A vegades tendeixo a desaparèixer. Vull dir a fer-me fonedissa, a passar desaparcebuda. Hi sóc però no faig soroll al caminar.
Sóc emotiva. Res m'és indiferent. I si paro esment a tot allò que m'envolta, em sobrepassa.
La hiperemotivitat no és bona, com tots els "hiper". El passotisme em fereix però la sensibilitat portada als límits, m'ofega.
Costa trobar el punt mig.
Alguns cops em justifico i deixo entreveure que alguna cosa deu fallar en les múltiples sinapsis neuronals, per excés o per dèficit ( ja sabeu que les nostres emocions són el resultat de procesos químics molt complexos ) afegint-hi el torrent hormonal ( que mai està quiet ). Sempre fluint...
Hi ha persones amb caràcter cíclic. Els afecta el canvi d'estació, el temps que fa, la lluna, inclús el dia i la nit.
Sempre m'ha sorprès la capacitat que tenim per a moldejar-nos. Una qüestió gens fàcil. Però no puc estar d'acord en dir que hom no pot canviar.
Hi ha petits ajustaments que a través de l'aprenentatge i de l'experiència es poden modificar. El resultat no és immediat. Però, com els hàbits, es poden modificar. Petits canvis en la nostra manera de ser i actuar. Encertats o no, però en tot cas, canvis que ens permeten anar creixent i evolucionant. I sobretot no caure en el conformisme del " jo sóc així"...
Demostrar és necessari, exagerar és una altra qüestió.
Tant de bo més sovint, quan se'ns entela la mirada, el motiu no sigui la tristesa, sinó per els instants efímers i generosos, quan ens acaricien l'ànima...
39 comentaris:
ara per ara em passa molt aixó darrer que dius, i no deixo d sorprende'm. La vida és la coneixença d'un mateix.
Tens raó, és bo anar canviat, moldejant-se. Molta gent es justifica quan fa alguna cosa incorrecta dient "és que sóc així". A això no si val; si fem alguna cosa incorrecta cal millorar sempre.
llegint el teu post he pensat en l'exageració del llenguatge que fa molta gent i és que ara tot és "super" "hiper" "perfecte"... em fa fàstic
jo sóc bastant cíclic. M'afecten els dies ennuvolats i quan canviem d'estació. Ara bé, al mateix temps tinc un caràcter molt optimista i m'encanta la vida. M'agrada sentir els colors de viure i els sento tant intens que moltes vegades se m'enboiren els ulls i no per tristor. I sí, ja sé que els homes no ploren.
I tant... mentre et llegia pensava en els dos extrems. En una amiga que és sensible fins a l'extrem, fins a l'extrem que es queda penjada del seu món, de la seva bombolla, sense tocar realiat. I per l'altre cantó amb tantes i tantes persones que són cavallers acuirassats a qui sembla que res afecti...
Cal buscar alò que tenim allotjat entre el melic i el sexe i que algú anomenà terme mig, i mentre ho fem anar avançant afermats a la terra i al cel, com les dues mans d'un darvitx.
Bona setmana!
Quant més gran es l´arbre, més costa torçar-li una branca.
I la lluita amb el tel no minva, sino tot el contrari.
tant de bo
Si mai no et poses mai no ho conseguiras, persisteix i ho aconseguiras.
Res no canvia. Del que importa, vull dir.
Canviar...si vols...en el moment que vulguis..i per fer el que vulguis...Tu Mateixa :-)
Petonets requetedolços guapa!!!!
M'ha agradat molt el teu post, em porta esperança, molts cops he pensat que la gent no canvia, però tens tota la raó, a poc a poc, amb petites modificacions...
El canvi i l'evolució d'un mateix cap allà on creu que anirà o estara millor és una lluita contra un mateix.
Una lluita no sabent si ho aconseguirem, una lluita contra el nostre ego que sovint no vol reconèixer que hi han coses que no poden ser i que hem de canviar.
Apart d'això, hi han blocs desagradables, on els seus autors parlen d'un mateix convertint el bloc en una finestra oberta a on fer safareig d'ells no mateixos. Tu no, en aquest article parles de tu mateixa però sense trencar la teva intimitat, sense donar detalls. Explicat d'una manera que simplement ens dona als lectors una oportunitat d'aprendre coses a partir de la teva experiència personal. I això és molt agradable.
Manresa Calidoscopi
Hola Joana, que maco el que dius!
La Vida gaudeix de moviment constant, flueix; nosaltres sovint restem fixes, estancats. La vida s'ho emporta tot i nosaltres anhelem estabilitat i permanència, ens aferrem.
