana!

Deric ha dit...

sí, que es quedi!

nimue ha dit...

amb aquesta ambientació, qui diria que no?

Barbollaire ha dit...

em deixes cap més altre opció, nina?
potser prou estona per fer-nos memòria, sense deixar de mirar-nos...

prou temps per dibuixar-nos un somriure que allunyi el neguit...

bona nit, dolcíssima amiga.
una bosseta de petonets dolços :¬)*

RaT ha dit...

No havien oblidat que els braços serveixen per abraçar-se i no era tard per a rés. Es van quedar una estona molt llarga junts. Segur.

Preciós. Felicitats!

Jordicine ha dit...

Fet. Em quedo... si vols. Un petó, Joana.

DooMMasteR ha dit...

Davant d'aquest moment, és impossible dir no.

Genial, Joana!

Joana ha dit...

Fra Miquel,
La veritat...ve de gust...
Gatot,
Gràcies...bonic!
Jesús Mª,
M'agrada com ho dius!
Fanal Blau,
Trencadissos...
Cesc,
Records vius?:)
Striper,
Lo correcte o lo incorrecte? On és la línea divisòria?
Ddriver,
I no era en un taxi, no...
Cap a Roma? :)
Novesflors,
Sense per quès...
Carme,
No n'estiguis tan segura... :)
Xexu,
Veig que t'hi apuntes, també!
Nymnia,
gràcies per les teves paraules. Dolços somnis!
Rebaixes,
poca cosa més...Anton. Aixoplugar-se :)
Rita,
Quantes ganes de que sí! Gràcies wapa!
Déric,
Quina colla!!!
Nimue,
T'apuntes també?
Barbollaire,
Amic...ja ho diuen que u somriure esvaeix el neguit...
rateta,
A vegades s'obliden coses que no es poden oblidar!
Jordicine,
Guanya per majoria , el quedar-se!
DOOmmaster,
Si fos una quiniela hauríem guanyat! Gràcies!!!

rebaixes ha dit...

Gràcies pe la ota que mhas posat allà i he pogut imaginar.. Mira, he gaudit gracies a tu i al post del Cesc... Anton.

mas de mi que de... lirio ha dit...

Que bella descripción del inevitable paso del tiempo y el amor.
Paso a dejarte mis besos y leerte dos veces jejeje la primera en versión original y la segunda con el traductor de google que deja algo que desear pero me facilita el margen de error.
Hasta pronto.

Bargalloneta ha dit...

M'ha agradat molt.. però em quedo amb aquesta frase que trobo especialment deliciosa:

havien oblidat que els braços servien per abraçar-se

Mon ha dit...

com no vols que es quedi?

Joana ha dit...

Rebaixes,
un plaer...ja ho saps!
Lirio,
Gracias por tu doble lectura!
besos
Bargalloneta,
A vegades surten frases així! :)
gràcies !!
Mon,
Tens raó...
Una abraçada!

kweilan ha dit...

Un relat molt bonic. I ben escrit també.

Teresa Bosch ha dit...

Molt bonic, Joana. Traspua emoció per tots cantons. I la imatge de Girona Temps de Flors, molt encertada!

khalina ha dit...

m'ha agradat molt aquest escrit. Fins i tot m'has fet entrar certa tristesa... I ella no sabia què passava pel cap de l'altre..i llavors aquella frase, per què? o com seguiria la conversa?

Joan de Peiroton ha dit...

Ua estona o tota la vita. M'a agradat aqueth conte!!!:-)

Joana ha dit...

Kweilan,
gràcies!
Tresesa,
Que maco que a través de la pantalla s'hi traspuin les emocions...
Khalina,
No continuarà...
Joan,
En aquest relat era una estona... :)