Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 24 de febrer de 2013

Ruïnes

Lluís Rigalt i Farriols,Ruïnes,1865 


Quan l'autobús va passar per davant aquella imatge encantada que durant la seva joventut havia estat un castell no s'ho podia creure.Tot aquell manyoc de pedra i aquell isolament el van desconcertar. Va notar un martilleig als polsos a banda i banda del cap i la respiració  accelerada i els records... i de sobte es va preguntar on deuria estar ella ara.
No sabia ni tan sols si encara vivia. Va marxar després que els descobrissin. Ja se sap un escàndol en un poble, petit com en el que vivien, era com una taca d'oli que s'escampa arreu. El pitjor de tot és que mai més va saber res d'ella ni de la seva família ni per descomptat del seu millor amic. Tot es va acabar aquell dia de la mudança. I quan un diu tot és tot.
Aquelles ruïnes guardaven un secret que mai havia gosat explicar a ningú.
Va tornar a mirar enrere per veure d'esquitllentes aquelles columnes que a penes s'aguanteven, com les seves cames que ja li flaquejaven. Sort d'aquestes excursions que els portaven a passejar sense haver de grimpar marges ni córrer d'un costat a l'altre com feia de jove. Ah! però quan venien i s'arraulien en aquest indret corrien com esperitats per arribar-hi. Ella al davant amb aquell vestit de flors que se li emmotllava al cos i ell que feia per encapçar-la, tant si el rigor del sol d'aquell estiu els cremava com si plovia pluja fina que calava fins a la pell i els amorosia el camí.
Somriu quan pensa en aquell desfici que tenien per veure's d'amagat. La recorda joguinejant amb aquell rínxol de darrere l'orella , revel encara que els cabells estiguessin molls,conduint a tot drap amb un mocador al cap i unes ulleres grosses que li amagaven uns ulls color de mel i bressolant-se un als braços de l'altre en un racó d'aquell castell.
D'aquell estiu en guarda la fragància de la seva pell. Aquella pell tan clara que a l'estiu li quedava tota pigallejada pel sol.
No pot evitar pensar-hi mentre l'autobús va tirant sense fer ni una parada ni explicar-los què va passar perquè es derruís d'aquesta manera el seu castell. Un llamp , potser? El temps que tot ho envelleix? Qui sap!
Ell només sap que no ha estimat mai a ningú com  va estimar a la mare del seu millor amic i que la seva vida des de llavors és com una ruïna més.
La visió dels núvols descansat a l'aire és l'únic deix de pau que li queda en aquests moments semblant a aquell estiu plàcid en què contemplaven la lluna nedant per damunt dels seus cossos nus.
Una altra proposta de Relats Conjunts

12 comentaris:

Carme ha dit...

Ui! quina sorpresa, aquest amor!

I quina història més ben explicada, Joana! Embolcalla d'emocions contingudes.

Bon dia i bona setmana, wapa!

joan gasull ha dit...

quin mal arriben a fer les xafarderies dels pobles, la maleïda taca d'oli va estroncar el que podia ser un gran amor.......tot i la suposada diferència d'edad presuntament equilibrada amb l'experiència.
Bon relat i bona setmana

montse ha dit...

m'agrada, gran relat evocador d'amor adolescent on la xafarderia veïnal arruïna aquesta relació.

Joana ha dit...

Gaire bé he pogut palpar els núvols... :)

XeXu ha dit...

Un gir sobtat, aquest final! No m'ho esperava gens, però és clar, ja ens havies avisat que era alguna mena d'escàndol per un poble. Molt bon escrit, unes ruïnes que porten tot un seguit de records molt ben guardats.

Elfreelang ha dit...

meravellós relat! oooh estimar a la mare del millor amic! quin guió per una peli! o és que jo m'he imaginat una molt bona peli amb el teu ben escrit relat!

novesflors ha dit...

D'aquest relat podria sortir una pel·lícula. M'ha agradat molt.

salva ha dit...

M'agrada.molt ben escrit.
Salva

Joana ha dit...

Moltes gràcies!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

el paseante ha dit...

A mi m'ha agradat la metàfora de les ruïnes de l'edifici com una plasmació de l'envelliment del protagonista. A banda d'escriure molt bonic, ets bona amb els girs finals dels teus relats.

Tondo Rotondo ha dit...

L'energia del llamp és entre les pedres, destrossades, però també unint els cossos nus.

Salutacions :-)

Glo.Bos.blog ha dit...

Joana, m'ha agradat molt.
Un relat ben escrit i un final molt ben trobat.
Una abraçada.
Glòria