Els xinesos diuen "L'aigua estancada es podreix, la que té moviment no es fa malbé".
Que no deixem de canviar mai, com tu dius, fent aquests petits ajustaments, deixant anar aquells hàbits que no ens afavoreixen el nostre caminar. Només així sentirem amb força la vida.
Una abraçada a l'ànima
Els petits canvis són poderosos no? Això ens feien creure fa temps i jo n'estic completament segura. Però saps? Jo també sóc molt emotiva i més després d'haver patit un daltabaix a la meva vida i he après a no quedar-me res a dins perquè és on fa més mal. Ànims i una abraçada!
es bo adaptar-se pero amb un equilibri , un canvi molt gran implica que a la llarga no ets tu mateix.
Per cert , tens una CONVOCATORIA al meu blog ;-)
Avui deu estar prou sensible, no? Jo també... És cert que tots canviem i anem adaptant-nos a situacions, llocs i persones; però en essència, en essència, crec que som iguals d'ençà molt temps enrera. Aquest és un tema que molt cops he discutit amb la parenta: evoluciones o canvies? Jo molts cops he dit "sóc així", no a la defensiva però perquè realment penso igual que fa temps enrera. Quan la vesso -i ho faig sovint- ho assumeixo. I procuro no tornar-hi. Però hi caic de nou.
No sé qui deia que a la vida hem d'intentar ser la millor versió de nosaltres mateixos...
M'anima haver llegit les paraules que has escrit en aquest post, Joana, perquè jo estic intentant canviar algunes coses. Per bé o per mal ho necessito i començava a pensar que potser seria un gest inútil.
Petons.
Jo sóc de la teva mateixa opinió, els canvis són possibles. Potser difícils, però poden ser, i ja que hi som, és desitjable que siguin cap a millor, que observem maneres de comportar-se o de ser, i vulguem evolucionar per ser una mica més com aquestes persones que són millors que nosaltres en aquest sentit. Mai està de més intentar millorar.
Estic completament d'acord. Els canvis maquen la nostra vida. Jo, personalment, prefereixo els canvis petits, fer-los ben poc a poc. Moltes vegades canvis també és patiment. Fins aviat.
Potser Déjà la vida comença quan un es coneix a si mateix...
Cansa justificar-se sempre , J.M.tibau , hem de procurar no conformant-se.
No sé quin psicòleg afirmava que la personalitat queda definidida abans dels tres anys.
Ignoro si és veritat. Suposo que tots tenim ganes de corregir defectes, de millorar, de progressar com a persones...
Però, em passa com al Veí: "Quan la vesso -i ho faig sovint- ho assumeixo. I procuro no tornar-hi. Però hi caic de nou."
I tant que podem canviar, el més curiós és que ho fem ( en molts casos ) sense que ho sapiguem.
Una forta abraçada!
Ai, noia, ja sé de què va això de l'acostumar-se a acceptar les pròpies incongruències, i passar-les com aquell qui diu de puntetes per no ferir o ser ferida...
ës que costa molt deixar de ser com ets, costa molt controlar la rauxa i no perdre el seny davant de segons què... Bé, a tot un s'acostuma, qui ens coneix, ja sap què hi ha...
Petons!
En este último año me he sentido completamente filosófica...
Es como si a medida que pasa el tiempo más preguntas me hago y mis cambios de humor son más evidentes.
Antes no buscaba tantas respuestas sobre vivir...
un beso
Y recuerda mandarme tu foto preferida del 2007!!!!
Sí lovesick potser és millor fugir de tanta perfecció!
Preciosos , els ulls enboirats robertinhos .
N'has fet un post, Tondo ....Gràcies!
Mai millor dit Toy !
Apostem per aquest any que comença Ddriver !
S'hi ha de ser Striper !
Per sort, Cruella !
A vegades és qüestió de temps, Jo mateixa , no de moments ...
Mai amb presses, Boira ...Les presses són enemics de l'home.
Potser la paraula "lluita" és l'encertada. La lluita d'un mateix contra ell mateix, per a superar-se. Gràcies Calidoscopi!
Sí Myt A vegades aquests ajustaments són tan petits que no ens a n'adonem. Només amb el pas del temps.
Que tinguis un any ple de canvis bons shadow .
Amb essència no canvies mai... Mikel ! Em sap greu però estic molt lluny...
Sí Veí , anar creixent com a persones. Som però podem moldejar-nos ...
Res de fotocòpies de mala qualitat...gràcies salva !
Molt sovint no sabem si serà per bé, però aquesta és la intenció Meta . Molta sort wapa!
