Una terra vermella captenint el foc solidificat dels anys. Fèrtil, plena de pastures encara.
Hi ha arrels a sota que es nodreixen de les deus de les fonts subterrànies. Molses flonges que atepeïexen el rocam. Faigs i aulines sureres, roures i falgueres. Masies escampades amb els finestrons badats. Sol rogenc a les carenes i boira a les valls. Xemeneies que respiren sanefes. Pobles suspesos o damunt d'un turó. És un lloc per abraçar la natura i respirar l'aire gebrat. Ermites a la punta d'una cinglera gairebé tocant el cel. Camps llaurats que es tenyessen de groc, verd i vermell quan arriba la primavera.
Devessall de cues de cavall com llargues cabelleres blanques pentinades. Esquitxos a les basses, olor d'aigua i fred. Perfum de tardes ensucrades. Tortell d'anís. Cuina amb olor de tòfones i patates farcides. Magdalenes de Ratafia.
Hi ha un caràcter volcànic gairebé explossiu de la gent que hi viu o hi ha nascut, amansit amb les pintures d'en Vayreda. Masies emmarcades i quietes escoltant com s'escola un rierol o el rajolí d'una font amagada.
15 comentaris:
I quina pau transmeten les teues imatges (i les paraules).
Ja veig que ets una enamorada de la comarca de la garrotxa.
I fas molt bé!
Bona nit Joana.
tant màgic és l'entorn com la teva descripció.
m'agrada com parles d'aquesta comarca volcànica!
M'encanta la Garrotxa!!!
Volcànica ella, volcànica tu! :D
Tot i conèixer la Garrotxa, fas ganes de tornar-hi! M'agrada!
Sempre dic que he de tornar a la Garrotxa i no hi vaig mai, hi he de posar remei! Només amb les teves paraules ja es veu que estic cometent un greu error perllongant-ho tant.
El territori ens defineix i ens configura i tu has descrit aquesta comarca de maravella, fa olor i té gust de Garrotxa el que has escrit.
Crec que dissabte farem una escapada...si el temps acompanya:-)
La Garrotxa és com un imant. Les magdalenes de ratafia un motiu més per deixar-se atraure.
PD. Encara no m'he llegit El festí de Babette.
Un lloc per nàixer, abans de sortir a buscar el soroll del món, o un lloc per envellir, cansat d'escoltar el soroll del món. Un text molt bonic, com sempre, Joana.
Doncs ho has explicat tot molt gràficament. Un petó, JOANA.
Volcànica ets tú quan signes amb N--.
Sembla que això s´acabat, però.
Com et desfogues ara, literariament parlant?.
Quina delícia....
Aquest caminet m'ha robat el cor.
Novesflors,
És un racó de pau :)
Pere,
És la meva terra :)
Joan,
Què és la màgia?
Elfree,
Me la conec jeje
Carme,
Que no entrin en erupció tants volcans...jeje
Déric,
És un bon lloc per passejar-s'hi
Xexu,
Greu error.Has de fer-hi una excursió :)
País,
ja hi has anat?
Rafel,
Aquestes magdalenes són una perdició. Jo tampoc he llegit el llibre. Ho faré
Paseante,
M'has llegit el pensament :)
Jordicine,
Gràcies a tu ;)
Toy,
Uixxx aquesta no me l'esperva. Estàs en tot ;)
Joana,
Et faig més de munyanya tot i que vius prop del mar, no?
Bona setmana a tothom!!!!
Aquesta terra vermella és un dels porus de la deesa mare, de la nostra terra palnetària, còsmica, i gràcies a les teves paraules (i tant) respira i s'oxigena molt millor. :-) Salut!
Publica un comentari a l'entrada