Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 7 de febrer de 2015

Hip,Hip,Hurra!

Peder Severin Kroyer,1888, Hip,hip,hurra!

Aquella munió de gent s’afanyava a brindar un cop més i ja en portaven uns quants, de brindis. Un per el pare, un per la mare, un altre per el germà gran, els tius , el gendre...
Vaig retenir la imatge d’aquell moment. Estava de cap de taula i, a part de la meva neboda, era la més jove del grup.
La meva germana amb el cap cot no s’esforçava gens quan alçava la copa. De fet només tenia ulls per a la seva filla. Un àngel de noieta,rossa i de pell blanca que no s’assemblava gens al “gendre” que havia arribat a la família vingut de terra endins.El seu pare , vaja, l’home de la meva germana i cunyat meu.
La nostra família era pèlroja i de pell blanca i ell era un morenàs d’ulls i cabells negres.
Des de sempre el vaig trobar escapolís amb mi i amb la mare però obert i generós de paraules amb el pare. Això d’anar de cacera i al bar a fer brindis es veu que els agermanava.
No recordo ben bé què celebràvem aquest últim diumenge però era habitual sortir amb la família i alguns amics a dinar al camp.
Teníem un servei que ens ho preparava tot i nosaltres, filles de gent adinerada, no teníem altra feina que empolaïnar-nos i escollir el millor vestit. La mare presumia de filles davant d’ aquells homenots i el pare aprofitava per buscar-nos marit i sempre, gairebé sempre, era el primer d’alçar la copa.
Brindàvem per tothom que hi era present i al final també per la família que ens havia deixat.
Els meus tius s’assemblaven al pare. Alts, prims, elegants i barbuts. Algun mig calb però en general, peluts, riallers i treballadors ( tot sigui dit ).
Hauria preferit agafar el caballet i les aquarel.les i fruir pintant aquella meravella de boscos que ens rodejava però en aquestes trobades no s’hi valia donar excuses. La mare no ens ho permetia i jo les trobava soporíferes. Només menjar i beure, sense cap conversa sèria, parlant de caceres furtives, de negocis imaginaris i pròspers i de viatges per anar a comprar vestiar i espècies.
N’estava segura. La meva vida no era allà.Tampoc estava segura de fer les maletes i marxar.
Algú va adonar-se que estava absent i el brindis va ser per a mi.
“ Per la nostra pintora de capçalera”, es va sentir. “ Per aquest diamant brut per polir, va afegir el pare.
“ Per la fadrina de la família” , va dir el meu cunyat mirant-me de fit a fit amb una mirada que em va travessar l’ànima. I va ser llavors quan vaig decidir que faria les maletes per no ser la deshora de la família.
Hi va haver en aquella mirada tota la condensació de paraules que mai havia escoltat i hi havia en la meva fugida totes les respostes a tants per quès.
Pintaria, pintaria i pintaria...
I així va ser com un dia , lluny d’allà, vaig pintar aquest quadre recordant l’escena que fa aproximadament un any vam protagonitzar i que avui està penjat damunt la xemeneia del saló de la casa de la meva germana i del meu cunyat mentre bressolo un nadó morenàs i amb uns ulls rodons i negres...

Una aportació més als Relats Conjunts


13 comentaris:

XeXu ha dit...

Caram, quin final! Aquella mirada ja no augurava res gaire clar, i ja veig que la feina va ser acabada. Molt bona història, amb molts detalls per tenir en compte, per cert.

Com m'agrada tornar-te a llegir aquí!

Carme Rosanas ha dit...

Va seguir el seu somni i va aconseguir pintar.

M'ha agradat molt la teva història.

el paseante ha dit...

Coincideixo amb el Xexu: és bonic tornar-te a llegir. Espero que aquesta vegada no fugis per dedicar-te a pintar homes barbuts, alts i elegants, i noietes amb la vida plàcida i dirigida.

Joana ha dit...

M'encanta... he gaudit molt!

Ada ha dit...

Qué bonic el conte!!! M'ha agradat molt, i l'artista era ella eh!!!

Bentrobada, saludets!

Elfreelang ha dit...

ja veig que el final ....revela moltes coses no gaire confessables i més a l'època ! un hip hip hurra per a tu!

novesflors ha dit...

Tot la culpa aquella mirada...

montse ha dit...

Felicitats, una història ben tramada i un final sorprenent.

Salut! Endavant!

Irianesh ha dit...

M'ha encantat el teu relat! I m'he sentit molt identificada amb aquest moment decisiu... Aquest sentiment de no encaixar... I veus que has de marxar i emprendre el teu vol... Més enllà de lo convencional.

Un brindis per les dones valentes de veritat! ;)

Joana ha dit...

Xexu,sempre tan amable.Ens veiem per aquí.Gràcies!!

Carme,
Els somnis s'han de perseguir. no?

Paseante,
A mi també m'agrada que m'hagis llegit ;).Aix això de fugir...

Joana,
M'encanta que hagis vingut per aquí :)

Ada,
Gràcies. A veure si ens anem veient .

Elfree,
Tu al peu del canó. Així m'agrada! Ens veiem

Novesflors,
Si les mirades parléssin jeje

Montse,

Va bé donar-li un gir , a les històries. gràcies x passar.

Joana ha dit...

Irianesh,
Per sort sempre n'hi ha hagut de dones valentes. I en aquella època trencar amb allò establert debia costar. Benvinguda!

Glo.Bos.blog ha dit...

Bona historia, amb final inesperat, com a mi m'agraden.
M'agrada retrobar-te, Joana!

ignasi ha dit...

Curiosa història. Al meu relat la mateixa noia està en conflicte amb la cunyada. Potser s'ensumava alguna cosa. Molt ben teixit!