Almenys intentar-ho. Això és genial Xexu !
Res és fàcil en aquesta vida jordicine !
Una cosa és la personalitat. Quan queda definida. Com som, L'altre qüestió és la necessitat que tenim de ser nosaltres mateixos agafant allò que ens agrada més i ens fa millors. Gràcies Paseante .
El temps, el nostre company de viatge, Uri .
Caminar fent camí... Zel !!!
Una abraçada a tothom!
carolina yo antes filosofaba más... Un beso
Alguns som tant cíclics que ens afecta un sol mot, un sol só, un sol silenci... com a desvetlladors de la memòria.
I alhora, gaudim amb seguretats fonedisses... les que sense fressa ens envolten, sense possessió ens captiven, sense llum ens enlluernen.
Parlàvem d'art, oi?
petons i llepades artístiques!
Els canvis són sempre bons.
Hi ha gent que no es permet ni un canvi pensant que això vol dir que tenen molta personalitat o molt caràcter o que són millors que la resta, que ningú els pot canviar.
A mi, tot el contrari, m'afecta molt tot, però la veritat és que intento canviar això també perquè només em porta problemes.
Com ja han dit, el terme mig és la solució.
Potser Gatot parlem de canvis tan ínfims que ni podem percebre dia a dia. Només la distància ens permet veure en la foscor i notar aquell fregadís que ens desvetlla, aquella mà que s'atança i aquella mirada que ens abraça... o tot plegat és poesia...
Abogada Aprendre a aprendre, a trobar i a trobar-nos.
Bona setmana i que tinguis un gran any! I felicitats pel cumple! Petons
És molt difícil, reina, trobar el punt mig... molt difícil! Esperem que, tal com dius, amb perseverància i també amb paciència, aprenguem a controlar-nos.
Bon Any, Joana, que no sé si t'ho havia dit!
No fa res vaig intentar canviar un "estat carencial de salut"...i em va costar força!
Per si de cas, no canviïs massa tu eh! Muas!
Penso com el Veí, hi ha una part essencial en nosaltres, una base que sempre persisteix. A partir d'aquí podem tractar de fer canvis. I n'hi ha d'altres que simplement es van formant amb el pas del temps i sense ser-ne del tot conscients.
Molt bon post. Crec que si que es pot canviar, és difícil si, canviar hàbits i aspectes del caràcter. Però a la vegada, hem d'intentar moldejar-nos de la millor manera possible, rectificant el que no ens agrada. Més encara quan això afecta altres persones. Reconèixer els errors. Però això només és possible amb esforç i si realment volem.
Com bé has dit, fer petits canvis que ens permeten anar creixent i evolucionant com a persones. Millors persones.
Ara mateix canvio l'enllaç que tenia del teu Bloc, m'agrada la teva casa nova, per que tot i que la casa es diferent l'inquilina es la mateixa i la dolçor de les teves paraules seguiràn sent les mateixes.
Un peto maca!!!!!
Gràcies ...Arare el fet de plntejar-nos-ho ja és un pas. Veig que trobar el punt mig és el que costa.Bon any per a tu també!
Tot costa, Clin , però nosaltres tossuts... I tu tampoc! ;)
Entre els que ens proposem i els que s'instauren sense demanar-nos permís anem creixent, Dushgel , sempre amb una base, potser el més important.
Millor persones, millors per dins i per fora,gràcies Terra
Bentornada mandarinada Et desitjo un bon any!!!
Una abraçada!
l'ultima frase es molt bonica i plena d'un desig que comparteixo
Faig tard en aquest comentari, però no em sap greu, així he pogut veure tots els dels altres.
Que podem canviar-nos a nosaltres mateixos, si volem, no és una cosa massa opinable. Podem, segur, jo veig, cada dia, com persones que volen canviar coses dificilíssimes de la seva vida ho aconsegueixen. La condició és aquesta: cal voler-ho i posar-hi els mitjans i cal també que en el canvi hi guanyem alguna cosa, com ara alleugerir patiment d'alguna mena , si tenim la impressió que hi perdrem algun privileg i no guanyarem res, no canviem. Això està clar. I els canvis trampoc són de personalitat, són de maneres de veure les csoes, de maneres de fer, d'actituds, de tracte, de relació. Cadascú allò que més li convé.
M'agrada això de " desig compartit" Mon !
Carme , és això el que volia dir. La manera de percebre, d'actuar, de sentir, d'entendre i entendre'ns. A cadascú allò que li convé. ho has calcat!
Bon capde!
Publica un comentari a l'entrada